Dèficits del nostre temps, 4

L'empatia

Sense un mínim d'empatia ja no som humans,

sinó uns simples depredadors.

La vida ja no és vida: és un campi qui pugui.

En l'exercici espontani de ser empàtics, de saber-nos ficar en la pell de l'altre, comprendre'l i fer-nos càrrec de les seves dificultats, ens hi juguem a una sola carta la nostra identitat de persones: si mantenim aquesta capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre, som persones humanes; si no la mantenim som qualsevol altra cosa sense humanitat. Podem ser uns petits dictadors, una pila de greix amb cames, un cúmul d'estupidesa..., però ja no serem persones.

La vida sense la capacitat de fer-nos càrrec els uns dels altres ja no té cap gràcia; en un tancar i obrir d'ulls es converteix en una competició d'egos, en una depriment batalla de cops de colze, en una gastada exhibició impúdica del «primer jo, després jo i sempre jo» més tronat. Evidentment, això no és viure.

Farem bé d'obrir els ulls i començar a viure com si tot fos nou: ens adonarem que l'empatia i la comprensió que desperta dins nostre fan precisament la nostra vida més valuosa, tendra i amable. Veurem que val la pena que no ens deixem prendre aquest tresor d'humanitat i ens hi aplicarem amb tota consciència, perquè el món en necessita avui una bona colla de tones. Pas a pas anirem tastant que és per aquí que podem arribar a viure amb sentit. I em sembla que, almenys teòricament, tots volem ser feliços, oi?