Què és valuós per a mi?

13. La fe com a filosofia de vida

Aquest tema no em mereix pas el número tretze,

sinó l'u, sense cap mena de dubte,

però tots comencem per allà on ens és més fàcil

de començar.

Al meu entendre, la fe com a filosofia de vida assenyala sobretot la posició i la funció d'allò que crec: lluny de ser més o menys «ornamental», com una mena de motllura decorativa en algun raconet, forma part de l'arrel i, des d'aquest «lloc» basal, imprimeix una determinada direcció a tot el que és la pròpia vida: percepcions, accions, paraules, pensaments, silencis, camins, anhels... No cal dir com respecto tota forma de fe, però en aquest cas no em refereixo a cap mena de ritualisme, perquè em sembla que és tota una altra cosa.

 

He arribat a la conclusió que tots en tenim una o altra de fe. Molts coneguts i amics meus creuen en la ciència, en la història, en el progrés de la humanitat... No necessiten comprovar cap resultat de les recerques que serveixen per a aprofundir el coneixement de qualsevol camp de la realitat del passat o del present. I creuen com jo en el valor de l'amistat, en la força duradora de l'estimació i de la confiança...

Jo em refereixo sobretot a una experiència: no estic sola; més encara, soc estimada. I ho puc dir en plural —no estem sols, som estimats— amb tot el convenciment, encara que l'experiència és una cosa absolutament personal. És una experiència primera, prèvia a qualsevol possibilitat de fer «concurs de mèrits». Una experiència de generositat i gratuïtat. La meva resposta, que treballo perquè sigui sincera, humil, sentida i agraïda, és només això: una resposta. No ha generat pas la Presència que experimento, sinó que ha estat generada per ella. I això és molt i molt important, perquè vol dir que la Presència és per a tothom. De tan gros que és això no me n'acabo ni de fer el càrrec...

 

Què és valuós per a mi?

12. La solidaritat

En vigílies de Nadal, la tria d'actituds valuoses

és molt fàcil: solidaritat.

I no penso pas en tants gestos solidaris de resposta a la festa,

sinó més aviat en allò mateix que celebrem.

Intentaré explicar-ho breument tal com ho entenc. El fet del naixement de Jesús de Natzaret és en ell mateix un acte grandiós de solidaritat. Déu que, com a tal, tenia tots els atributs de la plenitud —popularment diríem que «ho tenia tot»—, veient que no ens en podem sortir només amb les nostres forces, decideix venir a salvar-nos, és a dir, a evitar que ens destruïm nosaltres mateixos sense remei. Ve a nosaltres en Jesús, no per a ser temut o obeït, sinó per a ser conegut i estimat, perquè només el coneixement i l'amor donen sentit i fan que valgui la pena de viure en tota circumstància.

Jesús entra en la nostra història per baix de tot, sense cap mena de privilegi —un viatge obligat, una família amb molt coneixement, molta estimació i pocs béns, un senzill estable per tot recer, aviat una persecució imprevisible...— i ens mostrarà una nova manera de viure, prescindint de falses seguretats, pors, judicis i excuses, una nova manera de viure que és plena de sentit.

Ho tenia tot i ho dona tot a tothom —tot i que això del «tothom» no agrada pas gens als exclusivistes de totes les èpoques—, fins i tot, anys a venir, donarà la vida en plena joventut. Si això no és solidaritat, ja em direu què és... És per això que em sento cridada a aprendre d'aquesta solidaritat per a fer sempre tot allò que pugui per Nadal i cada dia, i fer-ho de tot cor.

Us desitjo a tots un Nadal autèntic i solidari, és a dir, un bon Nadal!

 

Què és valuós per a mi?

11. La confiança

És imprescindible per a viure, la confiança.

Sense confiança no podem fer res de bo

ni descobrir el sentit de tot,

ni reposar, ni riure, ni crear res,

ni sentir-nos mínimament bé.

És com el basament sòlid d'una torre, que arrapat a la roca li permet aguantar les maltempsades i l'erosió dels anys sense ensorrar-se ni desmuntar-se. Sobretot en èpoques difícils, poder confiar en persones de bé ens fa més forts, més resistents, més contents. Saber en qui pots confiar no respon a una mena de fórmula automàtica. Molts —per no dir tots— hem confiat una còpia de les claus de casa a algú, «per si un dia passés alguna cosa», diem. Estem absolutament segurs que aquesta persona en qui hem confiat no aprofitarà l'ocasió per a plomar-nos. I és molt difícil que ens equivoquem.

Com distingim entre les persones que mereixen la nostra confiança i les que no? Perquè és ben clar que la confiança i la badoqueria no tenen res a veure... Hi compten molt les obres de la persona en qüestió —el que fa— i no un dia o dos, sinó moltes vegades, durant el temps que fa que la coneixem. Tots hem hagut de tractar un dia o altre amb algun penell de campanar, que actua segons d'on bufa el vent, però també coneixem moltes persones que són d'una peça: el que diuen, el que pensen i el que fan és idèntic. D'aquestes, ens en podem ben refiar.

