16. Cultivar la rectitud

He conegut moltes persones rectes, per sort,

i he sentit que diverses vegades els feien aquest elogi:

«Si tothom fos com vostè, d'altra manera aniríem!».

Ser recte no vol pas dir ser inflexible, ni rígid, ni cap quadrat... La rectitud és més aviat obrar conforme a allò que consideres que és just. Ajustar-se lliurement a una conducta íntegra, independentment del que ve més o menys de gust, del que pensa el veïnat o del que s'acostuma a fer en un moment històric concret, és pròpiament obrar amb rectitud.

I aquest obrar amb rectitud pressuposa viure un mateix amb rectitud, ja que difícilment podem exterioritzar allò que no tenim a dintre. Comporta, doncs, valorar —i fins i tot diria estimar— l'equitat, molt més que la comoditat, que el desig de quedar bé, de ser benvist segons els cànons del moment, de no entrar en conflicte amb res...

Entenc que cultivar la rectitud forma part de fer les coses ben fetes, no pas perquè m'elogiïn, sinó perquè és el millor per a tots. Si procuro evitar sorolls innecessaris i respectar el descans dels veïns, tots hi sortirem guanyant: els veïns dormiran de gust i viuran tot el dia amb més qualitat de vida, i jo estaré contenta d'haver triat la millor conducta, cosa que omple inqüestionablement de satisfacció. El fet que la rectitud no sigui una actitud gaire estesa —si ho pensem bé— ens fa encara més determinats a cultivar-la, perquè no hi ha res més positiu i satisfactori per als altres i per a mi que obrar rectament.