Prendre la responsabilitat
de la meva vida

Aquest enunciat tan senzill i discret adquirirà una gran importància si el converteixo, un dia sí i un altre també, en actitud en la meva vida quotidiana. Només aquesta actitud ho anirà posant tot al seu lloc.

Potser ja n'hi ha prou de delegar resignadament, com si fóssim nens petits, les decisions més importants de la vida... ¿Oi que no acceptaria pas que un altre m'imposés un lloc determinat on passar els dies de vacances? Doncs, per què hauria d'acceptar el mal humor, o l'enuig, o el desànim a què em vol conduir el comportament d'un altre? Que el cap de l'oficina té un caràcter de futims o està amargat, potser perquè s'adona sense paraules que no val gran cosa...? Doncs ho sento molt, però això no és pas responsabilitat meva, sinó seva.

Tots som responsables dels nostres actes; no dels dels altres. En aquesta afirmació segur que tots hi estem d'acord. On vénen els problemes és en la posada en pràctica de la màxima. En el tragí de la vida quotidiana comencem a relliscar: que si "el meu cap de secció em fa posar malalta", que si "les seves paraules ofensives em deixen trencada, sense forces", que si "no em deixa viure", que si "em deprimeix"... Ja és hora d'alliberar-nos de la responsabilitat de la vida i les accions dels altres, i de començar a prendre la responsabilitat de la meva vida i de les meves accions.

I una frase per a la cadira de pensar: "El creixement comença on s'acaba l'acusació". Si el meu bon humor s'estronca perquè abans s'ha estroncat el del meu cap de secció, tinc un problema concret: per què ho permeto? He de treballar molt més la meva llibertat i la meva fortalesa. O per ventura no sóc jo el responsable de la meva vida?