Elogi de la personalitat

Una de les coses que més m'agrada trobar en els altres

és la personalitat, aquella manera de ser i de fer genuïna

que neix de dins i que es resisteix a deixar-se encasellar

en estereotips de qualsevol mena.

Una persona que en calca o n'imita una altra no em fa cap mena de gràcia. ¿Per quins set sous hauríem d'actuar —tant en coses de pa sucat amb oli com en altres de més importants— tal com dicti no sé ben bé qui? Apa, va... Si necessitem un vestit, no té gaire sentit que estiguem més pendents del que diuen les revistes, que no pas del nostre propi gust i dels propis criteris. De dictadura no n'hi ha cap de bona, i la més estúpida, amb molt de marge, trobo que és la de la moda. M'agraden les persones que s'estableixen amb naturalitat tan lluny de l'adotzenament com de l'esnobisme, dues opcions que ben sincerament em semblen de pacotilla.

La veritable personalitat neix del contacte habitual amb el propi interior, convertit en el lloc quotidià on millor es pot estar. Per això, al seu costat, el qui es refia del reclam de qualsevol «estilisme» simplement per destacar, canta com una calàndria. La personalitat autèntica és absolutament natural, sense ni gota d'afectació; al costat d'algú amb personalitat t'hi sents bé. De fet, la seva companyia, d'una manera lògica, et convida silenciosament a estar en tu mateix i a ser autèntic.

La personalitat es desplega naturalment en la creativitat. Les persones que superen la por de sortir del ramat van descobrint que les seves accions neixen de la seva convicció personal, no del suposat èxit o de la ressonància que presumiblement puguin tenir. Si només poguéssim actuar quan els altres o si els altres ho fan abans, seríem uns pobres desgraciats, sense conviccions ni criteris, com els bens de ramat, que necessiten sempre un altre be al davant per a seguir-lo. Les persones amb personalitat sense cap mena de dubte han millorat la meva vida. I segurament ens fan millors a tots plegats...