Dèficits del nostre temps, 3

La profunditat

Quan la profunditat escasseja tot va malament:

el pensament es torna trivial,

la superficialitat fa malbé la relació amb els altres

i la banalitat ho fa decandir tot, fins l'amistat més veritable.

Si no hi ha profunditat, tot es torna epidèrmic, només aparent. Ja no hi ha res que tingui gràcia, perquè tot ha perdut el pes que podria tenir. Els col·loquis de l'amistat es redueixen a converses intranscendents; les experiències que vivim, a simples coses que ens passen; el creixement i la maduració, a anar passant fulls del calendari... Sense profunditat, tot plegat no val gran cosa.

Si això és el que sento, hauré d'abandonar la frivolitat decididament i optar per una profunditat creixent sense fissures ni mitges tintes. Quant de mal ens fan sempre les mitges tintes...! Em sembla que serà important que m'acosti a persones profundes, que ompli el meu temps fent coses que tinguin sentit, i també, que sàpiga trobar sentit a tot allò que faci, que és fer un pas una mica més enllà.

Una cosa que ens pot ajudar molt a créixer en profunditat és tenir ben present que és el nostre estat natural i anar-ho descobrint a dins. La persona humana és profunda per naturalesa. El cor humà és per a estimar i en sap. La ment humana descansa en el pensament harmònic, en l'elaboració sensata de les vivències que formen la nostra vida quotidiana. És la maleïda mandra i la por d'anar a fons el que ens arrenca del nostre centre i llavors és quan la frivolitat ambiental, com un riu, ens pot anar fent lliscar cap al fangar llefiscós de la banalitat.

Dèficits del nostre temps, 2

La soledat

  

N'hi ha de dues menes, de soledat:

una que aïlla i una que uneix.

La primera, centrada en les pròpies necessitats,

escanya la vida i s'ha de combatre.

Sense la segona, però, no es pot viure.

 

La soledat que uneix escasseja: per això costa tant madurar, fer-se amic d'un mateix, viure amb sentit, trobar la pau... Aquesta soledat és parenta del silenci i l'acompanya. L'al·lèrgia a la soledat té la mateixa causa que la del silenci: la por d'entrar en un mateix. És com si necessitéssim sempre l'efervescència de contemplar un espectacle exterior constant per a estar mínimament contents. Sense la soledat no podríem reflexionar, ni estudiar, ni reposar, ni viure d'una manera equilibrada.

La soledat que aïlla és massa abundant —per poca que n'hi hagi en sobra— i és una realitat a superar. Per sort, aquesta soledat, tant si és pròpia com si és dels altres, és un problema ben fàcil de resoldre, amb un mateix acte senzill, càlid i alliberador: fer companyia. Quan faig companyia, l'altre està content i jo encara més. Per què hi ha persones que es queixen molt de la seva soledat i no es dediquen a fer companyia? Potser és indici que la soledat no és el seu problema principal, sinó l'egocentrisme...

N'hi ha molts que es lamenten perquè, segons diuen, se senten sols, i potser seria més exacte dir que se senten buits. Aquest és precisament el moment de buscar la soledat i la quietud per a interrogar-se amb tota sinceritat: Sobre què s'aguanta la meva vida? Què crec que pot donar sentit als meus dies? Què em fa vibrar? Què és el que més valoro?... Ho dic perquè si jo fes meus acríticament molts valors que es cotitzen molt al meu voltant —benestar material acumulatiu, distraccions sense fi, lluïment personal, etc.— també em sentiria ben buida.

Dèficits del nostre temps, 1

El silenci

 

Hi ha una minoria conscient que busca el silenci i l'estima,

però el comú de la gent no.

El silenci de la natura els aclapara, el silenci al seu voltant els angoixa,

i busquen omplir-lo de qualsevol cosa: xerrameca, música, soroll...

El silenci és la porta de la interioritat, per això em dol veure molta gent que no el busca, sinó que més aviat en fuig com de la pesta. Fugir del silenci vol dir fugir de si mateix. I fugir d'un mateix és terrible, perquè és «deshabitar-se» i deixar-se reduït a la sola carcassa de la pròpia aparença que va pel món com si fos jo sense ser-ho ben bé. Mentrestant, la meva interioritat, que és el que realment em fa persona, on para?

Si estem escindits i esquinçats en dues parts —per una banda la meva carcassa i, per l'altra, la meva interioritat, que vés a saber on para— ¿com podrem trobar-nos realment amb els altres, escoltar-los, comunicar-los pensaments i sentiments, treballar les actituds dintre nostre i mantenir el tresor de la consciència de ser una persona única, d'estar dintre d'un mateix?

Cal buscar camins per a familiaritzar-se amb el silenci —cadascú els que li vagin més bé—; tot per a retrobar-se i reintegrar-se en la unitat d'un mateix, cosa essencial en l'existència. Sospito que tots els camins que podem explorar passen per tastar el silenci, per transitar-hi una mica cada dia. Callar i escoltar; callar i mirar; callar i percebre que visc, que soc, que cada «altre» viu i és, encara que no ho sàpiga. Llàstima que no ho ho sàpiga encara...!

 

Dèficits del nostre temps

La llista de dèficits d'avui és un toc d'atenció sobre tot allò que,

pel fet de ser escàs, fa que viure sigui més difícil.

¿A quantes coses que ens passen molt desapercebudes

hauríem de prestar més atenció?

Evidentment, cadascú pot fer la seva llista i seria molt bo que la fes. Fer la llista de les coses que trobem massa escasses en la nostra societat comporta aturar-se, mirar, observar, pensar, donar-hi voltes, comentar-ho amb altres persones amb inquietuds, deixar reposar la llista, repensar..., i moltes coses més. El fet que considerem algunes realitats com a dèficits al nostre voltant no vol pas dir que no existeixin, que no hi hagi persones que les valorin molt i fins i tot que les promoguin amb un encert digne d'aplaudiment, només vol dir que ens dol veure que són massa escasses; bàsicament perquè si fossin més abundants tots plegats viuríem més bé.

Fer la llista de dèficits del nostre temps, a més dels beneficis que genera com a activitat d'observació i de reflexió, comporta un altre benefici molt important: crea un compromís personal que per ell mateix ja fa que la vida sigui millor. Perquè, qui podria fer una llista d'aquesta mena sense preguntar-se si per a ell és important aquell valor i fins a quin punt ho és?

Si faig la llista no com un exercici sense suc ni bruc, sinó anant a fons i amb tota sinceritat, probablement moltes realitats que hi sortiran es convertiran aviat en valors en alça en la meva vida i la faran encara més interessant i valuosa. Serà qüestió de provar-ho.