Dèficits del nostre temps, 7

La sobrietat

Aquest dèficit em dol especialment

perquè amb grans quantitats de sobrietat

les persones retrobaríem el goig de sentir-nos lliures

i la Terra recuperaria la salut perduda.

La immensa majoria de la gent ha adoptat un sistema de vida insensat, de ximples: fer calés per gastar-los en moltes coses que només els aporten tenir més, com si fos més important tenir que ser; córrer com uns desesperats, sense saber ben bé per què ni cap a on; comprar el que no necessiten i llençar moltes coses que tenen encara molts anys de vida útil. Consumir grans quantitats de béns i d'energia, generar muntanyes de residus i evadir-se de la realitat de la manera més sofisticada possible..., ¿no és una versió superlativa del «mam, cac i non» de la quitxalla abans de tenir senderi?

I tot això, qui els ho fa fer? Ben pensat, la senyora Publicitat, que de tan manefla que és no en té prou de ficar-se a totes les cases sinó que vol esmunyir-se fins al cervell de tothom per prendre-hi les decisions que li convinguin més, si no li veiem el joc i ens deixem entabanar com uns babaus. També hi ha altres aspectes poc reconeguts: un secret desig més o menys fort d'enlluernar, d'espaterrar els altres, d'entrar-hi en competició...

Amb una mica de reflexió veiem ben clar que amb la sobrietat recuperem en un tancar i obrir d'ulls un sistema de vida intel·ligent i raonable, que ens allibera de pressions i ens fa amos o mestresses de les pròpies decisions. Si aquestes decisions són ben preses comencem a tastar el bon gust del «menys és més»: menys necessitats artificials, menys despeses, menys residus i, en canvi, més llibertat, més contacte amb la natura, més intercanvi amb els altres; menys diversions i més alegria; menys aparells i més creativitat; menys fatxenderia i més contingut... I la Terra, aplaudint i recuperant la salut. ¿No us ho creieu? Consulteu els científics experts.

 

Dèficits del nostre temps, 6

La resistència

Per a viure amb sentit

segurament necessitem més resistència que valentia,

per a suportar moltes coses sense ensorrar-nos 

ni apartar-nos de les nostres conviccions.

En general, però, hi estem poc entrenats; i sense entrenament no hi ha resistència. Des d'un principi, sovint passa que, amb un amor ben poc elaborat i força mal entès, hi ha mares que donen pollastre al nen —o una truiteta, tant se val— quan hi ha bacallà i al «reiet del meu cor» no li ve de gust, perquè no pateixi i no es frustri. No es tracta de ser inhumà, és clar que no, però tampoc de pujar els petits com flors d'estufa. Al llarg de la vida sempre tindrem alguna cosa que no ens vindrà gaire de gust —sigui al plat o a l'agenda— i pobres de nosaltres que no treballem alguna estratègia per a fer-hi front...!

Hi ha persones que resisteixen admirablement en circumstàncies adverses; n'hi ha que s'ofeguen en un didalet d'aigua. Com podem anar aprenent a ser com les primeres? Hi poden ajudar algunes coses: si hem de fer una cosa que ens ve costa amunt, en lloc de fer escarafalls, fem com aconsella la dita «Un mal pas, passar-lo aviat», afrontem-la i, un cop enllestida, dediquem-nos a alguna cosa que ens agradi més. Més o menys com m'ensenyava la meva mare, ja de ben xica, a menjar el que no m'agradava gaire: embolicar-m'ho amb pa, empassar-m'ho de pressa i acabar amb una bona cullerada d'allò que trobava més bo.

Ser resistent no vol pas dir ser de pedra ni ser un aprenent de gladiador. Observar les persones fortes i resistents per aprendre'n alguna cosa també ens pot ensenyar coses molt interessants: la perseverança, encara que de moment no es vegi cap sortida; descansar per recomençar; la persistència en una actitud positiva com ara l'amabilitat o l'alegria enmig de qualsevol situació; no rendir-nos al desgast del temps, de la monotonia, de la manca d'evolució de tot el que no puc millorar...

