L'única cosa que tenen en comú aquests dos mots és la inicial. Ja ho he dit, però miraré de reblar el clau. Si passem als conceptes, també trobem que tenen un munt de disparitats. Però en la vida real continuen confonent-se sovint.
Si reflexionem una mica, ja ho veiem que aquestes dues actituds de fons no s'assemblen pas gaire. La blederia té por, molta por: sobretot de la veritat. No té energia, s'estomaca de seguida, com si hagués estat tota la nit en remull. En canvi, la bondat no té por de res, i menys encara de la veritat. Al contrari, la busca, perquè la sent complementària. Té energia, la bondat. Tota la que li cal per a respectar els altres i també per a fer-se respectar. En cas de necessitat, sap posar cadascú al seu lloc sense fer enrenou. Sap parar els peus (quina expressió més ben trobada...) de qui convingui. Però ho fa sense exhibició de força, sense fer espectacle, amb tota senzillesa. Sobretot, sense judicis ni condemnes.
Quan ens guia la bondat sabem defensar-nos sense fer mal. En el refranyer hi ha la dita: "Amb un barrut, un altre", que és molt il·lustrativa per al que intento explicar. Quan un xafarder ens pregunta coses que no hauria de preguntar, sabem parar-li els peus, sense sentir-nos obligats a respondre, ni tenir un atac de ràbia o de disgust. Si ens deixem guiar per la bondat podem anar tranquils pel món.
La bondat ens aconsella fer servir poc el verb ser. "Aquest avui no ha estat gens afortunat", "manoi, acaba de descarrilar", "realment, té una mala estona", o qualsevol altra expressió sempre són més ajustades que un diagnòstic com ara: "és un estúpid!". Quan em deixo guiar per la bondat, no m'oblido pas que tots (incloent-m'hi jo) som de la mateixa pasta de moniato.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada