Beneficis del confinament

Dedico aquest petit comentari amb tota cordialitat a tots els que rondinen i ja es queixaven el segon dia d'estar tancats. Tot el que ens passa és una gran oportunitat per a créixer com a persones i per a aprendre tot allò que tenim més coix.

El confinament per a fer remetre els contagis de la Covid-19 ens aporta molts beneficis: fa possible que ens coneguem més sense retocs, amb més consciència dels nostres punts febles i forts; ens obliga a centrar-nos en el moment present; ens fa veure el gran valor del tracte amb els altres; ens ajuda a reconèixer els dèficits i també les riqueses del nostre temps...

Primera conclusió: en general som poc resistents. Estem molt acostumats a planificar i a decidir; però vet aquí que ara no podem decidir. I alguns ja fan figa. Es remouen, inquiets; s'enfilen per les parets, diuen; es posen histèrics... Aguantem poquet.

Imaginem que m'han de fer una exploració en un hospital, proves... Els resultats no deuen ser gaire bons perquè cada vegada venen més metges i em fan més proves... Al final em donen un diagnòstic impronunciable i un pronòstic: tinc mala peça al teler i em donen vida per a tres mesos. Imagino que, ben esbalaïda, surto a poc a poc de l'hospital... Oi que ara el confinament em sembla una cosa irrisòria? Doncs això.

Superar la por (3)

El contrari de la por em sembla que no és la valentia, sinó la confiança, que ens permet reposar en una base sòlida fins i tot enmig de les més grans tempestes. No hi ha millor actitud de fons que aquesta, però no la venen a cap botiga.


La confiança no em ve de fora, sinó que em neix i va prenent cos a dins quan he trobat una raó prou potent per la qual valgui la pena viure. El que és ben clar és que, si visc superficialment, no sabré ni trobar la porta d'entrada a aquest "dins", que és on hi ha la clau de tot.

També és difícil que me'n surti si només visc pendent de coses insubstancials i efímeres, com ara el que dicta la moda, l'aplaudiment dels altres, l'obsessió per la meva imatge..., o altres banalitats.

Si vull experimentar aquesta confiança de fons no tinc més remei que sobrepassar el que es pot tocar, veure i pesar. Quan seré capaç de descobrir que la vida de tota persona està amorosament habitada, que no estem pas sols i abandonats, que més enllà de l'encasellament de les meves percepcions hi ha molt més encara, podré reposar en aquesta presència, i la por, encara que la senti, ja no em tenallarà.









  

Superar la por (2)

La segona via per a superar la por que he provat amb molt bons resultats és la que podem anomenar via humorística. L'humor té uns efectes molt saludables en les situacions de molta tensió: una rialla millora ment, cos i esperit tot alhora.


L'humor i les facècies són la millor medecina per a la por, perquè fent-nos riure ens destraven per fora i per dins, quan l'angúnia o el temor ens assalten i ens comencen a encongir i paralitzar.

Ho vaig experimentar per primer cop en un assetjament immobiliari que vam patir tota la família durant dècades. Ens volien treure del pis i ho provaven amb tots els mitjans, lícits i dels altres. Com que no teníem possibles per a canviar de casa, havíem de resistir com fos. El meu pare, amb un bon humor a prova de bomba, ens va fer suportable (i divertida i tot), una situació molt dura i, amb una comicitat al més pur estil Groucho Marx i bones dosis de surrealisme, va saber girar la truita amb enteresa.

Quan vaig començar a col·laborar amb el Projecte Guinea em vaig tornar a refiar de la via humorística per a superar la por (d'emmalaltir, de les bestioles que hi havia pertot, de l'aprensió de les fortors...). Coneixia una senyora (li direm Nemèsia) que anava sempre tan empolainada i amb un estil tan recarregat que embafava, i no pas poc. Quan em venia angúnia per alguna causa, de seguida imaginava la Nemèsia en aquell lloc i, oli en un llum: hi cantava tant, que la riallada escombrava l'angúnia ipso facto!

Superar la por (1)

Mentre duri el confinament procuraré escriure més sovint.

"L'aprensió és la porta de totes les malalties", havia llegit fa molts anys, i l'experiència m'ha demostrat com és d'important saber-la superar. L'aprensió és feta de por i de repugnància; és una angúnia no declarada, que encongeix i paralitza.


Per a mantenir en bon estat el propi sistema immunitari (és d'això que es tracta), no hi ha com no tenir por. Ja ens ho diuen les recomanacions: evitar l'estrès, descansar bé, ingerir aliments rics en vitamina C..., i mantenir un bon ànim positiu.