I ens convé fer-nos una pregunta en veu passiva, però molt concreta: soc una persona digna de confiança?, o només ho semblo? La nostra societat es caracteritza avui, i segurament també en moltes altres èpoques, per donar una gran importància a l'aspecte —és molt curiós que proliferin els assessors d'imatge i no tant els de contingut!—, però si només semblés una persona digna de confiança i no ho fos veritablement, què seria jo en realitat? No seria res més que una enganyifa, una simple ensarronada. De semblar a ser hi ha moltíssims quilòmetres de distància.

Què és valuós per a mi?

10. El dintre

Si el més important és el que hi ha a dintre,

molt més que el que hi ha a fora, per bonic que fos,

una persona sense una mínima profunditat

seria plana com una simple fotocòpia.

El millor de tot és el que hi ha a dintre, no el que es veu per fora: bellesa, elegància, fins i tot un aspecte saludable, àgil, flexible i tan esportiu com vulgueu. El pensament, els sentiments que omplen la vida, aquella coherència bàsica que constitueix el que podem anomenar l'arquitectura interior, que fa que tot es mantingui sòlidament al seu lloc...

El dintre pot ser molt i molt esquifit, sobretot quan tot just comencem a aprendre a viure, i molt gran, enorme, quan ja en sabem una mica, si ens hi dediquem. Dic «si ens hi dediquem», perquè conec moltes persones que es dediquen exclusivament al que va per fora: vestits de primera, complements d'aparador, un cutis d'anunci de cosmètica i un pentinat —ui, el pentinat!— que els deu haver costat un ronyó... No sabria dir ben bé en què es diferencien d'un maniquí, d'aquells que hi ha als aparadors amb cara d'estaquirot o, simplement, sense cap —tot un símbol—, perquè sembla que es dediquin només a viure de cara a la galeria, per a ser vistos, suposo. Llàstima!, han reduït la seva identitat a fer de penja-robes. Es ben trist que, tot i el seu aspecte tan acurat per fora, el seu dintre, que és el més important, estigui deshabitat, ple de pols i de teranyines.

I el meu dintre, com està? Tant de bo m'hi estigui sovint i el mantingui net i polit, càlid i acollidor. És aquí, en el meu dintre, on millor puc aprendre a escriure cada pàgina de la meva vida —i a llegir-la després— sense atabalament, precipitació ni superficialitat. És aquí on puc anar descobrint el sentit de tot i la millor manera de viure-ho. Aquí dintre no estem mai sols, perquè és un espai habitat. I és just el lloc on millor puc aprendre com anar fent el món cada vegada més habitable.

Què és valuós per a mi?

9. La responsabilitat

Soc responsable quan sé respondre dels meus actes.

Tots plegats podem créixer sempre una mica més

en responsabilitat.

La nostra responsabilitat es deu iniciar quan comencem a ser conscients de les conseqüències dels nostres actes, tant si fem com si deixem de fer, i quan aquesta consciència realista incideix directament en la decisió de no fer una determinada acció o de fer-la i, en aquest cas, triant la manera més adequada de dur-la a terme, pensant sobretot en aquells que n'hauran de suportar les conseqüències.

Quan quedem que cada dimecres a les cinc de la tarda ens trobarem per a fer una tasca determinada, per exemple, si no m'hi presento fallo, desconcerto inútilment tot el grup, desgasto i erosiono la convicció dels altres companys... L'incompliment injustificat d'allò a què m'he compromès denota un sentit molt escanyolit de la responsabilitat: què em passa?, prenc potser decisions a la lleugera?, m'apunto a tot i després veig que no puc portar-ho a terme?, ¿és que tinc mandra de portar el que he decidit a la pràctica?, potser és que em costa perseverar?, o més aviat és que se'm fa difícil renunciar a res? ¿He pensat en algun moment com es deuen sentir els qui es van comprometre juntament amb mi a fer el que vam quedar que faríem?

Conec persones que, per por, s'estimen més no tenir responsabilitats. En canvi, jo recordo amb goig les primeres decisions ben meditades i sospesades, preses amb tot realisme, que em van obrir la porta de l'edat adulta. Por d'equivocar-nos? Por d'haver de respondre de les pròpies decisions? Em sembla que l'única cosa que ens hauria de fer por és obrar a la babalà. Una persona poc responsable és com un bastó corcat: sembla sòlid, però si t'hi repenges te'n vas fàcilment de nas a terra.

 

Què és valuós per a mi?

8. L'alegria

Ningú no negarà que l'alegria és important per a viure bé.

¿A qui li agrada conviure amb una persona aclaparada, pessimista, rondinaire, negativa, enfurismada o desanimada?

