Quedar bé? 

Tranquils: no vull pas fer cap exhortació a quedar malament,

és a dir, a mostrar deliberadament la pitjor cara d'un mateix:

rampelluda, antipàtica, poc respectuosa o negligent.

Precisament, un dels consells assenyats que ens donaven pares i avis era que, donat el cas d'haver de posar fi a una relació laboral, per exemple, havíem de saber-ho fer amb bones maneres, sense donar cap cop de porta —metafòric, s'entén—, perquè «no se sap mai qui hauràs de menester», recomanació avalada per una infinitat d'experiències viscudes en pròpia pell i recollides de l'entorn més íntim. En aquest sentit, hauríem de quedar bé sempre i no fallar mai en la consideració que mereixen els altres.

Ara bé, sí que voldria cridar l'atenció sobre un sentit determinat de l'expressió «quedar bé», que sona marcadament a actuar de cara la galeria, que correspon a obrar no pas per convicció personal, sinó per «quedar-se amb el públic», com diem popularment, per obtenir l'aprovació dels altres, per ser benvistos, per ser considerats persones com cal. En aquest sentit, l'expressió denota poca sinceritat, superficialitat, com si donéssim més valor al benefici que ens reporta una acció en forma de prestigi, que no pas a l'acció en si mateixa.

Per això procuro fer les coses per convicció, obrar bé perquè em sembla que és el millor per als altres i també el millor per a mi, i no pas per «quedar bé». A més, davant de qui hauria de «quedar bé»? Ben pensat, només he de quedar bé davant la meva consciència, això que més de quatre s'han venut en qui sap quin mercat de segona mà. La prova dels nous del valor d'aquesta manera de fer és la pau d'esperit que s'expandeix imparablement dins meu quan obro per convicció sincera i no pas per «quedar bé». Proveu-ho i ja m'ho sabreu dir...

 

Tot es pot canviar!

«Tot es pot canviar..., si es fa conscient!»,

vet aquí una afirmació rotunda que ens allibera

de moltes excuses i justificacions de la nostra passivitat.

Aquesta frase no la vaig llegir pas en una revista d'aquelles que hi ha a cal dentista; la va dir una psicòloga que, a més de bona professional, és una persona profunda i amb molt de contingut, una persona, doncs, de qui es pot fer cas. Si tot el que soc capaç de fer conscient puc canviar-ho, això m'obre un horitzó nou al davant: em cal treballar amb més atenció per a poder aconseguir canvis i millores en tot allò que no acaba de funcionar bé dintre meu.

Aquesta afirmació em genera una gran confiança i m'anima a treballar de valent en el camp de l'atenció, la reflexió i la consciència, un camp ben poc cultivat en l'època actual, en què sembla que tingui la primacia tot el contrari: diversió, evasió, escapades i fugides... He de saber, doncs, que trobaré la dificultat afegida d'anar a contracorrent.

Donant-hi unes quantes voltes, aquesta afirmació també em fa adonar de totes les excuses, justificacions i subterfugis que soc capaç d'argumentar hàbilment per intentar quedar bé sempre, tant si la raó m'acompanya com si queda més lluny d'allà on es pon el sol. Quedar bé... Vet aquí un objectiu tan pobre, raquític, enganyós i llastimós com extensament compartit per molts pobladors del planeta.

Elogi de la humilitat 

Francament, no estic pas d'acord

amb la definició que en dona el diccionari:

ser humil no és considerar-se menys del que un val,

ni ser submís... I ara!

Si realment fos una cosa semblant, no mereixeria pas que se'n fes cap elogi! Un cop més, constatem la diferència que hi pot arribar a haver entre els coneixements —en aquest cas lingüístics, que no poso en dubte— i l'experiència. Per això em quedo amb la definició que en dona Teresa d'Àvila: «La humilitat és la veritat». Sí, senyora! No és menystenir-se, ni anar encongit pel món com si haguéssim de demanar permís per a existir. És reconèixer senzillament allò que soc: un cúmul ingent de possibilitats regalades, sempre amenaçat per una munió de petites dificultats que les poden desactivar, i que de fet les desactiven ben sovint. Per això diem moltes vegades que som ben poca cosa...

El qui va encongit s'equivoca sense cap mena de dubte, perquè ha confós ser humil amb ser pusil·lànime o un cagadubtes. I encara s'equivoca més el qui es creu superior als altres, el qui està encantat d'haver-se conegut, el qui està convençut que té raó sempre, l'engallat que es creu autoritzat a emetre judicis i desqualificacions a tort i a dret... Uns i altres se situen molt lluny de la pròpia veritat.

Detectar els fums en els altres i riure-se'n una mica és molt fàcil, però només em podria ser útil si m'ajudés a descobrir els meus, cosa que ja no ho és tant. Viure amb senzillesa i atenció ajuda a anar-me fent conscient d'on s'amaga el meu propi orgull —diguem-ne urc, suficiència, arrogància i molts derivats, com ara tossuderia, tancament, judicis, diatribes...—, ja que sabem segur que tots en tenim, i a anar-lo desactivant a poc a poc amb modèstia i molta bonhomia. Elogiar la humilitat és com elogiar la bona vista per a veure la meva realitat sense dissimulacions: també amb la fatuïtat, que tots veuen clarament molt abans que jo.

 

Alerta amb les projeccions! 

Tot allò negatiu que ens costa d'admetre dins nostre

tenim tendència a reprimir-ho i a projectar-ho en els altres.

Si aprenem a fer-ho conscient, podrem treballar-ho i,

a poc a poc, anar millorant moltes actituds.

És l'exemple de la biga i la brossa, que ja s'ha fet clàssic: com podria pretendre treure la brossa de l'ull d'un altre, si no em trec primer la biga del meu ull? Tot i que la biga és immensament més grossa que la brossa, no la sé veure perquè està situada en el meu ull. En canvi, la brossa, la veig sovint amb tota claredat. Aquest exemple posa de manifest que, en general, ens coneixem ben poc a nosaltres mateixos.

Ens urgeix trobar camins per a veure la biga que tinc a l'ull. Només veure-la ja és un pas molt important, perquè quan la vegi m'adonaré finalment que és meva i ja no la podré projectar en ningú. Hem de reconèixer que, uns més i uns altres menys, tots tenim força dificultats per a veure les coses tal com són. Les definicions que donem són prou encertades. Diem: «les persones som imperfectes», i tenim tota la raó, però no acabem de reconèixer i situar quines són les pròpies imperfeccions.

Quins camins em poden acostar fins a veure la meva biga? Molts. Les crítiques dels altres, per exemple. Abans de posar-nos fets una fúria, deixem-nos tocar per la crítica. Probablement farà blanc en la meva biga o s'hi acostarà força. La meva reflexió farà la resta. Un altre camí molt útil poden ser les pròpies crítiques. Què és allò que em molesta especialment en els altres: la falta de generositat, d'interès, de dedicació, l'afany de protagonisme...? Doncs això mateix també m'acostarà segurament a la meva biga... Veure la biga posarà de manifest les meves dificultats amb la humilitat, valor principal que, per més que treballem, no ho farem mai prou.