Quan hi ha alguna cosa que ens fa por o angúnia i no la podem suprimir és qüestió de desactivar aquesta por, sempre d'una manera responsable. En algunes ocasions he provat dos camins: la via reflexiva i la humorística, i totes dues m'han donat prou bons resultats.

La via reflexiva (no apta per a fleumes) consisteix a mirar la por de cara i amb una actitud que no sigui gens arronsada; tot al contrari. En qualsevol situació de perill cal no amagar el cap sota l'ala i agafar el toro per les banyes; considerar mentalment, doncs, el pitjor que pot passar, que sempre és el mateix: morir-se, cosa que, fet i fet, hem de reconèixer que haurem de fer tots un dia o altre. Plantejar-s'ho obertament desinfla i esvaeix els fantasmes. 

La via humorística us l'explicaré un altre dia.

L'imprevist ja és aquí!

Encara que la Covid-19 sigui un enemic invisible de tan petit (o qui sap si precisament per això), les autoritats i els responsables sanitaris van de corcoll per combatre'l com cal, procurant primer de tot que no s'escampi més amb nous contagis.

La majoria de nosaltres no tenim la responsabilitat de dictar normes i mesures encertades, però tenim la de complir-les i de fer-ho bé: informant-nos degudament (que també vol dir sense saturar-nos ni obsessionar-nos, tenint present que més enllà de la Covid-19 també hi ha vida), secundant les recomanacions de bona gana i aprofitant aquest fet imprevist per a aprendre'n tot el que puguem.

A cop calent se m'acut un munt de coses a aprendre i a practicar, com ara saber-se abstenir del que no convé, ni per a mi ni per als altres; redescobrir el sentit positiu de la disciplina; aprendre a estar sol i ocupat; no dramatitzar la situació, amb sentit comú i sense alarmisme; tenir més paciència; rebaixar l'estrès i superar la por (sí, i tant que es pot!)...

Si sabem viure positivament aquesta experiència, segur que en sortirem tots plegats més realistes, més humils, més disciplinats i entrenats, i més flexibles, cosa que vol dir també molt més forts. 

Endreçar bé les coses negatives

Això és la clau del creixement. Per tant és una qüestió molt important. No es tracta de no equivocar-se mai (impossible!), sinó d'aprendre alguna cosa de cada error, de cada patinada, i d'aplicar-la a la vida ara mateix. És així com tots anem madurant.

Volem ser perfectes... i la vessem. Siguem realistes i acceptem que la perfecció no és un element propi de la nostra condició humana. Situem-nos més aviat en la voluntat de fer les coses ben fetes, que això sí que està a la nostra mà. Així, per començar, estarem ben situats en la realitat.

Una de les coses més necessàries per a endreçar bé les experiències negatives és mantenir una certa objectivitat. Recordeu aquell exemple tan conegut del pare? Quan el seu fill treia bones notes deia: "És que el meu nen és molt intel·ligent"; en canvi, quan suspenia, deia: "És que el mestre li té mania"... Quan ens passa alguna cosa que no ens agrada, sempre tendim a pensar que "la culpa" és d'algú altre. I així no podem pas endreçar res...

Cal admetre la pròpia responsabilitat. Però si no m'acostumo a assumir cada dia amb normalitat els meus errors, difícilment ho sabré fer després quan visqui una experiència negativa. Tinguem present que en la vida no es pot improvisar... Si reflexiono sobre el que m'ha passat amb objectivitat i realisme, segur que n'aprendré alguna cosa de bo i llavors ho podré endreçar de manera que no em faci mal.

Endreçar bé el passat

Si no l'endreço bé, el passat em pot amargar el present i, fins i tot, hipotecar el futur. Com fem amb les sabates, que mirem de netejar abans de desar-les al seu lloc, hauríem de fer amb el passat: netejar-lo i curar les butllofes que ens hagi pogut fer.


Sempre estem disposats a recordar coses agradables, encerts, experiències gratificants, d'harmonia, d'unió, de plenitud, però els propis errors, en canvi, i els greuges (reals o suposats) dels altres, ens resulten penosos, rasposos i fins i tot angoixosos.

Tanmateix, viure és molt més que deixar caure totes les coses que em van passant dins d'un immens cubell imaginari. Si vull viure de debò, hauria d'aprendre a treure algun ensenyament de tot el que em passa: tant del que considero agradable, com del que em costa més d'encaixar.

Cal endreçar bé totes les experiències reflexionant sobre allò que hem viscut. És més fàcil començar per endreçar les coses positives. Pensem amb sinceritat: De debò això que valoro positivament ha estat beneficiós per a algú?, o potser només ha deixat "retratat" algú que em cau malament? Què en puc aprendre? Quines actituds noves pot generar en mi? Quines accions m'inspira de fer en el meu entorn? Com ho puc recordar i agrair, si realment és positiu?...