Fer-se gran (1) 

Fer-se gran és anar caminant cap a la irrellevància.

És un moviment universal que no podem pas modificar.

Tanmateix, com tot, ho podem viure bé o malament.

Fer anys, si no et mors, és inevitable. Tant si ens agrada com si no, és així. Tant per tant, com que és una cosa que no podem canviar, potser que mirem la situació ben de cara, amb serenor, procurant encarar-la de la manera més positiva que puguem. I és molt important posar fil a l'agulla sense dilacions, sense anar-ho deixant sempre per a més endavant, cosa que ens duria fatalment a fer tard sense remei.

Com preparar-nos per a ser grans? Sens dubte la millor manera és viure cada dia ben situats amb tota lucidesa en l'etapa que ens correspon. No fem com tants, que quan són adolescents volen comportar-se com si fossin joves; quan són jovenets volen ser tractats com si fossin adults; i quan finalment són adults, volen fer el jove i acaben comportant-se com uns adolescents... És molt millor anar madurant a poc a poc, al ritme del pas del temps que va configurant la nostra vida.

Al meu entorn veig un munt d'exemples variats de com es pot ser gran de moltes maneres: el vell repatani, rutinari, tossut i —com és costum entre els tossuts—, poc intel·ligent o fins i tot més curt que una cua de conill; la vella carregosa, mastegatatxes, rondinaire fins a l'extenuació (del qui l'ha de tractar, és clar)... Tant «ell» com «ella», persones ben poc raonables, amb més tics que personalitat, sense gràcia ni atractiu de cap mena. I l'acumulació d'experiències feta saviesa? No la veiem enlloc. I aquella humanització entranyable que donen els anys ben viscuts? Ni rastre.

Jo aquí no hi vull pas anar a parar de cap manera.