Hem de reconèixer, però, que hi ha molts succedanis de l'alegria autèntica. Hi ha l'eufòria, que moltes vegades podríem anomenar «alegria de got», amb què molts intenten entonar-se, per exemple, abans d'una trobada o una festeta (!)... Hi ha també els somriures d'anunci de dentífric, amb què alguns pretenen complaure exageradament els qui tenen al voltant com si fossin d'aquells botiguers del temps dels avis, que de tan complaents arribaven a ser llagoters... També hi ha la simulació, el «teatre» que alguns fan per semblar persones animades, perquè queda bé, perquè és benvist socialment...

L'alegria autèntica és tota una altra cosa: no és res de fora, sinó de dintre. Una vibració positiva de l'ànima que tendeix sempre a comunicar-se, amb més harmonia que soroll. Ho sé ben bé: no neix necessàriament d'un desig satisfet, sinó més aviat del sentit d'allò que faig i visc. M'explico. No sempre el que vivim i el que ens toca fer és fàcil, agradable i plaent, però l'alegria no ve pas de fer coses plaents. Ve de fer coses que tenen sentit, ve de viure amb sentit. Si sé per què soc al món, si he trobat la millor direcció que pot prendre la meva vida..., encara que passi per un tros de camí pedregós i costerut, no m'amenaça el caos, la meva vida té tot el sentit i sé que tot s'acabarà bé. És així que em brolla l'alegria: estic en pau i estic contenta.

I això no és pas cosa d'un moment, una estona o una temporada: és cosa de sempre. Quan he après a viure amb sentit, l'alegria brolla tota sola, amb més harmonia que soroll. Ser-ne conscients ens fa més forts, més resistents, més capaços, més autèntics i molt millors. Hi haurà pegues en la meva vida? Sí. Hi haurà dificultats i problemes? Sí, segur que sí, però l'alegria continuarà brollant de viure amb sentit, d'anar en la bona direcció.

 

Què és valuós per a mi?

7. L'agraïment, encara

L'agraïment denota bona vista,

és a dir, objectivitat, que no és pas poca cosa,

també per poc habitual.

Perquè, què tenim que no ho hàgim rebut?

És una actitud natural, la gratitud, i molt sensata. Ens fa més humans, més senzills i, sobretot, ens ajuda a ser més conscients del que som; i aquesta profunda humanitat de sentir-ho tot com un do, com un regal, ens decanta a ser més càlids, més afables. Tots som fruit d'un acte d'amor i al llarg de la vida rebem quantitats industrials d'amor, però sovint no ho sabem percebre, ens queixem que no som prou valorats i estimats i, amb això, el vel dels nostres ulls encara es va fent més i més espès i distorsionat... Tot és molt més positiu que no ens sembla, malgrat els discursos catastròfics tan estesos avui.

Hi ha persones que ens han aportat o ens aporten molt i a les quals estem o hauríem d'estar molt agraïts. Quantes coses no hem rebut d'una persona amb la qual potser no hem arribat ni a parlar mai, només amb la seva sola presència...! O bé d'una persona d'una època pretèrita de qui hem pogut llegir els pensaments i l'experiència, que ens han alimentat o ens han obert un camí...

També ens adonem del valor de la gratitud gràcies a algunes experiències en negatiu, quan trobem persones que no saben agrair. L'aforística recull una sentència popular molt expressiva: «De desagraïts, l'infern n'és ple». Els qui no saben agrair són dignes de llàstima. En ells la calidesa es converteix en fredor gèlida; la tendresa, en eixarreïment; la senzillesa, en urc i presumpció, com si la història comencés exactament amb la seva arribada... Una vida viscuda sense agraïment no és pas vida.

 

Què és valuós per a mi?

6. L'agraïment

Una de les paraules més maques per a dir

i per a escoltar

en totes les llengües és: 'Gràcies!'

La paraula 'gràcies' neix de reconèixer un bé rebut gratuïtament d'un altre i expressa un sentiment tendre, ple d'afecte i de reconeixença que vessa imparable com a resposta. Surt del cor i va al cor. Flueix amb alegria i es rep igualment amb goig. Reduir-la a una fórmula de bona educació seria un disbarat, perquè no parlem de res extern, sinó al revés, d'un sentiment de molt endintre.

L'agraïment és un dels millors sentiments humans, que mereix convertir-se en actitud estable. Si ho pensem bé, ¿no hem rebut una infinitat de regals que ens permeten, ells solets, arribar a ser unes grans persones? La vida, la família, amb totes les deficiències que pugui tenir, l'educació, els valors viscuts i transmesos, l'estimació i l'acompanyament, la capacitat de pensar, de conèixer, de créixer, els entorns constructius, en els quals hem descobert el conreu de la constància, de l'esperit crític, l'afany de superació, de resistir, de no rendir-se...

