43. Cultivar les conviccions personals

La realitat de la persona és molt més

que els gustos i les aficions que té,

encara que siguin molt bons.

La persona es mostra, sobretot, en les seves conviccions.

Les conviccions personals són molt més profundes que les opinions, els gustos, les preferències. Són l'estructura interior que fa que tota la persona es mantingui dreta i ferma. Com una mena d'esquelet que sosté i articula la persona sencera. Sense unes conviccions personals clares, tots plegats seríem com una mena de boletes de carn amb sabates. I el fet que el tema de les conviccions no sigui prioritari per a tots, no fa més que avisar que per aquest camí no anem pas gaire bé. 

En una època en què moltes coses van perdent el contorn d'una manera alarmant, no ens podem permetre el luxe de quedar-nos en una mena d'actitud amorfa i etèria: avui més que mai hem de cultivar les nostres conviccions personals. És imprescindible.

Cultivar les nostres conviccions personals pot començar per contestar una enquesta com ara aquesta: M'he llegit els drets humans? Què en penso? Què faig personalment perquè sigui respectat cada dret en el meu entorn? I en la resta del món? Quines contradiccions generen en la meva vida? Com les aniré resolent? Quin crec que és el problema més greu de la humanitat? Com em sembla que puc contribuir a resoldre'l? Com vaig aprenent a ser lúcid i conscient sense angoixar-me? Sense esperança no aguanto; és com les piles... Com puc mantenir una esperança a prova de bomba? Quina mena d'alegria em podrà sostenir sempre, passi el que passi?... Si altres l'han trobada, també l'haig de poder trobar jo.

 

42. Cultivar el sentit comú

El sentit comú és una mena de capacitat de comprendre

que sap tenir en compte, sobretot,

 el marc de situació de tot:

jo mateixa, els altres,

cada una de les circumstàncies d'un moment determinat...

Tenir una gran intel·ligència és un do que puc haver rebut o no. No tothom excel·leix per la seva capacitat de comprensió ràpida, ajustada, sensible..., aquest llampec que en un tancar i obrir d'ulls ho ha il·luminat tot. En canvi, el sentit comú —que per a alguns és el germà petit i pobre de la intel·ligència—, si té mala fama de no ser-ho gaire, de comú, és perquè no ha estat prou cultivat. Per què? Segurament per les mateixes raons de sempre: peresa, estat de distracció permanent, reflexió insuficient, no saber per on començar, no tenir ganes de fer l'esforç de continuar...

Qui fa servir el sentit comú sap estar al lloc que li correspon, sap fer-se càrrec del que viu i sent l'altre i, doncs, s'estalvia de ser inoportú i d'utilitzar moltes altres actituds igualment enutjoses: la indiscreció, la insistència, els interrogatoris sense solta ni volta, fer perdre miserablement el temps amb qüestions sense cap mena d'interès per a aquell a qui toca d'escoltar-les... Tant el qui té molt de sentit comú com el qui en té ben poc ens ensenyen: els uns en positiu i els altres en negatiu.

Si estem decidits a cultivar el sentit comú, ens trobarem que necessitem observar, reflexionar, comentar, si fos possible, replantejar molts patrons arrelats de conducta... En aquest aspecte com en molts, per no dir en tots, com més gran i de més qualitat sigui el nostre potencial de sentit comú, més de pressa i d'una manera més segura avançarem. ¿Recordeu aquella dita que fa: «Diner fa diner»? Doncs això. Val la pena, doncs, que no badem i que ens hi posem amb ganes, perquè fent-ho millorarem molt el món que ens envolta i les persones del nostre entorn ens ho agrairan.

41. Cultivar la llibertat 

De totes les definicions que el diccionari recull

del terme 'llibertat', m'ha agradat sobretot aquesta:

«Capacitat de la voluntat humana

per a dirigir-se al bé».

De què em serviria la capacitat de triar si no sabés triar bé? De ben poc. I això ho veiem ben sovint: persones que no saben valorar i escoltar els qui tenen més senderi, sinó els més ximplets, i es posen en perill de caure en un abisme del qual serà difícil sortir, en el millor dels casos. El bon ús de la llibertat requereix intel·ligència, per això no podem pas deixar de cultivar i treballar aquests aspectes perquè, amb tota exactitud, ens hi va la vida.

Tothom es pot equivocar; de fet, tots ens equivoquem. Però això no és cap desgràcia, ja que aprenem així: a vegades encertant-la i a vegades, també errant-la. El que ens és imprescindible és viure ben desperts per a poder-nos-en adonar i treure totes les conseqüències que puguem, tant dels encerts com dels errors.

Aquesta és potser la primera part de cultivar la llibertat: estar ben desperts, amb els ulls ben oberts i els peus ben posats a terra. De fet, es tracta d'estar dintre meu, de sentir quin és el meu desig i de no confondre'l amb les expectatives dels altres, superant la por que la llibertat fa encara a moltes persones, que segurament confonen la lucidesa i l'exercici de la responsabilitat personal amb simples traves. De consultar permanentment el cap i el cor, per a sentir què és allò que em farà bé, allò que m'omplirà més i em farà ser més persona. En definitiva, allò que em farà sentir més feliç.

40. Cultivar el realisme 

La millor finestra des d'on mirar la realitat

—si el que volem és veure-la—,

és el realisme.

Si guaitem des de qualsevol altra finestra potser veurem paisatges meravellosos, però no la realitat tal com és. El que és curiós és el gust permanent per a enganyar-se que té la humanitat...

Tothom la té, aquesta finestra del realisme, però més de quatre s'han descuidat d'apujar la persiana, i així és molt difícil que vegin la realitat tal com és ni res que s'hi assembli. La persiana, què pot ser? Poden ser els nostres prejudicis, els nostres somnis projectats en la vida com en una pantalla, el nostre punt de vista petrificat, les nostres pors precisament de veure la realitat tal com és. No oblidem que la por podria optar perfectament al Premi Nobel de la Dissimulació, si existís.

Si volem aprofitar els anys que tenim de vida i ser feliços, ens cal cultivar el realisme: acostumar-nos a dir les coses pel seu nom, a tocar de peus a terra, a acollir tot el que vagi venint com una oportunitat de créixer i d'aprendre, a afrontar les dificultats amb coratge i a tornar a començar les vegades que calgui... L'alternativa que ens queda és bastant galdosa: fer el ridícul oblidant coses tan comprovades i palpables com el pas de temps, la limitació humana, la finitud de totes les coses, la mort... No ens confonguem, amics: alguns encara no se n'acaben de fer el càrrec, però això és la terra, no el cel! Cultivant el realisme, tan necessari, segur que tindrem un 2024 boníssim, tal com us desitjo a tots.