Com si fos un mirall

Per què passa tan sovint que el que em costa molt de suportar en mi ho aboco automàticament en l'altre? Això, que vist de lluny fa riure molt, vist de prop (tant si és en primera persona com si és en segona) resulta senzillament devastador.

Aquest fet, tècnicament, s'anomena mecanisme de projecció, un nom molt suggeridor per a comprendre el que passa en realitat. Ja ho diuen que els defectes que més ens costa tolerar són els que tenim nosaltres mateixos. Per aquí va la cosa...

Si vull créixer una mica més m'anirà bé preguntar-me: i per què em passa, això? Per poc cap que tingui, trobaré una resposta assenyada: perquè sóc humana i tots els mecanismes universals també es manifesten en mi, és clar. Però el problema no és que això em passi, sinó que no m'adoni que es tracta d'aquest mecanisme de projecció. La pregunta següent ja s'endevina: i per què no me n'adono? Doncs, probablement, perquè tinc l'autoconeixement una mica raquític i desnodrit (cosa molt freqüent en aquest món de mones), i el problema és que, com més escanyolit és el meu autoconeixement, més se separa de l'objectivitat.

Em convé fer pràctiques: observar amb tota atenció les meves reaccions, sensacions, els meus monòlegs, desigs i pensaments... Si ho faig aniré descobrint coses molt interessants i profitoses: quan tinc una actitud especialment antipàtica, controladora o manaire, m'atipo de trobar pertot arreu persones antipàtiques, controladores o manaires. La pena és que si no ho treballo personalment amb una gran obertura i profunditat, acabaré ben convençuda que el problema és d'elles i jo no en trauré res de res. Una autèntica llàstima...

  

Més sobre bondat i blederia

L'única cosa que tenen en comú aquests dos mots és la inicial. Ja ho he dit, però miraré de reblar el clau. Si passem als conceptes, també trobem que tenen un munt de disparitats. Però en la vida real continuen confonent-se sovint.

Si reflexionem una mica, ja ho veiem que aquestes dues actituds de fons no s'assemblen pas gaire. La blederia té por, molta por: sobretot de la veritat. No té energia, s'estomaca de seguida, com si hagués estat tota la nit en remull. En canvi, la bondat no té por de res, i menys encara de la veritat. Al contrari, la busca, perquè la sent complementària. Té energia, la bondat. Tota la que li cal per a respectar els altres i també per a fer-se respectar. En cas de necessitat, sap posar cadascú al seu lloc sense fer enrenou. Sap parar els peus (quina expressió més ben trobada...) de qui convingui. Però ho fa sense exhibició de força, sense fer espectacle, amb tota senzillesa. Sobretot, sense judicis ni condemnes.

Quan ens guia la bondat sabem defensar-nos sense fer mal. En el refranyer hi ha la dita: "Amb un barrut, un altre", que és molt il·lustrativa per al que intento explicar. Quan un xafarder ens pregunta coses que no hauria de preguntar, sabem parar-li els peus, sense sentir-nos obligats a respondre, ni tenir un atac de ràbia o de disgust. Si ens deixem guiar per la bondat podem anar tranquils pel món.

La bondat ens aconsella fer servir poc el verb ser. "Aquest avui no ha estat gens afortunat", "manoi, acaba de descarrilar", "realment, té una mala estona", o qualsevol altra expressió sempre són més ajustades que un diagnòstic com ara: "és un estúpid!". Quan em deixo guiar per la bondat, no m'oblido pas que tots (incloent-m'hi jo) som de la mateixa pasta de moniato.

Actuar per convicció,
no per reacció

Si sabéssim en tot moment aplicar aquest criteri de vida, m'atreviria a dir que s'haurien acabat molts dels problemes que ens esgarrapen a cada moment i que bloquegen la nostra felicitat.

Hi ha un exemple molt conegut que il·lustra molt bé això d'actuar per convicció. Aquí us el brindo amb paraules meves:

"Un dia, en Joan va acompanyar un amic a comprar el diari. El venedor es va mostrar malhumorat i molt irritable. I en Joan es quedà sorprès veient que el seu amic era en tot moment molt amable i cordial amb ell. Li va preguntar:

-- Sempre és tan desagradable, aquest home?

L'amic contestà:

-- Doncs, sí; és una llàstima, però sempre està així.

En Joan va insistir:

-- I tu sempre ets tan amable amb ell?

