Quedar bé? 

Tranquils: no vull pas fer cap exhortació a quedar malament,

és a dir, a mostrar deliberadament la pitjor cara d'un mateix:

rampelluda, antipàtica, poc respectuosa o negligent.

Precisament, un dels consells assenyats que ens donaven pares i avis era que, donat el cas d'haver de posar fi a una relació laboral, per exemple, havíem de saber-ho fer amb bones maneres, sense donar cap cop de porta —metafòric, s'entén—, perquè «no se sap mai qui hauràs de menester», recomanació avalada per una infinitat d'experiències viscudes en pròpia pell i recollides de l'entorn més íntim. En aquest sentit, hauríem de quedar bé sempre i no fallar mai en la consideració que mereixen els altres.

Ara bé, sí que voldria cridar l'atenció sobre un sentit determinat de l'expressió «quedar bé», que sona marcadament a actuar de cara la galeria, que correspon a obrar no pas per convicció personal, sinó per «quedar-se amb el públic», com diem popularment, per obtenir l'aprovació dels altres, per ser benvistos, per ser considerats persones com cal. En aquest sentit, l'expressió denota poca sinceritat, superficialitat, com si donéssim més valor al benefici que ens reporta una acció en forma de prestigi, que no pas a l'acció en si mateixa.

Per això procuro fer les coses per convicció, obrar bé perquè em sembla que és el millor per als altres i també el millor per a mi, i no pas per «quedar bé». A més, davant de qui hauria de «quedar bé»? Ben pensat, només he de quedar bé davant la meva consciència, això que més de quatre s'han venut en qui sap quin mercat de segona mà. La prova dels nous del valor d'aquesta manera de fer és la pau d'esperit que s'expandeix imparablement dins meu quan obro per convicció sincera i no pas per «quedar bé». Proveu-ho i ja m'ho sabreu dir...