Ser cada vegada més lliures

És a això que hauríem d'aspirar tots, ni més ni menys, si volem aprendre de debò a viure. Quan ja no aspirem a l'autèntica llibertat, malament rai... Vol dir que per alguna raó o altra hem deixat el bon camí i anem contra direcció.

Quan dic llibertat no em refereixo a això que molts entenen: fer el que em ve de gust o em dona la gana, que sovint no coincideix ni poc ni gaire amb el que considero més convenient, saltar-me alegrement tots els límits i tenir-los simplement per romanços, obrar irreflexivament, per impuls o amb visceralitat.

Ser més lliures haurà de passar necessàriament, és clar, per detectar imposicions i deslligar-me'n. Sabent per experiència que les imposicions no solament venen de fora, sinó que moltes vegades també procedeixen dissimuladament de dintre. Sovint els meus esquemes mentals més rígids i inqüestionats es disfressen amb alguns fils, cordes o fins i tot cadenes que tendeixen a travar-me. Aprendre a viure serà també aprendre a deslligar-me de tot el que tendeixi a immobilitzar-me.

Aquesta llibertat a què aspirem és com una mena de macedònia feta de moltes coses bones: lucidesa, profunditat, harmonia, creativitat, desig de veritat i plenitud, vitalitat, goig, ganes de créixer...

Recuperar el coratge

Vet aquí una tasca que haurem de fer segurament diverses vegades al llarg de la vida. Sense coratge no es pot viure. I en la vida hi ha moltes coses que ens poden erosionar, descol·locar o fins i tot desmuntar. Hem d'aprendre, doncs, a recuperar el coratge.

Què deu ser, això del coratge? El diccionari parla de "fermesa de cor davant les dificultats", de "valor" i de "resolució". Recuperar el coratge seria, doncs, tornar a aconseguir una bona posició davant la vida. Una posició realista, però valenta, constructiva i decidida.

Arronsar-se impedeix viure, és clar. Estar sempre desanimat, esporuguit, menystenir les pròpies possibilitats, sentir-se derrotat abans de començar la lluita és, doncs, amb tota evidència, una mala posició davant la vida.

Però a l'altre extrem també hi ha moltes actituds errònies: menjar-se el món amb forquilla i ganivet, anar pel món amb aires de perdonavides com si un estigués per damunt del bé i del mal, i ja ho tingués tot après o superat és també una mala posició, simplement perquè no és veritat...