 

Dèficits del nostre temps, 5

La gratuïtat

Si ens parem a pensar una mica,

veiem que tot ho hem rebut gratuïtament, sigui d'una manera directa o indirecta.

Per què a tanta gent li costa tant, doncs, actuar a fons perdut?

En el món hi ha gent de tots colors. En conec que van sempre amb la calculadora engegada, no fos cas que en alguna acció «esbojarrada» perdessin cinquanta cèntims... Estan convençuts que només ells són éssers excepcionals i, per tant, ho mereixen tot i més. Per les seves maneres, diríeu que tothom —qui més qui menys— els deu alguna cosa i no pas poc. Estan segurs que s'han fet a si mateixos i t'ho diuen amb convenciment, sense la més lleu ombra de dubte ni de rubor, sense ni adonar-se que s'equivoquen lamentablement.

Com a l'arrel de totes les conductes millorables —per dir-ho finament—, segur que en el dèficit de gratuïtat hi ha una marcada falta de consciència de la ingent quantitat d'actes gratuïts que hem rebut des del principi. I si no soc conscient de tots els actes gratuïts que he rebut ni els percebo, difícilment sabré actuar jo amb gratuïtat. ¿M'he aturat mai a pensar en la infinitat d'actes d'amabilitat que he rebut gratuïtament d'ençà que vaig néixer? I convé tenir present que ningú no té l'obligació de ser amable amb mi. ¿Puc comptabilitzar els gestos de complicitat i d'amistat, els somriures rebuts des de l'inici? Pensar-hi pot ser molt confortant i reconstituent.

També em pot ajudar molt a l'hora d'aprendre a obrar jo gratuïtament, sense cap interès. Evidentment, tots hem de menjar, ens hem d'abrigar i hem de cobrir les nostres necessitats, per això fem un ofici o una feina fins a la jubilació; però en les relacions dels uns amb els altres, que és l'esfera de la llibertat i de la creativitat, hauríem de ser capaços de donar, és a dir, de fer alguna cosa a canvi de res, a fons perdut. De fet, tenir aquesta capacitat és un dels senyals més clars d'humanitat i maduresa. Alliberat de càlculs i d'interessos, el qui és capaç de fer un bé a un altre sense cobrar-s'ho de cap manera, és que ja ha descobert dintre seu aquella font secreta i abundosa que raja tothora oferint els dons que cadascú ha rebut. 

Dèficits del nostre temps, 4

L'empatia

Sense un mínim d'empatia ja no som humans,

sinó uns simples depredadors.

La vida ja no és vida: és un campi qui pugui.

En l'exercici espontani de ser empàtics, de saber-nos ficar en la pell de l'altre, comprendre'l i fer-nos càrrec de les seves dificultats, ens hi juguem a una sola carta la nostra identitat de persones: si mantenim aquesta capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre, som persones humanes; si no la mantenim som qualsevol altra cosa sense humanitat. Podem ser uns petits dictadors, una pila de greix amb cames, un cúmul d'estupidesa..., però ja no serem persones.

La vida sense la capacitat de fer-nos càrrec els uns dels altres ja no té cap gràcia; en un tancar i obrir d'ulls es converteix en una competició d'egos, en una depriment batalla de cops de colze, en una gastada exhibició impúdica del «primer jo, després jo i sempre jo» més tronat. Evidentment, això no és viure.

Farem bé d'obrir els ulls i començar a viure com si tot fos nou: ens adonarem que l'empatia i la comprensió que desperta dins nostre fan precisament la nostra vida més valuosa, tendra i amable. Veurem que val la pena que no ens deixem prendre aquest tresor d'humanitat i ens hi aplicarem amb tota consciència, perquè el món en necessita avui una bona colla de tones. Pas a pas anirem tastant que és per aquí que podem arribar a viure amb sentit. I em sembla que, almenys teòricament, tots volem ser feliços, oi?