Elogi de la transpiració

No advoco perquè tots suem la cansalada fent treballs de bastaix, ni m'agrada que la gent faci pudor de suor sense motiu... Ja compreneu que no es tracta pas d'això... El que vull subratllar és que tot resultat requerirà sempre un esforç.

En aquest món les coses no surten soles, com bolets. Tant en l'aspecte material com en el més interior, els resultats no s'obtenen casualment (ai, mira, ja està...), sinó després de dedicar-s'hi repetidament i amb aplicació. I això comporta esforçar-se.

És allò de la faula del ruc flautista: ben bé per casualitat, un dels esbufecs que feia pasturant va fer sonar una flauta que hi havia tirada per allí, entre les herbes. Però la cosa no podia anar més enllà: després d'aquell fet no el va contractar pas ningú perquè fes un concert...

Per a tocar la flauta bé, per exemple, cal estudi i domini de l'instrument, llargues sessions d'exercicis que no es fan sense una motivació clara i una quantitat ingent de transpiració (esforç, més constància, més resistència, més dedicació..., i tornem-hi). Igualment passa amb l'esport, amb l'estudi, amb la rehabilitació..., i també amb qualsevol millora interior (introduir un bon hàbit, millorar una actitud...).

Amos o administradors?

Que n'és, de diferent saber-se i sentir-se amo (propietari, si us agrada més) o bé administrador de tot el que tinc: els dons rebuts, el temps, els diners, els altres... Si me'n sento propietari no n'he de respondre a ningú. Si me'n sento administrador, sí.


La pena és que a molts els agrada fer-se il·lusions, és a dir, enganyar-se, un esport que té molts seguidors en aquestes latituds i també en totes les altres. I això de sentir-se amos els infla d'allò més, els fa sentir poderosos, importants i què sé jo. Fins que la vida els clava un clatellot i els ben desenquaderna, és clar.

Tots en rebem, de plantofades de la vida; però si estem ben situats en la realitat, en podem sortir esporgats i enfortits. Quan ens arrepleguen enganyats, llavors sí que ens fan mal: a més de l'impacte de la pinya, el que ens fa més mal és estimbar-nos de la il·lusió en què estàvem falsament encimbellats.

Veig ben clar que soc administradora de tot el que tinc (que m'ha estat donat, no ho oblidem). I l'exemple del temps és diàfan. Quant em durarà la vida? No ho sé. Un dia o altre, ni que fos molt llunyà, serà l'últim... Anar omplint el meu temps d'accions positives, ara que hi soc a temps, em sembla indiscutiblement la millor opció.

Tractar-se bé

Aquesta expressió tan raonable i benintencionada és sovint molt mal interpretada. Si no us ho acabeu de creure, feu una mena d'enquesta i ja m'ho sabreu dir. Aquest "tractar-se bé" és un sinònim de "cuidar-se"; no de gandulejar o de fer el dropo.


Quan afirmo que tots plegats ens hem de tractar bé o ens hem de cuidar, vull dir exactament que hem d'actuar d'una manera responsable respecte a nosaltres mateixos. Quin sentit tindria perjudicar-nos en qualsevol dels aspectes de la vida?

Per a mi tractar-se bé és buscar el millor en totes les esferes de la vida. Físicament, fent una dieta sana i adequada a les meves necessitats, fent exercici, mantenint un bon equilibri entre esforç i descans. Interiorment, procurant de tenir en tot moment unes actituds realistes, positives i constructives, fent treballar el magí, aprenent sempre, i atrevint-me a entrar sovint a "la sala de màquines", on es couen conviccions, motivacions i criteris, perquè no se'm rovellin, ni se m'enterboleixin, ni se'm dissolguin lamentablement.

¿Com pot ser, doncs, que una persona que sembla raonable interpreti espontàniament que això de tractar-se bé és, fet i fet, fer el pòtol i abandonar-se en una mena d'estat de somnolència permanent? ¿Voleu dir que no li convindria entrar més sovint a la seva "sala de màquines"...?

Mantenir el to

Tant en la música vocal com en la vida és molt important mantenir el to. Abaixar-se (ho sabem bé els qui cantem en una coral) pot portar fins a la desafinació i l'enfonsament total d'una peça. I en la vida passa ben bé el mateix.



Per a mantenir el to cantant cal voler-ho i procurar-ho. És a dir, no cantar d'esma, deixat anar, sinó amb tota atenció; una bona manera és imaginar en tot moment que anem cantant notes cada vegada més agudes.

En la vida ens passa igual: si no vigilem i ho procurem conscientment, ens anem abaixant de to. Sovint sense adonar-nos-en, d'una manera gairebé imperceptible, ens trobem que ja no arribem a viure, sinó que tot just funcionem... De fora estant viure i funcionar s'assemblen força: entrem, sortim, fem coses..., però quan només funcionem, per dins sabem prou bé que estem desactivats.

Si aspiro a viure de veritat no em puc conformar amb funcionar. Perdre peu és molt fàcil i, si vaig per aquest camí, segurament aviat em conformaré amb vegetar, que encara és més baix de to. La veritat és que l'única cosa que em pot omplir de debò és viure a fons i amb sentit.