9. Cultivar la senzillesa

La realitat de les coses pot arribar a ser complexa, d'acord; 

però quan una cosa ens sembla complicada,

sovint hem de reconèixer que l'hem complicada nosaltres.

La senzillesa és una actitud que val la pena de cultivar. En activitats de tota mena —parlar, relacionar-se, escriure, moure's, celebrar, col·laborar o el que sigui— la senzillesa és infinitament més bonica que l'ampul·lositat, l'aparatositat, el barroquisme i l'artificiositat, que trobo que no valen gran cosa, per no dir res. No embafa mai, la senzillesa, ni sona a buit, ni sembla una cosa i n'és una altra, ni es converteix en un entrebanc.

Llegint dietaris de Marià Manent, per exemple, passa que ve un moment que el vocabulari és tan ajustat, els adjectius tan exactes, els verbs tan ben aplicats que només «veus» exactament el que ell et va dient i el llenguatge desapareix. Per contra, hi ha persones molt poc coneixedores de la llengua que pretenen fer interessant un escrit acumulant-hi paraules rebuscades, grandiloqüents o poc intel·ligibles i, és clar, l'únic que aconsegueixen és fer un nyap. Si ens captiva en un escrit, la senzillesa, no ens captivarà molt més encara en una persona?

Cultivar la senzillesa no és pas buscar-la fora d'un mateix, en algun lloc misteriós i especial, sinó connectar-hi per dins: tots la tenim al fons, intocada, diàfana, transparent. És qüestió d'anar abandonant de mica en mica les maneres més artificioses i postisses, pròpies de l'ego, i deixar aflorar el que és més autèntic, que sempre acostuma a ser el més senzill.

 

 8. Cultivar la resistència 

Una de les actituds més necessàries

que podem cultivar és la resistència,

si no volem que qualsevol bufada d'aire ja ens tiri a terra

o el més petit contratemps ens faci a miques.

Farem bé de mirar de ser més resistents, a exemple dels nostres avantpassats, que en la majoria dels casos van saber aguantar situacions difícils i fins i tot penoses —penúries, malalties, infortunis, guerres, mancances i ben poques possibilitats de realització personal— sense deixar-se vèncer per les circumstàncies. En aquest sentit, la història concreta de molts dels nostres avis i besavis pot ser una autèntica lliçó de vida per a nosaltres.

Està bé que tots tinguem l'oportunitat de triar lliurement el nostre camí personal, que puguem desplegar els dons personals que cadascú ha rebut, que puguem accedir a una certa qualitat de vida..., i tant que sí!, però no pot ser que siguem tan febles que no puguem suportar res i que qualsevol contratemps ja ens desestabilitzi fins a deixar-nos literalment fora de combat.

Com es deu cultivar la resistència? Doncs resistint. De la mateixa manera que vam aprendre a caminar caminant, o a rentar els plats rentant-los... I fer-ho mantenint un dejuni permanent de queixes i lamentacions, manifestacions de l'ego que ens distorsionen la realitat, ens aigualeixen el poc o molt coratge que segur que tenim dipositat en algun raconet interior, i ens fan cecs a la pròpia estupidesa, que, quan se'ns desferma l'autocompassió llefiscosa, creix una cosa de no dir, sense que en siguem conscients. A la gent de la nostra època —sobretot als que són més jovenets i als que han estat més contemplats— li falta un punt espartà per a poder-se sentir bé, sabent que amb una mica més de resistència, feta sobretot d'acceptació, d'ànim, de determinació i de bon humor, podrà capejar qualsevol temporal i arribar a bon port.

7. Cultivar la bonhomia

Hi ha gent que pensa que la bonhomia

—que el diccionari defineix com a «simplicitat amable»—,

és una actitud anodina, sense gaire valor.

Jo no hi estic d'acord. Per a mi la bonhomia no té res d'anodí. Al contrari, és una actitud important, fins i tot molt important; per això la proposo per a cultivar-la. Penso, encara que no exclusivament, en la convivència. Que n'és de diferent tractar amb una persona bonhomiosa i tractar amb una de rasposa i complicada...! No cal agafar-se les coses pel cantó que crema, però no per acomodació, per no complicar-se l'existència, sinó perquè tot plegat és molt més harmònic del que diuen.

