Vulnerables, però no massa

Tots ho som, de vulnerables, i és bo que ho reconeguem.

Però també hem d'aprendre a fer-nos forts,

a saber-nos defensar de depredadors,

dominadors de via estreta i poca-soltes de tota mena.

Si jo tingués quatre gallinetes en un galliner, prou les defensaria de raboses i lladregots d'aviram, ni que fos a cops d'escombra! A la nit les tancaria ben tancades i, si calgués, em gastaria el que fos per adquirir un bon cadenat a prova de patacades. ¿Oi que si veiés algú que fa mal a una dona, un ancià o una criatura, saltaria a defensar-los com fos? Doncs igualment he d'aprendre a defensar-me decididament a mi mateixa. Per modesta que arribi a ser, he de ser conscient que la meva vida val més —molt més!— que la de quatre gallinetes hipotètiques, oi que sí?

Per què hi ha tantes persones, doncs, que, potser dominades per una gran sensibilitat, van pel món mostrant-se vulnerables, fràgils i indefenses als quatre vents? ¿No s'han adonat que atreuen totes les raboses i altres depredadors que sotgen i pul·lulen pertot arreu? No es tracta de posar-se una armadura, ni de repartir castanyots entre els que se m'acostin. Es tracta més aviat de prendre consciència del que proclama el meu posat, el meu to de veu, la meva manera de mirar..., que sempre denota el que encara no tinc gaire conscient, o gens, però que si miro a dins, prou que trobaré: un sentiment difús i irracional d'impotència, d'indefensió i de fragilitat, un convenciment amagat que jo no tinc cap mena de força i que només em podrà defensar un príncep blau que més tard o més d'hora segur que trobaré.

Aquesta idea que les solucions que necessito em vindran de fora és equivocada: les solucions sempre —i 'sempre' vol dir precisament això: sempre!— són a dins i és tasca de cadascú trobar-les i aplicar-les a la seva vida concreta. Pensem-hi. I si estic convençuda que he trobat un príncep blau, alerta!, segur que no és cap príncep —per sort!—, probablement va disfressat de barrufet o és que té una malura estranya, pobre. Si estem en aquesta situació, no fem el tanoca. Hem de reaccionar, deixar de fer el «pobre de mi» i recuperar tota l'energia que tenim a dintre, com té tothom.

 

La susceptibilitat

És un bon barem per a «mesurar» 

la qualitat de la meva vida, la susceptibilitat.

No soc gaire susceptible?, la meva vida té força qualitat.

Ho soc molt?, malament rai...

Tenir la pell prima, com diem popularment, comporta ofendre's fàcilment: amb qualsevol comentari ja em sento al·ludida, una petita discrepància la llegeixo gairebé com un atac personal, un no res em desestabilitza l'estat d'ànim, em fa sentir malament i desperta tots els meus fantasmes...

Potser he oblidat algunes coses bàsiques? Repassem-ne unes quantes: Cadascú és com és, i tal com és mereix tot el respecte i tota l'estima. I jo també, perquè no soc ni més ni menys que els altres. És ben natural que tinguem opinions diferents, com són diferents les experiències, els gustos i les maneres de cadascú. Si jo em sento lliure i sé valorar la meva llibertat, sabré comprendre amb tota pau que l'altre també ho sigui i que pugui discrepar de les meves opinions i maneres. Que bo que és saber acollir amb serenor el parer dels altres, sense sentir-se obligat a fer com diuen ni a contraatacar-los si no hi estem d'acord! Veig que és molt important que no m'esveri ni m'atabali, perquè conservant la calma hi veuré més clar i actuaré millor.

A l'hora d'actuar no hauria de buscar l'aprovació dels altres, sinó de les meves conviccions, després d'haver acollit els pensaments i les opinions que em vulguin brindar. Escoltar, sospesar i decidir amb llibertat i responsabilitat. I serà molt bo recordar sempre que tinc tot el dret d'equivocar-me com a persona humana que soc, dret que tenen també tots els altres, per descomptat. Només faltaria!

El planeta està malalt? 

Si analitzéssim bé les coses,

potser hauríem de dir més aviat que la que està malalta

és una gran part de la societat que hi viu.

Tenint en compte el que fa un nombre massa elevat d'individus, la malaltia que castiga el planeta, degenerativa, perillosa i encomanadissa entre gent amb poca personalitat, afecta especialment la visió i les funcions reflexives. La miopia que genera és tan forta, que l'individu afectat confon la natura de la qual forma part com a ésser viu amb un simple plató on desplegar les seves activitats, majoritàriament depredadores i de lluïment.

