Moltes coses no són pas

com semblen 

Les aparences enganyen.

No sempre el qui sembla més fort ho és;

ni el qui s'atipa més és el qui se sent més ple...

De fet, l'experiència ens diu que sovint en la vida hi ha una mena de boira que ens desdibuixa les coses: el que sembla i el que realment és no sempre concorda exactament. Davant d'aquesta realitat inqüestionable, faríem bé d'aturar-nos una mica per pensar i mirar de comprendre una mica més profundament la veritat de cada cosa.

Una vegada més, la nostra vida de cada dia ens proporcionarà moltíssimes ocasions per a fer-ho i està a les mans de cadascú aprofitar-les o deixar-les perdre. En la vida quotidiana podem créixer aprenent a acollir i encaixar un munt de coses que ens ajudaran a viure més profundament i de debò. Segurament, una de les primeres coses que aprendrem és a desconfiar de les aparences, perquè acostumen a enganyar.

Quants n'hi ha que van pel món amb aires de campió i que, en canvi, no aguanten gens bé l'esforç continuat, o la necessitat de resistir amb constància, o la manca de reconeixement, per exemple... Quants n'hi ha que, tot i no estar-se de res, viure a cos de rei i concedir-se tota mena de capricis, confessen sincerament que se senten buits... Quina és la veritable força? Quina és l'autèntica plenitud? Quin és el millor camí per a arribar-hi? No són de cap manera preguntes retòriques; són preguntes per a ajudar-nos a pensar i a viure amb més sentit.

 

Les relacions desinteressades

De relacions n'hi ha bàsicament de dues menes:

de constructives i de destructives.

Un ingredient molt important

que les fa entrar gairebé automàticament en el primer apartat

és sens dubte el desinterès.

En la nostra societat abunden els interessats, que no mouen un sol dit si no és per un benefici —propi, és clar—, que pel benefici d'un altre pensen que no val la pena de posar-s'hi. Dins d'aquesta trepa també hi podem comptar els garrepes, que sempre tenen por de perdre-hi si fan un petit esforç en favor d'un altre, i tota mena d'egocèntrics. I tots ells s'equivoquen lamentablement: volen guanyar i no se'n surten, perquè en la vida moltes coses funcionen al revés. Són allò que anomenem paradoxes.

En les relacions ho palpem sense cap mena de dubte: una relació desinteressada, en què no hi ha cap mena de desig d'aprofitar-se de l'altre, sinó d'anar bé tots plegats, és clarament constructiva, perquè és alliberadora, creativa, generadora de més vida i d'alegria. En canvi, si se m'acosten interessadament, sigui l'interès del caire que sigui, que malament que em sento: xuclada, espremuda, utilitzada...!

El problema és que no es pot passar de la nit al dia de ser interessat a ser generós i a desitjar amb ganes el bé de l'altre, que —no ho oblidem— inclou també el de tots i, doncs, el meu. Val la pena de pensar-hi una mica, perquè en això ens hi va la felicitat, ni més ni menys, i no és pas cosa de no res. Per això un dels treballs més profitosos que podem fer sempre és treballar les actituds.

 

Elogi de la personalitat

Una de les coses que més m'agrada trobar en els altres

és la personalitat, aquella manera de ser i de fer genuïna

que neix de dins i que es resisteix a deixar-se encasellar

en estereotips de qualsevol mena.

Una persona que en calca o n'imita una altra no em fa cap mena de gràcia. ¿Per quins set sous hauríem d'actuar —tant en coses de pa sucat amb oli com en altres de més importants— tal com dicti no sé ben bé qui? Apa, va... Si necessitem un vestit, no té gaire sentit que estiguem més pendents del que diuen les revistes, que no pas del nostre propi gust i dels propis criteris. De dictadura no n'hi ha cap de bona, i la més estúpida, amb molt de marge, trobo que és la de la moda. M'agraden les persones que s'estableixen amb naturalitat tan lluny de l'adotzenament com de l'esnobisme, dues opcions que ben sincerament em semblen de pacotilla.

La veritable personalitat neix del contacte habitual amb el propi interior, convertit en el lloc quotidià on millor es pot estar. Per això, al seu costat, el qui es refia del reclam de qualsevol «estilisme» simplement per destacar, canta com una calàndria. La personalitat autèntica és absolutament natural, sense ni gota d'afectació; al costat d'algú amb personalitat t'hi sents bé. De fet, la seva companyia, d'una manera lògica, et convida silenciosament a estar en tu mateix i a ser autèntic.