També és una actitud sana per a un mateix, la bonhomia: no talla com un sílex, no esgarrinxa com una argelaga, no crema com una paella sortint del foc... És balsàmica, poc espectacular, conviu perfectament amb la reflexió i la consciència. Ens situa en la pròpia realitat i, des d'aquí, ens permet obrir-nos a qualsevol cosa bona.

I, a més, fixeu-vos que aquesta simplicitat amable va creixent dins nostre d'una manera natural. En general, la bonhomia és una actitud de maduresa, feta de senzillesa, d'harmonia, de comprensió i de calidesa. Ens ajuda a viure amb profunditat, a descobrir punts de vista diferents, a fer-nos càrrec de tots —també de mi—, fins al perdó, si cal. Aquesta simplicitat amable no és cap simplificació; és més aviat una destil·lació: veus amb relleu les coses realment importants de la vida, i la resta, és a dir, la faramalla, es va esfumant fins a desaparèixer, perquè realment no té cap mena d'importància.

 

Celebrar la Pasqua:

donar vida

Celebrar la Pasqua és molt més que menjar la mona.

És comprendre el sentit de la festa

i, sobretot, viure'l.

Pasqua és la festa de la vida. I d'una vida plena rebuda gratuïtament. Té tot el sentit que la celebrem a la primavera, temps en què tot el que semblava ben mort reneix i comença un nou cicle, malgrat totes les pegues: la sequera persistent, per exemple.

Potser una de les millors maneres que tenim de celebrar la Pasqua és donar vida. Per tant, haurem de començar per viure, ja que, com podríem donar una cosa que no tenim? Viure tan a fons com puguem —ja es comprèn que viure no pot ser de cap manera sinònim de fer la viu-viu—, i paral·lelament, deixar viure. Això, que és tan senzill de dir, veiem tot sovint al nostre voltant que a alguns els costa qui-sap-lo. Es tracta, de fet, d'ocupar-se cadascú de les coses de la seva incumbència i no pretendre controlar els altres.

I el tercer pas surt sol: ajudar a viure, pas que té una infinitat d'aplicacions. Viure harmònicament i ser persona de bon tracte ja va en aquesta línia. Acostar-se a l'altre i brindar-li relació i amistat. Fer companyia al qui està sol, donar un cop de mà al qui va desorientat i no se'n surt. Fer un voluntariat a canvi de res; millor dit, a canvi de la satisfacció que dona tenir alguna cosa a oferir i aportar als menys afavorits. Sense oblidar que, amb una bona administració dels pocs o molts béns que tingui, puc col·laborar també en una infinitat de bones causes, simplement traient-me la cartera. Això també ajuda a viure, i molt.

 

6. Cultivar la reflexió

La facultat de pensar ens defineix

—estem catalogats com a éssers pensants—,

tot i que massa sovint pensem ben poc.

Torno al que ja he dit alguna vegada de la profunditat: encara no sé com es pot ser realment persona si un està còmodament escarxofat en la superficialitat més banal; i encara més: ni sé si es pot arribar a ser persona conscientment arrelat en aquesta plataforma amb tan poc gruix com és la vacuïtat, encara que brilli tant com el paper d'alumini. Pel que he experimentat fins al moment present diria més aviat que no.

Sort que la vida de tant en tant ens venta un bon mastegot i ens ajuda a reaccionar. De tota manera, trobo que més val no dormir a la palla, refiada que els calbots que em donarà la vida ja em despertaran, i fer la feina que em correspon com a ésser pensant que soc: reflexionar. I això de reflexionar comporta moltes coses, una de les quals és incorporar dia a dia la lògica i el sentit comú a la meva manera de decidir i d'actuar.

Bàsicament, això de pensar es construeix en tres temps: present, passat i futur. Cultivar la reflexió entenc que inclou procurar ser conscient del que visc ara, i d'alguna manera anar preparant aquest present que es va descabdellant i avaluar-lo regularment. També comprèn gestionar bé el passat, traient-ne tots els ensenyaments que ens pot aportar, com si es tractés d'esprémer una llimona per fer una bona llimonada. I, finalment, recollir tot el que hem après del passat —el present es va fent passat cada dia— per a preparar bé el futur, en el petit segment que podem decidir nosaltres, i sobretot, per a preparar-nos bé per a viure'l de la millor manera possible.