18. La vanitat,

un enemic de cartó pedra

El qui és mogut per la vanitat fa llàstima:

només es mou pel desig de ser notat i admirat,

és a dir, posa les expectatives a fora,

però tot ell és ple de fum.

Pretendre convertir la vida en un aparador és bastant patètic, entre altres coses, perquè generalment el que s'hi exhibeix és un gran bluf: dins d'un contenidor més o menys vistós no hi ha cap mena de contingut, res de res. Aparença, vacuïtat, pur artifici. Per això diem que la vanitat és ben bé un enemic de cartó pedra.

Si amb un enemic tan tronat ja ens sentíssim amenaçats, això seria senyal d'estar bastant malament, perquè quedaria molt clar que els pilars que aguanten la nostra vida són ben corcats. Moltes coses en la nostra societat són vanes: un gran espetec de platerets que primer eixorda, però no dura gens i s'esvaeix com si res. Davant l'aparença, la vacuïtat, el pur artifici, sorgeix el desig d'una més gran solidesa: no buscar coses que semblin importants, sinó que ho siguin; no limitar-se a exhibir actituds espectaculars, sinó adquirir actituds valuoses per si mateixes. M'explico? Aquí ens juguem una cosa substancial: experimentar buidor o plenitud.

La vanitat té també el sentit de vanaglòria, de suficiència, d'ínfules, de fatxenderia..., fruit d'un ridícul malentès: no hi ha capacitat, do, talent o habilitat que neixi únicament d'un mateix; tot ho hem rebut, i, en el millor dels casos, ho hem volgut i pogut cultivar, treballar, fer créixer, que és ja en si mateix un gran regal rebut gratuïtament. Em sembla que la millor manera de protegir-me d'aquest enemic no és evitar-lo, sinó sobrepassar-lo. Des del desig infantil de ser notat i admirat, avançar fins a anar aprenent a percebre'ns vius, únics, lliures, poc o molt capaços en algun aspecte, lluminosos, plens de possibilitats humanes i humanitzadores, cosa que és infinitament més interessant. Si ho pensem bé, al costat d'això, qualsevol suficiència o ostentació faria riure, si no fes plorar de pena.