Fer-se gran (2)

Viure d'una manera que dugui a acabar malament

no té cap mena de gràcia.

Qui vol acabar sent rampellut, rondinaire i carregós?

Ningú que tingui dos dits de front.

Pensem-hi una mica: no ens convé pas de cap manera. Oi que a mi no m'agrada gens estar a prop d'un carallot? Doncs als altres tampoc. Tots preferim estar a la vora d'una persona afable, positiva, agraïda, amb bon humor i, si pot ser, una miqueta culta. Aquest "efecte mirall" de plantejar-nos què m'agrada i què no de trobar en els altres, ens ensenya molt clarament quines actituds val la pena que cultivem ara, abans no sigui massa tard. 

Amb els anys hem d'estar cada cop més preparats per a viure bé la soledat, per molts factors previsibles —anem perdent relacions i potser ens costa crear-ne de noves—, i fins i tot per alguns del tot imprevisibles, com ara la pandèmia de la Covid-19. Com es fa això de preparar-se per a viure bé la soledat? Cultivar aficions i cebes, aprendre coses noves, fer coses que ens agradin, fer coses que beneficiïn els altres... Com que tot això no es pot improvisar, val més que comencem ja ara.

Una de les coses que ens convenen més d'aprendre a manejar amb vista al futur són els recursos digitals. Molta gent gran s'ha vist afectada per l'anomenada "bretxa digital": no té la més mínima idea de fer servir un ordinador o un mòbil i no pot accedir a cap de les possibilitats que ofereix internet. En el confinament per la pandèmia hem vist ben clara la diferència: mentre uns podien "trobar-se" per videoconferència, llegir el diari sense sortir de casa per comprar-lo, fer transferències per banca electrònica o escoltar i veure milers de concerts, per exemple, altres no tenien més instrument de relació que el telèfon. 

 Fer-se gran (1) 

Fer-se gran és anar caminant cap a la irrellevància.

És un moviment universal que no podem pas modificar.

Tanmateix, com tot, ho podem viure bé o malament.

Fer anys, si no et mors, és inevitable. Tant si ens agrada com si no, és així. Tant per tant, com que és una cosa que no podem canviar, potser que mirem la situació ben de cara, amb serenor, procurant encarar-la de la manera més positiva que puguem. I és molt important posar fil a l'agulla sense dilacions, sense anar-ho deixant sempre per a més endavant, cosa que ens duria fatalment a fer tard sense remei.

Com preparar-nos per a ser grans? Sens dubte la millor manera és viure cada dia ben situats amb tota lucidesa en l'etapa que ens correspon. No fem com tants, que quan són adolescents volen comportar-se com si fossin joves; quan són jovenets volen ser tractats com si fossin adults; i quan finalment són adults, volen fer el jove i acaben comportant-se com uns adolescents... És molt millor anar madurant a poc a poc, al ritme del pas del temps que va configurant la nostra vida.

Al meu entorn veig un munt d'exemples variats de com es pot ser gran de moltes maneres: el vell repatani, rutinari, tossut i —com és costum entre els tossuts—, poc intel·ligent o fins i tot més curt que una cua de conill; la vella carregosa, mastegatatxes, rondinaire fins a l'extenuació (del qui l'ha de tractar, és clar)... Tant «ell» com «ella», persones ben poc raonables, amb més tics que personalitat, sense gràcia ni atractiu de cap mena. I l'acumulació d'experiències feta saviesa? No la veiem enlloc. I aquella humanització entranyable que donen els anys ben viscuts? Ni rastre.

Jo aquí no hi vull pas anar a parar de cap manera.

 

Jo puc ajudar a construir 

un món just

Tota persona té molt més poder que no li sembla.

És un poder del qual normalment no som gairebé conscients; 

la prova és que si ens fessin una enquesta i ens preguntessin si tenim poder,

 la majoria de nosaltres, amb un posat molt modest, diríem que no.

La consciència del meu propi poder i la decisió personal d'exercir-lo, és un moment i un acte clau en la vida de tota persona. El gregarisme —mantenir-nos dintre el ramat— ens fa sentir especialment confortables i protegits, i tota decisió personal que ens destaqui, que ens faci sortir de l'escalforeta que dona la ramada, ens fa respecte a tots, fa por a molts i pànic declarat a més de quatre i de cinc. Per això dic que el fet de començar a ser conscient del poder que tinc i la decisió d'exercir-lo —que és una mena de despertar de la responsabilitat— és un moment clau en la vida. Quan ho faig sí que ja puc anar construint amb moltes altres persones aquest "altre món" possible i necessari! 

El camp de la relació amb els altres és immens, i és aquí on podem construir unes relacions netes, no interessades, impulsades per l'energia descomunal del desig de créixer i d'ajudar a créixer. Unes relacions horitzontals que no supeditin, sinó que ajudin cadascú a ser ell mateix i a treure tot el que té de bo a dintre seu. No fer accepció de persones està a la nostra mà, valorar-les totes, siguin com siguin, més que les coses —incloent-hi els calés—, establir relacions de respecte i de cordialitat, que de competència i de comparació a tot arreu en sobren. En definitiva, tractar els altres com voldríem ser tractats nosaltres.