Segurament depèn d'aquest 'pensar-ho bé' que aquest sentiment magnífic de la gratitud, que hem experimentat amb força en molts moments puntuals, lluminosos i plens de significat, esdevingui una actitud valuosa i estable, tan estable que pugui configurar el nostre interior i sostenir la nostra vida, amb les seves pujades i baixades. Jo voldria que l'agraïment fos tan important en la meva vida que arribés a definir-la, i a això em dedico.

 

Què és valuós per a mi?

5. L'amistat

Som éssers sociables

i el bon tracte dels uns amb els altres

ens és com l'aire que respirem.

Amb alguns «altres» es produeix misteriosament

una vibració harmònica, deliciosa,

i sorgeix el miracle de l'amistat.

Segons el diccionari (DIEC), l'amistat és l'«afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual». Jo no puc fer sorgir l'amistat amb una persona determinada: sorgeix sempre, ella sola, com un petit regal inesperat. L'amistat no té barreres, ni d'edat, ni de classe social, ni tan sols de pensament... De fet experimento aquesta sintonia especial amb persones molt més grans que jo o molt més joves; amb savis, erudits o incultes; amb persones que pensen com ara jo i també d'una manera molt diferent.

Aquells que no han experimentat mai l'amistat neta i desinteressada, mereixen tota la nostra compassió, perquè, voleu dir que han arribat a viure? Els amics autèntics ens fan companyia, encara que siguin lluny; només valorant-nos ens donen seguretat i, amb la seva amistat sincera, ens donen ànims quan els hem de menester... Per això diu l'Escriptura: «Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor» (Siràcida 6,14).

Si soc amic, no puc ser hostil de cap manera. Amistat i hostilitat són incompatibles. Tant de bo que aprenguem a ser amics: amb comprensió, amb respecte, amb empatia, amb llibertat, sense supeditació ni imposició. I que aprenguem també a ser amics de nosaltres mateixos: amb respecte, comprensió, paciència i bonhomia, molta bonhomia, ben lluny de dureses i recriminacions. No dèiem que l'amistat és als antípodes de l'hostilitat? Doncs això. Si aprenc a ser un bon amic de mi mateix, a tractar-me sempre positivament, he trobat un bon camí per a aprendre a tractar els altres de la mateixa manera.

 

Què és valuós per a mi?

4. La laboriositat

No fer brot és el desig de molts, sí,

però no és pas el meu.

El temps passa i no torna;

per això no el vull perdre, ni malgastar.

Si ens sentíssim una mica més administradors i no tan propietaris del nostre patrimoni personal —sobretot possibilitats, saber, enginy, temps, energia, capacitats, experiències, carismes, dons personals...— i de tot plegat al nostre voltant, segurament valoraríem més la laboriositat, la diligència, que ens pot transformar el present buit en una estona plena, ben aprofitada i satisfactòria en tots sentits.

Lluny de l'agitació i l'ansietat, la laboriositat creativa no és pas el desfici de no saber parar, sinó la dedicació constant a alguna cosa interessant, de profit, tasca de possibilitats pràcticament il·limitades, que sense cap mena de dubte beneficia els altres i, sobretot, un mateix.

Aquest esperit i tarannà emprenedor, aplicat, constant i infatigable, barra el pas a l'ensopiment, escombra la somnolència interior, la indolència i aquest desig criminal tan estès de matar l'estona. La laboriositat no està pas renyida amb el descans —quan llegeixo, dibuixo, reflexiono, escric, medito, cuso, contemplo i un etcètera inacabable—, sinó amb l'engorroniment, aquesta plaga que fa de cadascú un succedani d'ell mateix. Si un dia al món només hi hagués engorronits ja hauríem begut oli.

 

 

Què és valuós per a mi?

3. La senzillesa

Allà on hi ha autèntica senzillesa,

tota la resta hi sobra:

faramalla, artifici, ampul·lositat, barroquisme...

La característica que millor expressa la nostra condició humana és precisament aquesta: la senzillesa. Per això tota persona madura —i no em refereixo a l'edat, sinó a la saviesa interior— és senzilla. No en trobareu mai cap de pomposa, de postissa ni d'estirada o de fatxenda. Tot això és una mica «desafinat» i, en canvi, la senzillesa es manté a to, sempre afinada, neta i cristal·lina.

El procés natural de creixement d'una persona sana i profunda va sens dubte cap a la senzillesa i, si hi arriba, ja no se'n mou. Per això, tant en la seva parla, com en la seva forma de vestir, d'expansionar-se, de celebrar..., hi brilla sempre la senzillesa, la simplicitat. En aquest procés de creixement i de construcció, reduïm més que no ampliem, perquè més aviat ens sobren coses que no pas ens en falten... Entre altres, ens sobra amor propi, aquella susceptibilitat que ens fa saltar a la primera; recels i desconfiances; pors i prejudicis; urc i arrogància...

