17. L'obcecació,

un enemic que ens pot destruir

Caure en l'obcecació és més que 

entossudir-se i desbarrar molt,

és perdre l'objectivitat en la percepció;

és perdre la capacitat de veure les coses

i les persones tal com són.

Obcecar-se és terrible, perquè ens inutilitza com a persones raonables i quedem ofuscats, totalment cecs. A l'obcecació no s'hi arriba de la nit al dia. Ens hi va acostant a poc a poc el partidisme, les fílies i fòbies, els prejudicis no qüestionats, els judicis implacables, la dificultat de comprendre l'altre, de perdonar-lo... També la dificultat de dubtar sanament d'un mateix. Quan dic partidisme em refereixo a aquella adhesió cega a les idees d'un partit —d'aquí ve precisament la paraula—, o d'un grup determinat, o fins i tot d'una persona. D'alguna manera és la dificultat de mantenir un mínim d'objectivitat. I si perdem això, què ens queda de veritablement humà?

Ja veiem que hi ha camins i opcions que ens poden destruir. Alerta, doncs! Una cosa nociva és donar voltes a qualsevol situació conflictiva —«ves per què m'ho havia de dir, això!?»; «és que cada vegada està pitjor, aquella!»—, i una cosa que és més nociva encara és suposar —«això que hagi callat de sobte vol dir que segurament és culpable»—. I embolica que fa fort!

Si tinc una certa por de caure per aquest precipici puc observar com estic d'imparcialitat: Soc força imparcial sense gaire esforç? Em costa molt ser-ho? Tinc molta tendència a definir? Aleshores potser puc treballar afinant la descripció de fets, coses, actes..., tan objectivament com pugui. I m'hauré de recordar ben sovint que només puc descriure i definir coses i fets; mai persones. Davant les persones, per estrafolàries que ens semblin, ens hem de descalçar sempre, perquè són terra sagrada.