L'amic va respondre:

-- Sí, és clar que sí.

Finalment, en Joan li preguntà:

-- I per què ets tan amable amb un home així, tan malcarat?

L'amic va pensar un moment i, a l'últim, digué:

-- Perquè no vull que ni ell ni ningú decideixi com he d'actuar. Sóc jo qui he de decidir com vull ser i què vull fer, oi?"

Aquí imagineu-vos una salva d'aplaudiments, que trobo que aquest amic del Joan mereix ben bé; no pas perquè sigui un heroi, sinó per haver dit una veritat tan gran com una casa de pagès.

Ara unes quantes preguntes per a la cadira de pensar de cadascú: ¿M'he plantejat mai seriosament quina mena de persona vull ser? ¿Obro normalment d'acord amb la meva decisió de ser d'una determinada manera, o deixo que un altre "em posi a cent", "em sulfuri", em "posi malalta"..., és a dir, decideixi com he d'actuar?

Prendre la responsabilitat
de la meva vida

Aquest enunciat tan senzill i discret adquirirà una gran importància si el converteixo, un dia sí i un altre també, en actitud en la meva vida quotidiana. Només aquesta actitud ho anirà posant tot al seu lloc.

Potser ja n'hi ha prou de delegar resignadament, com si fóssim nens petits, les decisions més importants de la vida... ¿Oi que no acceptaria pas que un altre m'imposés un lloc determinat on passar els dies de vacances? Doncs, per què hauria d'acceptar el mal humor, o l'enuig, o el desànim a què em vol conduir el comportament d'un altre? Que el cap de l'oficina té un caràcter de futims o està amargat, potser perquè s'adona sense paraules que no val gran cosa...? Doncs ho sento molt, però això no és pas responsabilitat meva, sinó seva.

Tots som responsables dels nostres actes; no dels dels altres. En aquesta afirmació segur que tots hi estem d'acord. On vénen els problemes és en la posada en pràctica de la màxima. En el tragí de la vida quotidiana comencem a relliscar: que si "el meu cap de secció em fa posar malalta", que si "les seves paraules ofensives em deixen trencada, sense forces", que si "no em deixa viure", que si "em deprimeix"... Ja és hora d'alliberar-nos de la responsabilitat de la vida i les accions dels altres, i de començar a prendre la responsabilitat de la meva vida i de les meves accions.

I una frase per a la cadira de pensar: "El creixement comença on s'acaba l'acusació". Si el meu bon humor s'estronca perquè abans s'ha estroncat el del meu cap de secció, tinc un problema concret: per què ho permeto? He de treballar molt més la meva llibertat i la meva fortalesa. O per ventura no sóc jo el responsable de la meva vida?

Desplegar la meva llibertat

Del fet de tenir la llibertat ben desplegada i en bon estat en depenen moltes coses, també ser més equànimes i, fins i tot, tenir a ratlla els qui no obren com és adequat.




Tot hauria de començar per aquí: per desplegar com és degut la pròpia llibertat. Per què depenem tant de les opinions i valoracions dels altres? Si no ens sentim escoltats o tractats com esperàvem, passem una mala estona o ens quedem trasbalsats, tristos i encongits. Ens faria molt de bé tenir més en compte les pròpies conviccions i centrar-nos, sobretot, en allò que depèn estrictament de nosaltres mateixos: aquest és el meu hort, el tros de terra que jo puc treballar. El que pensi, digui o senti l'altre no és pas competència meva, sinó d'ell mateix, i no té sentit que això em trasbalsi o em neguitegi.

Desplegar la meva llibertat comporta abandonar expectatives sobre els altres, sentir el meu fonament, allò que sosté l'edifici de la meva vida, dintre meu, no a fora, lligat a allò que els altres em vulguin concedir. Si el meu bon humor depèn de la rebuda que em faci aquest o aquell, ja he begut oli. Sense ni gairebé adonar-me'n, m'hauré convertit en un esclau d'aquest o d'aquell, pensant, ingènuament, que em poden donar la felicitat. I recordem-ho: ningú no me la pot donar, la felicitat. Només jo puc anar aprenent a ser feliç.

Si experimentem o hem experimentat alguna cosa d'aquestes que explico, alegrem-nos-en ben de cor: som de la raça humana! I ara ja estem a punt per a fer un pas més, un pas molt important: prendre la responsabilitat de la nostra vida.