14. Cultivar l'agraïment 

Una de les paraules més boniques i encertades

 que hi ha en totes les llengües,

sens dubte, és 'gràcies'.

Agrair és bonic perquè denota empatia, consciència d'alguna acció prèvia generalment positiva i, sobretot, voluntària, és a dir, lliure, sincera i gratuïta. Quan descobrim amb força la boniquesa de l'agraïment és quan vivim alguna situació en què no hi ha gens de lloc per a sentir-lo. Trobar-lo a faltar ens ajuda a descobrir-ne tot el valor.

A més, agrair és encertat. Qui pot afirmar en veritat que tot s'ho ha fet ell mateix tot solet? Ningú. El més important, que és la vida, l'hem rebuda, encapçalant una llista molt llarga de dons, capacitats i oportunitats. Obrar com si no fos així és enganyar-se lamentablement. A vegades la manca d'agraïment és senzillament un signe patològic: una persona que galleja de tot i que es presenta com a exemplar en tots els àmbits, generalment no volta gaire fi, psicològicament parlant.

Avui no vivim precisament una època d'auge de l'agraïment. Em sembla que no és pas perquè ens faltin fórmules per a expressar-lo, sinó més aviat perquè el nostre ego ens fa difícil reconèixer que som receptors i no pas creadors —tal com somiem— de tantes coses valuoses que ens omplen la vida. Per això és més necessari que mai cultivar l'agraïment aprofundint la consciència de tot el que rebem cada dia; donar gràcies a les persones pel molt que ens aporten; i igualment donar gràcies a la vida de la manera que ens sembli més nostra, més sentida i sincera. L'acabament del dia és un bon moment per a donar gràcies de tot el bé rebut al llarg de la jornada. Uns a Déu, altres a la vida... Us asseguro que el receptor no rebutja mai els missatges.