El poder dels consumidors

Contra el que podem pensar en un primer moment,

tots i cada un dels ciutadans tenim poder,

molt més poder que no pensàvem que teníem.

És la nostra responsabilitat exercir-lo i fer-ho bé.

Un dels camps en els quals podem condicionar molt la realitat és el consum. Com a consumidor cada un de nosaltres decideix, de fet, què es fabricarà en el futur i què no. No ens ho sembla de cap de les maneres, però és realment així. Si com a consumidora adquireixo uns determinats productes, el que faig és decidir que aquells productes es continuaran fabricant. I a la inversa també: el que no compro perquè no ho considero convenient —sigui perquè no té prou qualitat, perquè és produït sense respectar la natura o bé perquè és fabricat per una empresa que té més barra que honestedat— fa que més tard o més d'hora deixi de fabricar-se.

Com es pot veure, és molt important que, com a consumidors, siguem conscients, estiguem ben informats i que tinguem una actitud com més responsable millor. En aquest aspecte —com en tots els altres— farem bé de descartar tota conducta acrítica, rutinària o fatalista i d'obrar amb coneixement de causa i d'acord amb les pròpies conviccions. Per quins set sous he de comprar productes amb ingredients transgènics, per exemple, si sé que no està provat que siguin innocus?

Valgui també com a exemple: fa poc que he sabut que relativament a prop de casa hi ha una botiga on venen articles de neteja i moltes altres coses a granel. Això és per a mi una gran troballa, perquè em permetrà reduir considerablement els envasos de plàstic entre els residus generats i contribuiré a fer el planeta Terra una mica més sa i habitable.

La sobrietat com a valor

Una cosa és viure la sobrietat com un valor

i una altra de molt diferent renunciar a coses materials

a contracor, rondinant o fins i tot resignadament

perquè no m'ho puc permetre.

Ser sobri a contracor o perquè no tenim més remei que abstenir-nos de fer una despesa ens fa sentir frustrats —voldríem i no podem—, crea dins nostre una gran i incòmoda disconformitat i ens dona malestar. En canvi, viure la sobrietat com un valor ens fa feliços. Literalment feliços: lliures, destravats, plens, satisfets i contents, ben convençuts que no hi ha millor filosofia i actitud que aquesta.

La sobrietat no està pas renyida amb la creativitat, ni amb l'elegància —si pensem en el vestir—, ni amb el goig, la celebració i la festa —si pensem en la relació amb els que estimem més. En el primer aspecte, per exemple, em sento bé quan em vesteixo sobretot amb uns colors que lliguen, però per a fer goig no cal que la roba sigui acabada d'estrenar, ni de marca, ni de molt preu. De fet, quan una amiga nostra porta un fulard molt bonic, a ningú no se li acut de plantejar-se quants anys deu fer que el té ni quant li devia costar. El que importa és que sigui bonic i que lligui amb les altres peces que du. 

No fa gaire afirmava que, contra el que pensa i proclama molta gent, es pot viure molt bé amb poc. I ho mantinc amb l'aval de l'experiència. El que és car és l'habitatge i els serveis. El menjar i la vestimenta no presenten problemes econòmics especials, sobretot si no som llepafils ni vanitosos i curts de gambals. Valorant la sobrietat, allò del "no pas més del que cal", podem sentir el goig de saber que seguim un bon camí. Un camí sa, segur i intel·ligent, que ens ajuda a generar sempre uns sobrants —encara que guanyem poquet— per a poder fer front a imprevistos o per a la solidaritat, posem per cas, allò que alguns afirmen que només poden practicar els potentats (i un be negre amb potes rosses!).

 

El veritable valor dels diners

Podríem dir que els diners no tenen valor en si, sinó que més aviat en tenen

 —si és que en tenen— les coses que obtenim amb ells.

 Els qui viuen principalment per fer quartos 

em fa ben bé l'efecte que s'equivoquen de mig a mig.

El valor veritable dels diners no està en ells mateixos, sinó en l'ús que se'n fa. Que diferent que és dedicar-los a aconseguir un habitatge digne per a tota una família, per exemple, o esmerçar-los en un tiberi on tots sortiran mig malalts de tan farts! Gastar-se els diners en luxes considero que és totalment estèril, una autèntica estupidesa. I crec sincerament que el fet que fos una acció practicada per molta gent no la faria pas menys estúpida.

No hauríem de perdre mai de vista que el desig insaciable d'acumular guanys, el desig desfermat de comprar per lluir —com tots els desigs que ens fan perdre la xaveta— són parents pròxims de les neurosis. I per a neurotitzar-nos, de debò, penso que sempre és massa d'hora...

Tots plegats necessitem grans dosis de senderi per a fer un ús dels diners intel·ligent i beneficiós per a tothom —incloent-hi el planeta, del qual tan sovint ens oblidem—; potser també necessitarem replantejar les nostres conviccions i repassar l'escala de valors. Tinguem present que si no ens la fem nosaltres, l'escala de valors, el sistema ens la donarà feta i pastada, i ja sabem cap on es decantarà, molt probablement: cap a l'àmbit dels seguidors de la filosofia del "primer jo, després jo i sempre jo", que és una parròquia especialment acrítica, concentrada com està sobretot en la moda i la propaganda.

Parlem de la butxaca

 

Per a molta gent el més important són els diners.

Val la pena, doncs, de reflexionar una mica sobre la butxaca

o, més ben dit, sobre el que hi ha dintre.

Tots en necessitem, de calerons, per a subsistir dignament; això és evident i indiscutible. Hem de menjar, ens hem de vestir, necessitem un lloc on viure, i també ens cal desplaçar-nos, escalfar-nos quan fa fred... Necessito un ordinador per a escriure aquest blog, i electricitat per a veure-m'hi quan ja s'ha post el sol, etc., etc. Però la meva experiència em demostra que es pot viure bé amb poc, contra el que afirma molta gent. Les teories s'esberlen quan topen amb l'experiència, com un meló s'esclafa quan cau a terra des d'una certa distància.

Tot està al cap. Si estic convençuda que per a ser feliç necessito canviar tota la roba cada temporada i tenir setze parells de sabates —de marca, naturalment—, quan no ho pugui fer així em sentiré infeliç i mancada. Es tracta, doncs, de treballar més el cap, és a dir, d'intentar ser una mica raonables i, sobretot, d'obrir els ulls i descobrir o redescobrir que les coses més importants de la vida no es poden comprar amb diners. Quines són les coses més importants de la vida? Cadascú farà la seva llista, com jo faig la meva: la vida mateixa, l'estimació i l'amistat, el sentit del que fem, el temps...

Si valoro sobretot les coses més importants i valuoses, la resta se'm recol·locarà automàticament en tres piles: a una banda les coses imprescindibles, que estrictament són més aviat poques; a l'altra, les coses necessàries —el qui es faci trampes al solitari ja s'ho trobarà—; i en un racó qualsevol les coses supèrflues: andròmines i quincalles potser de preu elevat, però que no serveixen per a res més que no sigui lluir i engreixar l'ego.