Ofegar-se en un didal d'aigua

Massa sovint ens dediquem a fer això: 

ofegar-nos en un didalet ple d'aigua davant de qualsevol dificultat,

oblidant que és un pèssim entrenament per a tota contingència.

Més ens valdria entrenar-nos positivament: buscar solucions als petits problemes que van sorgint cada dia i que sovint ens desestabilitzen més del compte, procurant no perdre la calma ni veure-ho tot negre, perquè no ho és. Quantes vegades, passada una petita tempesta d'aquestes que es formen tot sovint, acabem veient —si pensem una mica!— que no n'hi havia per a tant, que allò que semblava tan terrible i horrorós no ho era ni de bon tros...

La llàstima és que a l'hora que podríem treure conclusions de cada una d'aquestes petites experiències, se'ns acut de fer qualsevol altra cosa que no sigui reflexionar una mica. Normalment se'ns acut d'esplaiar-nos respirant fondo i fent moltes exclamacions d'alleugeriment, com ara: «quina sort!», «quin pes que m'he tret de sobre!», «que bé!»... Doncs no: no hem estat agraciats per la sort, sinó que s'ha posat de manifest que fèiem una muntanya d'un petit gra de sorra i que ens esveràvem d'entrada, en lloc de buscar dins el magí alguna de les moltes solucions que hi tenim «arxivades» d'experiències anteriors.

Si volem aprendre a no ofegar-nos en un didalet d'aigua ja veiem que ens cal aplicar-nos en la reflexió: sobretot després de cada experiència que ens ha desestabilitzat una mica, tant si només ens ha produït un cert desconcert com si ens ha arribat a deixar fora de combat. Reflexionant és com podrem treure conclusions —també ens pot ajudar anotar tot allò que observem, pensem i decidim—, unes conclusions que segur que ens ajudaran la pròxima vegada que ens topem amb alguna dificultat.