La personalitat es desplega naturalment en la creativitat. Les persones que superen la por de sortir del ramat van descobrint que les seves accions neixen de la seva convicció personal, no del suposat èxit o de la ressonància que presumiblement puguin tenir. Si només poguéssim actuar quan els altres o si els altres ho fan abans, seríem uns pobres desgraciats, sense conviccions ni criteris, com els bens de ramat, que necessiten sempre un altre be al davant per a seguir-lo. Les persones amb personalitat sense cap mena de dubte han millorat la meva vida. I segurament ens fan millors a tots plegats...

 

La consciència

Tota persona humana té consciència,

tot i que pot ser un àmbit totalment descurat, 

tant, que ni un mateix arribi a saber que el té.

La llàstima és que, encara que estem catalogats com a éssers humans, no sempre arribem a aconseguir-ne la talla mínima i ens comportem de qualsevol manera: com robots, sense pensar ni sentir, o com guillats, segons la rauxa del moment, que ves a saber per on petarà. Seria molt millor per a tots —però sobretot per a cadascú en ell mateix— ressituar-nos i viure com allò que som, d'acord amb les nostres conviccions i amb coherència. Per què? Doncs, simplement, perquè la felicitat és aquí i no pas en cap altre lloc.

Segurament no som persones extraordinàries, amb unes condicions excepcionals, o, si ho pensem bé, potser sí que ho som... En un cert sentit sí. Cadascú existeix, viu, i és únic, irrepetible. I no és extraordinari, això? El moment realment grandiós, que hauríem de celebrar més que l'aniversari del naixement, és el moment que finalment ho descobrim. Després d'haver passat per un llarg temps d'atonia, o d'enaltiment de la poca-solta, cadascú s'ho sap... En aquest precís moment acabo de néixer com a persona, perquè començo a ser-ne conscient.

En la vida no hi ha res millor que això. Per això val la pena que ens hi dediquem, que m'hi dediqui. Que hi pensi, que ho palpi, que ho experimenti. I que treballi aquest àmbit, ja que ningú no el pot treballar per mi. És això el que ens farà sentir satisfets, i no tant treure la rifa o altres coses per l'estil. Si ho pensem bé, no és pas qüestió de perdre el temps amb coses sense substància: assaborim la consciència d'existir, ara que podem, i no ens cansem d'observar què ens fa lliscar pel pendent sempre relliscós de la inconsciència. Si no som més savis és perquè no ens hi dediquem més.

Treballar les motivacions

 

És molt profitós observar i conèixer

les motivacions reals que tenim a l'hora d'actuar.

Normalment queden molt a l'ombra

i és molt fàcil enganyar-se posant-los un nom que no els correspon.

Observar i reconèixer les motivacions veritables que ens mouen a actuar és un treball excel·lent per a anar-se coneixent un mateix tal com és. Les motivacions tenen tendència a fer com les bardisses, que es van convertint en una massa indestriable, fins a formar un garbuix tal que ja no hi ha manera d'entrar-hi.

Quantes vegades proclamem als quatre vents que fem un voluntariat sense esperar-ne res a canvi, per exemple..., i després ens sentim molt decebuts, disgustats i ens queixem perquè no obtenim uns resultats que considerem mínims. Però..., no dèiem que ho fèiem sense esperar-ne res a canvi? Ahhh... Resulta que les motivacions sovint duen un nom «oficial», que no s'assembla pas gaire al seu nom real. M'explico? En altres paraules: moltes vegades estem ben convençuts que la motivació de les nostres accions és una, quan en realitat és una altra, de la qual no som conscients.

Segurament, el més important és la transparència: que jo sigui tan conscient com pugui del que em mou realment a fer una determinada acció. L'experiència també em va ensenyant que les meves accions no són químicament pures —ni cal que ho siguin—; és a dir, que en les motivacions sempre hi ha també una part d'interès personal. Això queda molt ben exemplificat amb el cas d'anar a fer companyia a algú quan estic sola. Procuro pel bé de l'altre fent-li passar una bona estona; alhora, també me'n beneficio jo, que passo així mateix una bona estona i, a més, tinc la satisfacció d'haver fet una bona cosa. No cal fer el màrtir ni l'asceta; més val actuar d'una manera que tots hi sortim guanyant.