Aprofitar

Aprofitar no és cosa de pobres, sinó d'assenyats i d'intel·ligents. Si una cosa encara fa servei, no té cap sentit que me'n desfaci; és més lògic que l'aprofiti i me'n beneficiï una mica més. Un bon eslògan publicitari podria ser: "Els llestos escuren!".


Sí, senyor. Perquè aprofitar serà molt sovint escurar. Ja em direu si té gaire sentit posar-se una bona cullerada de sucre al cafè..., i deixar-la després al fons de la tasseta!, o bé amanir-se abundosament el plat de verdura..., i deixar tot el bé de Déu d'oli al plat. No estic parlant de protocols, normes aristocràtiques ni altres ruqueries per l'estil; estic parlant d'una actitud de vida que, si encara no tenim, faríem bé d'incorporar al nostre estil personal.

I què me'n dieu de llençar el pot de crema, de sabó, o el tub de pasta de les dents sense escurar? Doncs això que dèiem: "Els llestos escuren!". I tanquen l'aixeta si no cal més aigua, i apaguen el llum quan ja no es necessita... 

Altres vegades aprofitar serà reparar, o transformar, fent servir tota mena d'eines que molts havien retirat abans d'hora: fil i agulla, pinzells i pintura, claus i un martell... Aprofitar és inventar: nous usos, noves formes, perquè tot doni el màxim benefici. I no ho oblidem: inventar, crear, confeccionar és creatiu, divertidíssim i molt interessant.

Les necessitats innecessàries

Tots en tenim, de necessitats... És bo ser prou humil o realista (que ve a ser el mateix) per a reconèixer-ho. Però també és bo que miri amb lupa cada cosa que anomeno una "necessitat", no fos cas que m'enganyés lamentablement.

Les necessitats sembla que haurien de venir de més enllà d'un mateix, com si depenguessin de les circumstàncies i fossin una mica objectives... Doncs no; sentir una cosa com a necessitat és la cosa més subjectiva d'aquest món. I sovint incongruent.

Sembla mentida fins a quin punt ens arriba a agradar enganyar-nos, als humans... Per això molta gent afirma que té moltes "necessitats", que poden ser considerades ben bé innecessàries: "Havent dinat necessito un cigarret, com a mínim..."; "El meu noi s'ha de comprar unes esportives noves, però les necessita de la marca X, que és molt cara"; "Ai ves, només amb quinze pantalons curts no puc pas anar de vacances!"...

Aquesta mena de "necessitats" ens poden servir de mesura: com més en tinc, més malament vol dir que estic de llibertat, de senderi i de veracitat, com a mínim.

Simplificar-nos per dins

Arribar aquí és un dels objectius d'una vida autèntica. Simplificar les coses materials és com una mena d'entrenament necessari per a arribar a la simplificació interior: saber i sentir que gairebé tot el que necessito ja ho tinc a dins.


Per què mantenir un arxiu de greuges o de recriminacions? És el primer que faríem bé de llençar. Tots tenim memòria i recordem les pròpies relliscades i les dels altres, i és natural que sigui així. Però quan aconseguim desempallegar-nos d'aquests arxius tan ben documentats, que amples, lleugers i lliures ens sentim!

Simplificar-nos per dins també abasta les "herències": valoracions, criteris, normes i costums que he heretat i que faria bé de qüestionar, no per suprimir-los automàticament, sinó per veure ben clar si em sembla bé fer-los meus o no. Un exemple una mica ximple: que una àvia meva criés gallinetes perquè li encantava fer-ho és fantàstic; però que jo em sentís obligada a fer-ho perquè ella ho feia no tindria gota de sentit.

Les mateixes etapes de la vida ens van portant cap a la simplificació. Per poc profunds que siguem, ja anem veient que les coses essencials són poques i que la majoria les portem posades.

Elogi de la simplificació

Simplificar, que n'arriba a ser, d'alliberador! De fet és trobar la bona manera de viure: per què fer complicat el que és ben senzill? Amb el temps se'ns "enganxen" coses: fòtils que no ens atrevim a llençar, objectes que s'han convertit en tòtems...

També tenim una altra mena d'andròmines interiors que van formant un pòsit llefiscós dintre nostre, un pòsit que ens pren lleugeresa i ens impedeix de moure'ns amb llibertat: es pot tractar de criteris heretats que no gosem ni qüestionar, necessitats innecessàries, tradicions intocables... Simplificar arriba a ser una necessitat, si no volem quedar ofegats. 

Començar per les coses materials sempre és més fàcil. Potser ha arribat el moment de fer (per primer cop o per enèsima vegada) les tres llistes: coses que tinc i que considero imprescindibles, coses que considero necessàries i coses supèrflues.

Suprimir les últimes seria una bona aplicació de simplificar: puc regalar, puc reciclar, puc donar... I seria de lògica plantejar-me com m'han arribat a les mans, més que res per evitar que m'hi continuïn arribant i que temps a venir torni a tenir feina a desempallegar-me'n.