Elogi de la humilitat 

Francament, no estic pas d'acord

amb la definició que en dona el diccionari:

ser humil no és considerar-se menys del que un val,

ni ser submís... I ara!

Si realment fos una cosa semblant, no mereixeria pas que se'n fes cap elogi! Un cop més, constatem la diferència que hi pot arribar a haver entre els coneixements —en aquest cas lingüístics, que no poso en dubte— i l'experiència. Per això em quedo amb la definició que en dona Teresa d'Àvila: «La humilitat és la veritat». Sí, senyora! No és menystenir-se, ni anar encongit pel món com si haguéssim de demanar permís per a existir. És reconèixer senzillament allò que soc: un cúmul ingent de possibilitats regalades, sempre amenaçat per una munió de petites dificultats que les poden desactivar, i que de fet les desactiven ben sovint. Per això diem moltes vegades que som ben poca cosa...

El qui va encongit s'equivoca sense cap mena de dubte, perquè ha confós ser humil amb ser pusil·lànime o un cagadubtes. I encara s'equivoca més el qui es creu superior als altres, el qui està encantat d'haver-se conegut, el qui està convençut que té raó sempre, l'engallat que es creu autoritzat a emetre judicis i desqualificacions a tort i a dret... Uns i altres se situen molt lluny de la pròpia veritat.

Detectar els fums en els altres i riure-se'n una mica és molt fàcil, però només em podria ser útil si m'ajudés a descobrir els meus, cosa que ja no ho és tant. Viure amb senzillesa i atenció ajuda a anar-me fent conscient d'on s'amaga el meu propi orgull —diguem-ne urc, suficiència, arrogància i molts derivats, com ara tossuderia, tancament, judicis, diatribes...—, ja que sabem segur que tots en tenim, i a anar-lo desactivant a poc a poc amb modèstia i molta bonhomia. Elogiar la humilitat és com elogiar la bona vista per a veure la meva realitat sense dissimulacions: també amb la fatuïtat, que tots veuen clarament molt abans que jo.