Si és així, doncs, si la senzillesa és la nostra condició natural i tenim encara moltes «males herbes» que ens l'ofeguen, no caldrà pas que anem gaire lluny per a cultivar-la, perquè la portem posada, a dintre. Només caldrà que l'anem alliberant de tota faramalla.

 

 

Què és valuós per a mi?

2. La gratuïtat

La majoria de les coses importants en la vida,

contra el que pensen molts,

són gratuïtes.

Un bon exemple? La mateixa vida.

Abans de néixer, ningú no ha fet oposicions, ni concurs de mèrits, ni ha presentat cap certificat de capacitats, ni tan sols una declaració de bones intencions... I tots hem vingut a la vida com una inversió a fons perdut. No hi ha res més gran que el regal de la vida, que n'arrossega molts altres, en un enfilall esplèndid com el que fan les cireres... Per a tots és el primer regal, des del qual accedirem a molts més dons, una munió incomptable.

Aquest fet —que a mi em sembla que tenim massa poc reflexionat i meditat— ens ensenya que no hi ha do que no sigui gratuït i també immerescut. I, alhora, ens dona la pauta per a la nostra acció: si tot ho hem rebut gratuïtament, és així com ho hem d'oferir i aportar, gratuïtament.

En un món tan mancat de generositat i de senzillesa com el nostre, hem de recordar sovint que la condició natural de tot no és el preu, sinó la gratuïtat. Per això, si estem sans i bons, sobretot psíquicament, ens trobem tan bé quan podem ser útils als altres, fent un favor, un servei, una aportació a la nostra mesura. No ho heu experimentat mai? Si estem en el nostre centre, sentim clarament que la nostra aportació «raja» dins nostre com si d'una font inestroncable es tractés. D'aquí ve l'alegria que sentim. El qui col·labora rondinant, sense gust, amb desgana o com per obligació, encara no s'ha descobert a si mateix com a persona humana, ja que la persona humana és per naturalesa creadora. Sí? Jo? Doncs sí, jo, que soc una persona corrent, puc fer que hi hagi més harmonia dintre meu i al meu voltant, més profunditat, més sentit positiu... Puc animar, engrescar, encoratjar, consolar, desvetllar... Només em cal treure'm la cotilla de la rutina i despertar-me. Ser creador és una possibilitat magnífica i gratuïta, tant per a rebre-la com per a donar-la.

 

Què és valuós per a mi?

1. L'honestedat

El qui és honest és d'una peça:

el que pensa, el que diu i el que fa

és el mateix o s'assembla molt.

L'honestedat, sense cap mena de dubte, mereix el primer lloc en allò que valoro en la vida. De filosofies de vida n'hi ha moltes —unes amb més fonament, altres amb no tant, cert—, però d'honestedat només n'hi ha una. Si no és honesta, la persona ja no mereix aquest nom; pot ser que sigui un mafiós, un corrupte, un baliga-balaga, un tocat del bolet, qui sap..., però ja no és una persona de fiar.

L'honestedat és en una persona com ara el que són els fonaments en un edifici. No sent i pensa avui així demà aixà, segons d'on bufa el vent de les modes o del pensament dominant —que no deixa de ser una moda més—, no és fàcilment influenciable, sinó que els canvis li vénen més aviat de dintre que de fora: de les experiències seves o d'un altre i de la reflexió contrastada amb la vida.

La forma que pren diàriament l'honestedat és la rectitud: rectitud de consciència, rectitud en la manera de pensar i de fer. Té molt bones amigues: la responsabilitat, la justícia, la integritat, fins i tot la sinceritat, que a vegades ens serveixen de rampa per a arribar-hi. Quantes vegades hem estat víctimes de la irresponsabilitat d'altres sota qualsevol forma (manca de puntualitat, poca paraula, desmemoriament, etc.)! Quantes vegades ens ha remogut una injustícia patida en carn pròpia o en la d'un altre! Quina angúnia ens fa el parlar poc sincer, que no compromet a res, amb paraules buscades expressament per a sonar bé i no dir res! Tot plegat ens fa valorar més, molt més, l'honestedat, buscar-la, ampliar-la, exigir-la i gaudir-ne.

 

 

Què és valuós per a mi?

Allò que cada persona valora és el seu motor.

El que valoro realment és el que impulsa

el que faig, i també el que penso, sento

 i, doncs, el que transmeto.

Com està la meva capacitat de valorar? Soc capaç de concedir valor a allò que en té de debò? ¿O soc més aviat massa sensible a les veus que, sota la vana pretensió d'orientar-me, el que fan és més aviat confondre'm i desorientar-me perquè, en definitiva, el que pretenen és dur l'aigua al seu molí? En conec molts que valoren amb una devoció desproporcionada els diners i fan de tot per aconseguir-ne. En una versió una mica més elaborada, n'hi ha que es deleixen pel prestigi que poden arribar a donar: un cotxe ben llarg, vestits, sabates i complements de marca, ambients exclusius, etc.

