La consciència

Tota persona humana té consciència,

tot i que pot ser un àmbit totalment descurat, 

tant, que ni un mateix arribi a saber que el té.

La llàstima és que, encara que estem catalogats com a éssers humans, no sempre arribem a aconseguir-ne la talla mínima i ens comportem de qualsevol manera: com robots, sense pensar ni sentir, o com guillats, segons la rauxa del moment, que ves a saber per on petarà. Seria molt millor per a tots —però sobretot per a cadascú en ell mateix— ressituar-nos i viure com allò que som, d'acord amb les nostres conviccions i amb coherència. Per què? Doncs, simplement, perquè la felicitat és aquí i no pas en cap altre lloc.

Segurament no som persones extraordinàries, amb unes condicions excepcionals, o, si ho pensem bé, potser sí que ho som... En un cert sentit sí. Cadascú existeix, viu, i és únic, irrepetible. I no és extraordinari, això? El moment realment grandiós, que hauríem de celebrar més que l'aniversari del naixement, és el moment que finalment ho descobrim. Després d'haver passat per un llarg temps d'atonia, o d'enaltiment de la poca-solta, cadascú s'ho sap... En aquest precís moment acabo de néixer com a persona, perquè començo a ser-ne conscient.

En la vida no hi ha res millor que això. Per això val la pena que ens hi dediquem, que m'hi dediqui. Que hi pensi, que ho palpi, que ho experimenti. I que treballi aquest àmbit, ja que ningú no el pot treballar per mi. És això el que ens farà sentir satisfets, i no tant treure la rifa o altres coses per l'estil. Si ho pensem bé, no és pas qüestió de perdre el temps amb coses sense substància: assaborim la consciència d'existir, ara que podem, i no ens cansem d'observar què ens fa lliscar pel pendent sempre relliscós de la inconsciència. Si no som més savis és perquè no ens hi dediquem més.