Pel que a la capacitat reflexiva, és una llàstima que aquesta terrible malaltia la redueixi tant: si un bon dia el malalt decideix sortir al camp amb la família, deixa al prat o al bosquet on han dinat un gran escampall d'escombraries (peladures, plàstics, ampolles, etc.). Pobre, no distingeix un bosquet d'un abocador de deixalles sense destriar... O bé, quan li arriben finalment les vacances, es trenca el cap per trobar un país més llunyà que Tailàndia —on ja va anar la veïna del segon tercera—, en avió, és clar, perquè no s'adona que per a anar a un bon hotel a llepar-se els dits i a banyar-se a la piscina no val la pena de contaminar l'atmosfera cremant grans quantitats de combustible, per la senzilla raó que aquí també en tenim.

No sé ben bé si és per l'afectació de la vista o del cervell, que quan l'individu malalt baixa a llençar les escombraries ho fica tot al contenidor gris. Desventurat, potser no distingeix el color groc, ni el blau ni el verd, o potser la malaltia li priva d'arribar trenta metres més enllà, on hi ha els magnífics contenidors dels altres colors. Això voldria dir —ai làs!— que aquesta terrible malaltia li afecta també el moviment de les cames... Ironies a part, veient la conducta de la gent del poble i també la dels mandataris en les seves reunions, crec que puc afirmar amb tota rotunditat que no és pas el planeta el que està malalt, sinó molts dels individus que l'habiten sense arribar-lo a merèixer.

 

Les més grans satisfaccions

Hi ha gent que es pensa que allò que pot satisfer més

és que et toqui la rifa o que et facin un bon regal.

Això són satisfaccions, no diré pas que no,

però no són pas les més grans.

L'experiència ens demostra a tots que el que ens dona més satisfacció no és res material, no s'hi pot posar preu, i molt sovint no ve cap a mi, sinó que surt de dintre meu i va cap als altres. Les satisfaccions més grans venen més de donar que de rebre. «Fa més feliç donar que rebre», diu la dita, encertadament.

Una de les coses que més m'han satisfet és posar a disposició dels altres el que tinc, el que sé, el que tinc facilitat de fer... Tots tenim uns dons determinats i el que fa que ens realitzem com a persones no és pas guardar-los avarament per al nostre ús exclusiu, sinó oferir-los i compartir-los. Això ens fa feliços de veritat. Quan veiem que allò que sabem pot resoldre un problema concret, que el que tenim pot alleugerir una situació penosa que algú pateix, que el que ens és fàcil de fer pot alegrar algú, experimentem un goig difícil de sentir.

Sentir-se útil és molt satisfactori. Tots servim per a alguna cosa i fer-nos-en conscients i practicar-ho en la vida quotidiana és un camí de realització personal a l'abast de tothom. Descobrir quins són els dons que he rebut, les capacitats que tinc i el «patrimoni» que he anat recollint —recursos, béns, bons criteris, cultura, amics, fortalesa, valors...— no és una activitat reservada a uns pocs, sinó un repte per a tots.  

 Ofegar-se en un didal d'aigua

Massa sovint ens dediquem a fer això: 

ofegar-nos en un didalet ple d'aigua davant de qualsevol dificultat,

oblidant que és un pèssim entrenament per a tota contingència.

Més ens valdria entrenar-nos positivament: buscar solucions als petits problemes que van sorgint cada dia i que sovint ens desestabilitzen més del compte, procurant no perdre la calma ni veure-ho tot negre, perquè no ho és. Quantes vegades, passada una petita tempesta d'aquestes que es formen tot sovint, acabem veient —si pensem una mica!— que no n'hi havia per a tant, que allò que semblava tan terrible i horrorós no ho era ni de bon tros...

La llàstima és que a l'hora que podríem treure conclusions de cada una d'aquestes petites experiències, se'ns acut de fer qualsevol altra cosa que no sigui reflexionar una mica. Normalment se'ns acut d'esplaiar-nos respirant fondo i fent moltes exclamacions d'alleugeriment, com ara: «quina sort!», «quin pes que m'he tret de sobre!», «que bé!»... Doncs no: no hem estat agraciats per la sort, sinó que s'ha posat de manifest que fèiem una muntanya d'un petit gra de sorra i que ens esveràvem d'entrada, en lloc de buscar dins el magí alguna de les moltes solucions que hi tenim «arxivades» d'experiències anteriors.

Si volem aprendre a no ofegar-nos en un didalet d'aigua ja veiem que ens cal aplicar-nos en la reflexió: sobretot després de cada experiència que ens ha desestabilitzat una mica, tant si només ens ha produït un cert desconcert com si ens ha arribat a deixar fora de combat. Reflexionant és com podrem treure conclusions —també ens pot ajudar anotar tot allò que observem, pensem i decidim—, unes conclusions que segur que ens ajudaran la pròxima vegada que ens topem amb alguna dificultat.