Treballar les motivacions

 

És molt profitós observar i conèixer

les motivacions reals que tenim a l'hora d'actuar.

Normalment queden molt a l'ombra

i és molt fàcil enganyar-se posant-los un nom que no els correspon.

Observar i reconèixer les motivacions veritables que ens mouen a actuar és un treball excel·lent per a anar-se coneixent un mateix tal com és. Les motivacions tenen tendència a fer com les bardisses, que es van convertint en una massa indestriable, fins a formar un garbuix tal que ja no hi ha manera d'entrar-hi.

Quantes vegades proclamem als quatre vents que fem un voluntariat sense esperar-ne res a canvi, per exemple..., i després ens sentim molt decebuts, disgustats i ens queixem perquè no obtenim uns resultats que considerem mínims. Però..., no dèiem que ho fèiem sense esperar-ne res a canvi? Ahhh... Resulta que les motivacions sovint duen un nom «oficial», que no s'assembla pas gaire al seu nom real. M'explico? En altres paraules: moltes vegades estem ben convençuts que la motivació de les nostres accions és una, quan en realitat és una altra, de la qual no som conscients.

Segurament, el més important és la transparència: que jo sigui tan conscient com pugui del que em mou realment a fer una determinada acció. L'experiència també em va ensenyant que les meves accions no són químicament pures —ni cal que ho siguin—; és a dir, que en les motivacions sempre hi ha també una part d'interès personal. Això queda molt ben exemplificat amb el cas d'anar a fer companyia a algú quan estic sola. Procuro pel bé de l'altre fent-li passar una bona estona; alhora, també me'n beneficio jo, que passo així mateix una bona estona i, a més, tinc la satisfacció d'haver fet una bona cosa. No cal fer el màrtir ni l'asceta; més val actuar d'una manera que tots hi sortim guanyant.