Bons propòsits per a viure de veritat

28. No picar-se

Això de picar-se i saltar a la primera de canvi

és propi de la canalla i de tots els qui pretenen optar

al Premi Nobel de la susceptibilitat

sense ni saber-ho.

Per què hauria de donar la clau de l'armari dels meus comandaments al primer que passi pel meu davant, ni que sigui un amic, un veí o un parent? La clau de l'armari dels meus comandaments només l'hauria de tenir jo, perquè és únicament responsabilitat meva. En aquest armari es decideixen totes les meves accions i reaccions, és a dir, paraules, gestos, actituds..., i l'estat d'ànim, que sovint ho vol decidir tot, encara que no li correspongui, perquè per damunt seu sempre hi ha —o hi hauria d'haver— la raó.

Sempre que deixo que un altre decideixi per mi la meva manera de sentir-me, de fer, d'estar, les meves paraules o el meu estat d'ànim, el que estic fent és això: oferir en una safata d'argent la clau de les meves decisions més íntimes. I sovint la safata l'ofereixo servilment a un poca-solta, tirant curt, a un mal educat, un carallot, un provocador, o d'aquí per amunt. No és veritat? Quantes vegades deixo que el mal to d'una pregunta contamini i tenyeixi el to de la meva resposta? Si ho pensés bé, segur que no ho faria.

Això que acabo de dir no solament passa amb alguns passavolants: el veí morral que no saluda, el carallot que sembla ben bé que em volgués amargar el dia..., si jo li ho permetés. A vegades s'esmuny també a casa i amenaça de contaminar la convivència familiar, que és per excel·lència l'àmbit de la col·laboració, mai de la competitivitat. Llavors que? És el moment de donar la clau a la meva raó i de vigilar amb atenció que no se la deixi prendre. I jo centrar-me a mantenir la serenitat pensant en tot moment: «Quina mena de persona vull ser?», «quina actitud em sembla millor mantenir?», «què decideixo dir i fer en aquest moment?»... I no s'hi val fer-ho amb aires dramàtics de llibret d'òpera italiana ni fatalismes poc realistes... A vegades m'equivoco jo i, a vegades, el qui conviu amb mi, oi? ¿No afirmem que som humans i, doncs, limitats? Doncs això.