Confesso que molts d'aquests que valoren tot això ho fan per «arrossegament»: ¿al seu voltant valoren aquestes coses? Doncs ells també les valoren. M'atreviria a dir que els és massa difícil valorar directament per ells mateixos. Això m'ajuda a ser més feliç?, em pot donar una mica més de sentit a la meva vida?, m'aporta alguna cosa que m'enriqueix?... Si normalment no entrem dins nostre és molt fàcil que en un moment donat que ho intentem ens extraviem: veient-ho tot sota la foscor de la manca de costum, és molt fàcil prendre un trencall per un altre. Una vegada més he de reconèixer que les coses realment valuoses no es poden improvisar. Més val practicar-les dia a dia perquè així les tindrem sempre a punt.

Sense pressa —però tampoc sense deixar-ho per a la setmana dels tres dijous—, preguntem-nos: quines coses són les que valoro de debò?, què és allò que és valuós de veritat per a mi?, allò que aporta més sentit, més qualitat, més veritat, més profunditat, més harmonia a la meva existència? El fet d'intentar-ho segur que ens ajudarà a viure més a fons i ens enriquirà a tots.

 

 

Algunes reflexions personals 

després de la Diada

En les construccions antigues es veu molt bé:

tota edificació és formada per pedres.

En el poble passa una cosa semblant:

l'acció col·lectiva es basa en l'acció personal.

Sempre que celebro la Diada veig molta gent que, com jo, ha sortit a manifestar-se per decisió personal i lliure, com a afirmació i com a reivindicació, perquè tots els pobles del món són tresors de la humanitat i no necessiten el permís de ningú per a existir. I això, encara que considerin que molts dels qui detenen el poder són una vergonya i una calamitat, i que alguns d'aquests que surten al diari a fer grans declaracions més valdria que es dediquessin a fer mitja, per exemple.

Tant si hi ha pont com si no, tant si plou com si fa sol, hi som. Per què? Perquè hi volem ser, perquè estem convençuts que la independència ens és indispensable per a exercir com a poble, perquè estem farts de tenir un estat en contra i en volem tenir un a favor i perquè és un dret. Traduït: per convenciment personal.

Ja sabem que la independència no ens la portaran els Reis. Mentre s'hi treballa, em pregunto: i jo què puc fer?, què cal que faci? L'acció personal és insuficient, diuen. D'acord. Però és insubstituïble! Ja tenim una estelada al balcó? És una reivindicació visual —estèticament molt vistosa—, continuada, una pressió permanent, respectuosa i engrescadora. ¿Ja tenim els estalvis en una entitat catalana? Per què hauríem de donar els nostres diners als de la llotja del Bernabeu? I els contractes de serveis —llum, aigua, gas, telèfon...— ¿encara els tenim amb empreses estatals com abans (Endesa, etc.) o ja ens hem ocupat de buscar alternatives nostres i millors (Som Energia, Som Connexió...)?. I a quines botigues anem a comprar? A mi m'agraden més els supermercats que tenen 'sardinetes en oli d'oliva', 'paper higiènic', 'filets de lluç', etc., perquè això és el que realment vull comprar; les 'sardinillas en aceite de oliva', el 'papel higiénico' i els 'filetes de merluza' no m'agraden tant. Quines coses, oi? De fet, els mateixos colonitzadors ens ho ensenyen. ¿Recordeu fa uns pocs anys amb quina pressa van fer tancar el web de les 'Eines de país', que recomanava precisament això? En general, curiosament, el que més els fa esgarrifar és el que és més aconsellable que fem. Fàcil.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

29. Començar jo

Per què he d'esperar que s'hagi apuntat tothom

a alguna bona causa per a apuntar-m'hi jo?

¿I si la bona causa fos a casa

on no em veu ningú més que els de sempre?

Si fos més conscient del meu poder, començaria jo, faci què faci la mare, el marit, la germana, el veí del costat o el fill de la portera. M'explico. El qui comença obre camí, interpel·la, crea preguntes, mostra coratge, genera dinàmiques noves, contagia bones decisions... Per què, doncs, no seria bo que comencés jo?

Per què em costa tant decidir-me a començar alguna cosa bona, si la decisió no porta més que bons fruits? ¿Potser perquè tinc el mal vici de donar voltes i més voltes a les coses i no acabar-me de decidir mai? L'experiència repetida una vegada i una altra em diu que no pensar és un defecte, evidentment, que pot tenir molt males conseqüències; però jo hi afegeixo: i pensar massa, ¿no torna a ser un altre gran defecte, que acostuma a tenir un efecte desactivador horrorós, deixant espai a la por, la mandra o la covardia, que sovint acaben decidint en lloc meu? També pot ser que ho faci per aquest orgullet ben disfressat d'equanimitat que tots —jo també— portem a dintre i que em fa esperar que sempre sigui l'altre el qui faci el primer pas, sobretot després d'una discussió o una conversa poc afortunada...