I encara ens queda el camp il·limitat de les accions que no tenen nom ni rang: ser lliures i obrar segons el propi pensament i d'acord amb la meva rectitud, no seguint les receptes d'un partit, del sistema o d'un segment determinat de la societat. Fer el que hem de fer sentint-ho, amb ganes i amb goig, que amb cara de prunes agres no es pot fer res de bo. Mantenir-se atent a la realitat de cada dia, esquivant somnolències, distraccions com a estat permanent, frivolitats sense solta ni volta, i també aquella seriositat aclaparadora que resseca fins a dissecar... I una mica d'alegria, si us plau, que ajudar a construir un món més just, humà i fraternal és una cosa fantàstica! 

Un altre món és possible

Una veritat com una catedral: un altre món és possible.

I, a més, és necessari. I encara més: ja existeix.

Però cal treure's les teranyines dels ulls per a veure'l, voler-lo i poder-lo expandir.

Per què no ha de ser possible un món autènticament humà? No som tots plegats éssers humans? Doncs l'aspiració i l'esforç per un món just, veritablement humà, és raonable i lògica. Un món just, amb igualtat d'oportunitats per a tothom, on no importi el color de la pell, ni l'accent que tinguis, ni les teves creences, ni si ets home o dona... Un món sense privilegis per a uns quants, cosa que tots considerem perversa, llevat dels qui els tenen en exclusiva i tan ben aferrats que no els deixen anar ni que els pengin.

Un món on es valori el que és valuós de debò i autèntic, no qualsevol beneiteria que es posi de moda. Per tant, un món en el qual el que es consideri més important sigui la persona humana, tota persona humana, sigui de la classe que sigui i tingui la butxaca que tingui, cosa (això de la butxaca) que sempre he sospitat que no és tan important ni fins i tot tan necessària com diuen molts. Ja hi donaré voltes i un altre dia en parlaré.

Com anar construint aquest món més just que tants anhelem? Si esperem una disposició superior que el posi en marxa, malament rai. Essencialment per dues raons: perquè aquesta "disposició superior" no es donarà mai —no siguem tan ingenus, si us plau— i, sobretot, perquè el fet d'esperar-la vol dir que desconec la meva capacitat d'acció coherent o bé que la mandra em paralitza, com si fos aquell cordillet que lliga fort el tall rodó, o totes dues coses alhora. Cal començar ara mateix reflexionant a fons sobre tot això tan senzill que he dit. Ep! I demà al matí, sens falta, començar. Començar a fer les coses tan ben fetes com les pugui fer: tot el que hagi de fer, per petit que sigui, compta. I apuntar-me la data: el dia que un descobreix el poder que arriba a tenir i decideix exercir-lo és una data molt important!

Que tinguem tots un bon any! 

 

Quan comencem el mes de gener ens desitgem els uns als altres un bon any.

Però, què és un bon any?

¿Allò que deien invariablement les felicitacions comercials:

"pròsper any nou" i prou?

Qui diu que plantejar-se això és perdre miserablement el temps? Em sembla ben bé que no és pas així: allò que considerem bo, allò que admirem i valorem, no solament ens influeix molt, sinó que acaba configurant-nos. Vet aquí el camí pel qual molts éssers humans teòricament dotats de raó arriben més o menys inadvertidament a l'estupidesa.

Molts coneguts meus, tan carregats de bones intencions com de romanticisme il·lusori, el que consideren un bon any és un any ple de llum i sense cap ombra, un any sense dificultats, conflictes ni problemes de cap mena... Més o menys ben traduït a l'actualitat, podríem dir: un any sense pandèmia, ni incertesa, ni crisi econòmica, ni restriccions de mobilitat ni de res —que no ens agraden gens, home!, les restriccions...—, un any en què tot ens vingui de cara i no ens hàgim de basquejar per a res... Per poc sensats que siguem direm: "Vinga, i què més? Que em toqui la rifa, potser?".

Nois, que parlem de la realitat i no d'un conte de fades! Ja es veu ben clar que això no és així —i podríem afegir-hi: per sort!—. Tots els anys són bons per al qui està disposat a viure'ls bé. Com? Per començar, acceptant la realitat tal com és, amb obertura, sentit comú, responsabilitat i bon humor. I aprofitant tota situació nova per a adaptar-nos, amb creativitat, aprenent a buscar alternatives a la vida rutinària. Que hi ha coses que ens costen? Doncs sempre podem fer com fan en la rehabilitació: practicar i practicar tot allò que ens és més difícil de fer. Procurant fer-ho així ara i a cada moment, estic ben convençuda que aconseguirem que aquest any o qualsevol altre sigui de debò un bon any.