17. L'obcecació,

un enemic que ens pot destruir

Caure en l'obcecació és més que 

entossudir-se i desbarrar molt,

és perdre l'objectivitat en la percepció;

és perdre la capacitat de veure les coses

i les persones tal com són.

Obcecar-se és terrible, perquè ens inutilitza com a persones raonables i quedem ofuscats, totalment cecs. A l'obcecació no s'hi arriba de la nit al dia. Ens hi va acostant a poc a poc el partidisme, les fílies i fòbies, els prejudicis no qüestionats, els judicis implacables, la dificultat de comprendre l'altre, de perdonar-lo... També la dificultat de dubtar sanament d'un mateix. Quan dic partidisme em refereixo a aquella adhesió cega a les idees d'un partit —d'aquí ve precisament la paraula—, o d'un grup determinat, o fins i tot d'una persona. D'alguna manera és la dificultat de mantenir un mínim d'objectivitat. I si perdem això, què ens queda de veritablement humà?

Ja veiem que hi ha camins i opcions que ens poden destruir. Alerta, doncs! Una cosa nociva és donar voltes a qualsevol situació conflictiva —«ves per què m'ho havia de dir, això!?»; «és que cada vegada està pitjor, aquella!»—, i una cosa que és més nociva encara és suposar —«això que hagi callat de sobte vol dir que segurament és culpable»—. I embolica que fa fort!

Si tinc una certa por de caure per aquest precipici puc observar com estic d'imparcialitat: Soc força imparcial sense gaire esforç? Em costa molt ser-ho? Tinc molta tendència a definir? Aleshores potser puc treballar afinant la descripció de fets, coses, actes..., tan objectivament com pugui. I m'hauré de recordar ben sovint que només puc descriure i definir coses i fets; mai persones. Davant les persones, per estrafolàries que ens semblin, ens hem de descalçar sempre, perquè són terra sagrada. 

 16. La rutina,

un òxid que fa que tot s'enferritgi

Viure no és repetir fórmules apreses.

És decidir assenyadament segons les circumstàncies.

La rutina només ens pot ser útil

en situacions molt puntuals.

No podem conduir la nostra vida amb una mena de pilot automàtic; no anem enlloc. Hem d'estar ben desperts, atents, en el nostre centre, per a poder viure amb llibertat, intel·ligència i seny, decidint i actuant a cada moment de la millor manera possible.

Si no obréssim així i ens acontentéssim amb actuar rutinàriament, hi perdríem bous i esquelles ja de bon començament: hauríem renunciat de fet al goig de viure a consciència per anar fent d'esma, maquinalment. I recordem que no es pot «viure» maquinalment; només es pot «funcionar» maquinalment. Sovint és la comoditat que ens mou a obrar així. També alguns arguments tronats i galdosos d'allò més, com ara «sempre s'ha fet així», que, per poc que hi reflexionem segur que descartarem més de pressa que corrent.

No hi ha dos moments ni dues situacions iguals. Necessitem, doncs, estar desperts, amb tota atenció, amatents per a decidir i actuar amb llibertat i responsabilitat, però —segons demostren l'experiència i el bon sentit—, la rutina també fa el seu servei en alguns moments funcionals: a l'hora de la higiene personal, per exemple; prendre l'hàbit de preparar-me la cambra de bany, la roba, la tovallola..., m'evita tenir descuits i em permet fer-ho bé i enllestir de pressa d'una manera descansada; o bé a l'hora de parar la taula, si prenc l'hàbit de posar sempre cada cosa al mateix lloc, amb una sola llambregada sabré què hi falta, si m'he descuidat alguna cosa.

 

15. El tancament, 

un obstacle enorme per a créixer

Diuen —i tenen raó— que les portes

s'obren des de dintre.

Per tant, el tancament és un enemic

estrictament personal

que només pot ser vençut per un mateix.

De la mateixa manera que una casa tancada fa pudor de resclosit i acaba molt feta malbé per la humitat, la pols i el rovell, molt més encara passa amb nosaltres quan ens anem tancant —sigui per comoditat, per recel, per desconfiança, o per por de créixer, de canviar, de veure la pròpia mediocritat, etc.— i deixem de viure per quedar-nos simplement en l'àmbit del funcionar. Fatalment, el fet de tancar-nos ens porta al deteriorament de la sanitat mental i de la salut psíquica i física, i cosa pitjor, a l'entossudiment i a l'obcecació. Ja no som capaços de veure les coses i els altres tal com són.

Com puc combatre aquest enemic personal del tancament? Practicant l'exercici sempre saludable de l'obertura: llegint, escoltant, mirant..., tot plegat sense filtres. I no s'hi val a dir: «Jo no tinc filtres», perquè tots en tenim. També pot ser un bon exercici per a l'obertura prendre consciència dels filtres de tota mena que arribo a tenir... És evident que els resultats de l'obertura són diferents en cada etapa de la vida, però són sempre positius: ni que tingués molts anys i la vida ja molt definida, l'obertura es notaria en les meves accions i, sobretot, en les maneres. No seria un mur sinó un pont.

Fa anys vaig fer un exercici que em va resultar molt beneficiós: fer una repassada interior a la meva vida. Em vaig adonar que moltes de les coses més maques que havia viscut havien començat com a invitacions o propostes d'algú que em coneixia i que volia el meu bé; i que, més endavant, això m'havia anat animant a sentir-me ja interpel·lada només coneixent una necessitat o una possibilitat concreta, sense la invitació de ningú: compromís en voluntariats diversos, petites accions transformadores que van beneficiar moltes persones i molt més encara a mi. Sense l'obertura de ment i de cor tot això no hauria estat possible i jo m'ho hauria perdut. Us recomano que feu un exercici semblant.