Hi ha una tècnica desastrosa en la manera de viure dels humans: perdre temps. Això és una estratègia futbolística que a vegades ha funcionat: adormir el partit si tinc un bon resultat en el marcador per conservar-lo fins al final del temps reglamentari. Però la vida no va així. Soc un ésser temporal, com tots els altres éssers humans; tinc data de caducitat com un iogurt qualsevol; per tant, no tinc tot el temps del món a la meva disposició, perquè el temps passa i s'acaba. Això hauria de tenir-ho més present, sense tics melodramàtics ni ais ni uis. Si me'n faig ben conscient, m'adono que el temps no és per a perdre'l ni per a arrossegar-lo, sinó per a aprofitar-lo, i em dic a mi mateixa: vinga, que no val a badar! Els altres que facin el que creguin convenient, que jo faré tot el que tingui possibilitat de fer sense entretenir-me, no fos cas que marquessin el final del partit i jo encara no hagués marcat ni un mal gol!

 

Bons propòsits per a viure de veritat

28. No picar-se

Això de picar-se i saltar a la primera de canvi

és propi de la canalla i de tots els qui pretenen optar

al Premi Nobel de la susceptibilitat

sense ni saber-ho.

Per què hauria de donar la clau de l'armari dels meus comandaments al primer que passi pel meu davant, ni que sigui un amic, un veí o un parent? La clau de l'armari dels meus comandaments només l'hauria de tenir jo, perquè és únicament responsabilitat meva. En aquest armari es decideixen totes les meves accions i reaccions, és a dir, paraules, gestos, actituds..., i l'estat d'ànim, que sovint ho vol decidir tot, encara que no li correspongui, perquè per damunt seu sempre hi ha —o hi hauria d'haver— la raó.

Sempre que deixo que un altre decideixi per mi la meva manera de sentir-me, de fer, d'estar, les meves paraules o el meu estat d'ànim, el que estic fent és això: oferir en una safata d'argent la clau de les meves decisions més íntimes. I sovint la safata l'ofereixo servilment a un poca-solta, tirant curt, a un mal educat, un carallot, un provocador, o d'aquí per amunt. No és veritat? Quantes vegades deixo que el mal to d'una pregunta contamini i tenyeixi el to de la meva resposta? Si ho pensés bé, segur que no ho faria.

Això que acabo de dir no solament passa amb alguns passavolants: el veí morral que no saluda, el carallot que sembla ben bé que em volgués amargar el dia..., si jo li ho permetés. A vegades s'esmuny també a casa i amenaça de contaminar la convivència familiar, que és per excel·lència l'àmbit de la col·laboració, mai de la competitivitat. Llavors que? És el moment de donar la clau a la meva raó i de vigilar amb atenció que no se la deixi prendre. I jo centrar-me a mantenir la serenitat pensant en tot moment: «Quina mena de persona vull ser?», «quina actitud em sembla millor mantenir?», «què decideixo dir i fer en aquest moment?»... I no s'hi val fer-ho amb aires dramàtics de llibret d'òpera italiana ni fatalismes poc realistes... A vegades m'equivoco jo i, a vegades, el qui conviu amb mi, oi? ¿No afirmem que som humans i, doncs, limitats? Doncs això.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

27. Acceptar la realitat

No serveix de res negar el que ve i no m'agrada,

perquè la realitat s'imposa i s'imposarà sempre.

És, simplement, el que hi ha. 

Després vindrà aprendre a gestionar de la millor manera possible la meva realitat (malaltia, pèrdua, dificultat, també èxit...), tant si és conseqüència dels meus actes com si m'ha vingut donada. Què en trauria de discutir amb la realitat? Res. O encara pitjor: perdria inútilment les energies que necessito per a afrontar el repte de viure de veritat en les circumstàncies que la vida em presenta. Aquestes energies, les necessito totes i encara unes quantes més, perquè —diguin el que diguin els anuncis que prometen benestar i felicitat bevent tal beguda o comprant tal cosa—, viure de veritat és molt interessant, però no és pas fàcil.

Quanta gent no hi ha arrossegant-se pel món terriblement molesta i enfadada, fins i tot diria enfurismada o, si m'ho permeteu, emprenyada, simplement perquè no accepta les seves circumstàncies...! Dintre el seu cap i el seu cor hi ha una discussió permanent, una queixa rancuniosa i inacabable, que gairebé és una guerra contra tot: contra els altres, que consideren sense fonament que són uns pocavergonyes privilegiats a qui totes ponen... «A tu tot et va bé!», et diuen en un to acusador, encara que arrosseguis les seqüeles d'una operació, posem per cas, només perquè intentes mantenir la racionalitat i el bon humor; contra Déu, en qui molt sovint afirmen estentòriament que no creuen, però a qui no es cansen de tirar en cara naps i cols; contra la vida, com si fos algú que els tingués mania i els maltractés; i contra ells mateixos —aquest cop trobo que amb una certa raó—, que són tan desgraciats. M'explico: desgraciats no pel que els hagi passat, sinó per viure-ho tan malament.

