16. Cultivar la rectitud

He conegut moltes persones rectes, per sort,

i he sentit que diverses vegades els feien aquest elogi:

«Si tothom fos com vostè, d'altra manera aniríem!».

Ser recte no vol pas dir ser inflexible, ni rígid, ni cap quadrat... La rectitud és més aviat obrar conforme a allò que consideres que és just. Ajustar-se lliurement a una conducta íntegra, independentment del que ve més o menys de gust, del que pensa el veïnat o del que s'acostuma a fer en un moment històric concret, és pròpiament obrar amb rectitud.

I aquest obrar amb rectitud pressuposa viure un mateix amb rectitud, ja que difícilment podem exterioritzar allò que no tenim a dintre. Comporta, doncs, valorar —i fins i tot diria estimar— l'equitat, molt més que la comoditat, que el desig de quedar bé, de ser benvist segons els cànons del moment, de no entrar en conflicte amb res...

Entenc que cultivar la rectitud forma part de fer les coses ben fetes, no pas perquè m'elogiïn, sinó perquè és el millor per a tots. Si procuro evitar sorolls innecessaris i respectar el descans dels veïns, tots hi sortirem guanyant: els veïns dormiran de gust i viuran tot el dia amb més qualitat de vida, i jo estaré contenta d'haver triat la millor conducta, cosa que omple inqüestionablement de satisfacció. El fet que la rectitud no sigui una actitud gaire estesa —si ho pensem bé— ens fa encara més determinats a cultivar-la, perquè no hi ha res més positiu i satisfactori per als altres i per a mi que obrar rectament.

15. Cultivar l'esperit positiu

Quan ens toca estar a prop d'una persona negativa

no necessitem pas gaires arguments

per a quedar ben convençuts que val molt la pena

de cultivar l'esperit positiu.

Si tenim un got ple d'aigua exactament fins a la meitat, en qualsevol circumstància podem veure el got mig ple o mig buit, perquè és ben bé el mateix. Tanmateix, l'esperit positiu és veure'l mig ple, no perquè siguem optimistes —no té res a veure amb això, l'optimisme—, sinó perquè per a nosaltres és més important assenyalar els punts forts que hi ha en «el got» que no pas les mancances que també hi ha.

Conec persones que no hi donen cap mena d'importància, a l'esperit positiu, potser perquè tenen la sort de no haver d'aguantar a la vora ningú instal·lat en la negativitat, d'aquells que ho troben tot lamentable i horrorós, que fan una muntanya d'un granet de sorra, que et tracten com si tinguessis l'obligació de veure-ho tot negre com ells..., i que al final tens ganes d'enviar al botavant.

Cultivar l'esperit positiu és moderar l'exigència amb un sa realisme, intentar suprimir el patetisme de les nostres emocions quotidianes —fent una mica de broma, trobo que el «patatisme» només ens és beneficiós així, escrit amb a, amb la vènia de l'IEC, designant un gran amor a les patates; l'escrit amb e més val oblidar-lo—, i subratllar els passos endavant de tot allò que portem entre mans. I això en l'esfera personal, amb els altres i en tot allò que fem. Si ho fem així, ningú no agafarà ganes d'enviar-nos al botavant.

14. Cultivar l'agraïment 

Una de les paraules més boniques i encertades

 que hi ha en totes les llengües,

sens dubte, és 'gràcies'.

Agrair és bonic perquè denota empatia, consciència d'alguna acció prèvia generalment positiva i, sobretot, voluntària, és a dir, lliure, sincera i gratuïta. Quan descobrim amb força la boniquesa de l'agraïment és quan vivim alguna situació en què no hi ha gens de lloc per a sentir-lo. Trobar-lo a faltar ens ajuda a descobrir-ne tot el valor.

A més, agrair és encertat. Qui pot afirmar en veritat que tot s'ho ha fet ell mateix tot solet? Ningú. El més important, que és la vida, l'hem rebuda, encapçalant una llista molt llarga de dons, capacitats i oportunitats. Obrar com si no fos així és enganyar-se lamentablement. A vegades la manca d'agraïment és senzillament un signe patològic: una persona que galleja de tot i que es presenta com a exemplar en tots els àmbits, generalment no volta gaire fi, psicològicament parlant.

Avui no vivim precisament una època d'auge de l'agraïment. Em sembla que no és pas perquè ens faltin fórmules per a expressar-lo, sinó més aviat perquè el nostre ego ens fa difícil reconèixer que som receptors i no pas creadors —tal com somiem— de tantes coses valuoses que ens omplen la vida. Per això és més necessari que mai cultivar l'agraïment aprofundint la consciència de tot el que rebem cada dia; donar gràcies a les persones pel molt que ens aporten; i igualment donar gràcies a la vida de la manera que ens sembli més nostra, més sentida i sincera. L'acabament del dia és un bon moment per a donar gràcies de tot el bé rebut al llarg de la jornada. Uns a Déu, altres a la vida... Us asseguro que el receptor no rebutja mai els missatges.

13. Cultivar l'espiritualitat 

A dins no solament hi tinc vísceres,

ossos, músculs, venes, artèries i altres conductes; 

també hi tinc moltes coses que no es veuen: 

pensaments, conviccions, vivències, valors, actituds... 

Que n'és, d'important, mantenir la porta que du a dins sempre oberta! La interioritat és la «cambra» que més hauríem de freqüentar: un lloc de quietud, de sinceritat radical, on fa de bon estar. El meu pensament s'hi dibuixa amb facilitat, també les emocions que em vibren per dins i els sentiments, que sovint van encaixant com un trencaclosques, però que a vegades també em desconcerten. La interioritat, en un context de quietud i de soledat, ens diu moltes veritats sobre nosaltres mateixos: les pròpies incoherències s'hi destaquen clarament, com ombres xineses, la consciència d'un mateix s'hi va perfilant més i més.

No és, però, l'única «cambra» important, ni la que ho és més. Encara hi ha un altre «espai», que s'obre a l'infinit com una terrassa sobre un parc silenciós: l'espiritualitat.

És en aquesta dimensió on podem anar descobrint el sentit de tot plegat. No hi ha lloc per al càlcul ni per al control; sí que n'hi ha per a l'atenció i l'experiència, per a la indagació, el discerniment i les petites descobertes, per a l'admiració i l'agraïment. Cultivar l'espiritualitat és saber que no tot —ni el més important— és el que es veu i es pot amidar i pesar..., i no espantar-se davant d'allò que no sabem pas definir. Torno a la imatge que he fet servir abans: un espai que s'obre a l'infinit com una terrassa sobre un parc silenciós. Quan es fa fosc, si no hi ha núvols, hi endevino algunes estrelles, que em fan l'ullet des d'una distància còsmica que no em puc ni imaginar; sento el cant repetitiu d'uns grills que no veig; m'arriba tot l'encant enigmàtic de la nit... Cultivar l'espiritualitat és sortir a aquesta mena de terrassa, mirar, escoltar, pensar, acceptar-se petit i limitat, fer-se preguntes, buscar-hi respostes, generalment provisionals, i callar. I així anar avançant a poc a poc.