Dèficits del nostre temps, 2

La soledat

  

N'hi ha de dues menes, de soledat:

una que aïlla i una que uneix.

La primera, centrada en les pròpies necessitats,

escanya la vida i s'ha de combatre.

Sense la segona, però, no es pot viure.

 

La soledat que uneix escasseja: per això costa tant madurar, fer-se amic d'un mateix, viure amb sentit, trobar la pau... Aquesta soledat és parenta del silenci i l'acompanya. L'al·lèrgia a la soledat té la mateixa causa que la del silenci: la por d'entrar en un mateix. És com si necessitéssim sempre l'efervescència de contemplar un espectacle exterior constant per a estar mínimament contents. Sense la soledat no podríem reflexionar, ni estudiar, ni reposar, ni viure d'una manera equilibrada.

La soledat que aïlla és massa abundant —per poca que n'hi hagi en sobra— i és una realitat a superar. Per sort, aquesta soledat, tant si és pròpia com si és dels altres, és un problema ben fàcil de resoldre, amb un mateix acte senzill, càlid i alliberador: fer companyia. Quan faig companyia, l'altre està content i jo encara més. Per què hi ha persones que es queixen molt de la seva soledat i no es dediquen a fer companyia? Potser és indici que la soledat no és el seu problema principal, sinó l'egocentrisme...

N'hi ha molts que es lamenten perquè, segons diuen, se senten sols, i potser seria més exacte dir que se senten buits. Aquest és precisament el moment de buscar la soledat i la quietud per a interrogar-se amb tota sinceritat: Sobre què s'aguanta la meva vida? Què crec que pot donar sentit als meus dies? Què em fa vibrar? Què és el que més valoro?... Ho dic perquè si jo fes meus acríticament molts valors que es cotitzen molt al meu voltant —benestar material acumulatiu, distraccions sense fi, lluïment personal, etc.— també em sentiria ben buida.