Si en lloc de fer totes aquestes coses o altres de semblants, intentéssim aprendre a acceptar el que hi ha, descobriríem que això —acceptar— és sempre el primer pas de sortir-se'n. Ep! I prenguem nota que l'acceptació no té res a veure amb la resignació. És més aviat mirar-te allò que t'aclapara com una oportunitat —que ho és!— per a aprendre i créixer. Però, és clar, aquestes coses no s'improvisen, i això vol dir que ens hem d'anar entrenant a encaixar el que va venint, tant el que ens ve de gust com el que no.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

26. Riure

Riure és una gran cosa:

fa que la vida sigui més lleugera, més plaent.

Riure anima, comunica alegria, desencarcara,

foragita la por, espolsa les cabòries, enforteix l'ànim...

Una persona que riu sovint no és necessàriament una irresponsable o una beneita, que tot s'ho pren a la fresca; també pot ser una persona «sàvia» que, aprofundint, ha trobat un fonament ferm per a la seva vida i ha descobert, per analogia, que no cal patir més del compte, que tot s'acabarà bé, com afirmava Juliana de Norwich. I, no és una gran alegria, això? Riure denota també generositat, ganes de comunicar i compartir les coses bones de la vida.

En el món hi ha moltes menes de sentit de l'humor, perquè això va molt lligat a la cultura, però jo em refereixo sobretot a aquella mena d'intel·ligència peculiar que sap copsar la part còmica de tot i celebrar-la. Aquesta percepció acostuma a ser lleugera i ràpida, com una pirueta, genera sovint alguna agudesa verbal i esclata en una rialla fresca i encomanadissa. Seria interessant estudiar si les persones rialleres de mena no són precisament les que menys necessiten fer festetes d'aquestes que s'estilen entre molta gent que generalment es mor de fàstic, en què s'aixeca molt el colze, s'aguanta molt de soroll i es paguen bastants diners, encara que no els valguin.

La bona manera de riure, evidentment, exclou la burla, una baixesa com una altra, que sempre deixa víctimes, perquè menysté o banalitza persones o col·lectius. La burla no té res a veure amb l'alegria ni amb el sentit de la comicitat; em sembla que és simplement expressió i exercici de maldat, una maldat que pot prendre moltes formes i molt variades, però que no pot donar mai cap categoria a la persona que la cultiva i en fa ús.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

25. Recomençar

No hi ha res que s'aconsegueixi en un tancar i obrir d'ulls,

ni d'una vegada per totes. 

Cal tornar-hi i tornar-hi les vegades que calgui,

i un dia o altre reconeixerem

el nostre fènix interior.

Dins la persona humana hi ha una capacitat sorprenent, desconcertant, però que hem de reconèixer com a molt important, necessària i fins i tot imprescindible: la de recomençar sempre, és a dir, tantes vegades com faci falta. Tornar a començar després d'una crisi, d'una dificultat, d'una etapa d'especial apatia... En tots els àmbits de la vida: espiritual, intel·lectual, emocional, de relació, de treball... El gran problema és que molt poques persones en són conscients. Llavors és molt difícil fer servir un recurs que desconeixes, que no saps ni que existeixi ni que el tens a dins...

El desànim, que més o menys sovint un dia ens abat i ens talla les ales fins a fer-nos perdre gairebé del tot la força per a viure, si més no amb un mínim de sentit i d'alegria, és una realitat indiscutible. També ho és que normalment aconseguim de mantenir-lo a ratlla durant força temps, gràcies a Déu, i que podem experimentar una estabilitat deliciosa. Encara que sembli un fenomen inexplicable, també experimentem el fet de recuperar l'ànim en un moment determinat, de sentir tot d'una un nou impuls, una nova energia a dintre que ens permet tornar-nos a posar a to i ser capaços de superar de cop una llarga apatia, modificar amb coratge una mala situació, capgirar la grisor i la monotonia, el replegament, gràcies a una veritable il·luminació interior, en coratge per a dur a terme el que veiem convenient...

Constatar que tenim capacitat de reaccionar, de vèncer inèrcies malsanes que no ens condueixen enlloc, ens descobreix un munt sorprenent de possibilitats i ens obre un horitzó d'esperança: no estem condemnats a l'apatia i a la indiferència. Hi ha sortida! Val la pena cercar-la, doncs, ni que sigui a les palpentes. Així un bon dia arribarem a reconèixer amb alegria el propi fènix, un fènix mansoi, casolà i eixerit, que teníem a dins sense saber-ho.