Fer muntanya:
una escola de vida (2)

Quan vull fer una travessia m'he de preparar bé. Abans de pensar en les coses que necessitaré, m'he de preparar jo: les meves motivacions i la forma física, perquè, com en la vida, hi ha moltes coses que no es poden improvisar.

Jo diria que, per norma, sempre hauríem de procurar estar en forma: mantenir un pes adequat, alimentar-nos frugalment (menjar per viure; no viure per menjar), caminar cada dia tant com puguem... I fer-ho perquè és millor, molt millor, viure així que d'una manera escarxofada.

Però això vol dir espolsar-se l'engorroniment, deixar de considerar la comoditat com un bé inqüestionable, superar l'aversió perpètua de cansar-se físicament..., i moure's (moure's per fora és un gran entrenament per a moure's per dins, per a afrontar els canvis i les millores interiors que la mateixa vida ens reclama).

L'experiència ens ensenya que no hi ha ningú que es faci jove; ben al revés: tots ens fem grans. Si observo al meu voltant els qui són més grans que jo, veig un sobrepès molt generalitzat, que, amb el pas del temps, empitjorarà de mala manera els problemes de mobilitat que puguem tenir. Cuidem-nos, doncs, ara que encara hi som a temps.

Fer muntanya:
una escola de vida (1)

Tot esport ensenya a viure, però d'una manera molt especial ho podem dir de la muntanya. De fet, la vida s'assembla molt a una travessia: hi ha moments de tot, el paisatge, el temps que fa i les meves forces són canviants.


Això és el que primer he d'acceptar: no cada dia estic al cent per cent de forces, encara que hagi fet un bon entrenament i em trobi bé. No som màquines i, tot i cuidar-nos, no sempre podem rendir al màxim.

Fent camí per la muntanya trobem trossos de tot: pujades costerudes que fan esbufegar, trams planers i de bon passar, baixades per camins esbaldregats i pedregosos que ens trenquen les cames... I amb el temps passa igual: de vegades ens acompanya un bon sol i l'itinerari és agradable; en canvi, quan plou o quan fa molt vent o molt de fred tot es complica i la jornada pot arribar a ser molt dura.

Una travessia s'assembla molt al que és la vida: les diferents etapes es van succeint sense aturar-se, tant les més dificultoses com les més idíl·liques. La gràcia està no tant en l'objectiu, com en el mateix camí i en la manera com caminem.

Ser renovats

Al cor de la primavera, la festa cristiana de la Pasqua pot ensenyar un munt de coses a tothom, tingui la fe que tingui, la més important, sens dubte, la mateixa renovació regalada. Davant aquest regalàs brolla la joia, l'agraïment i també una esperança a prova de bomba.


El gran ensenyament d'aquesta festa preciosa és que no em renovo jo: sóc renovat o renovada, refet o refeta de soca-rel, passo de mort a vida per obra i gràcia d'un altre que m'estima i em vol bé. Renovació rebuda, regalada... Experiència rara, avui que tothom vol protagonisme i lluïment: "fer-se a si mateix" i no haver d'agrair res a ningú. 

Experimentar la recepció d'un regal així trastoca moltes coses: el que semblava passivitat màxima se'm converteix en resposta radicalment activa en un agraïment ple d'alegria i d'una esperança que cap núvol negre no em podrà ja enfosquir.

Per a la cadira de pensar de cadascú: Em costa, la manca de protagonisme? Jo també em vull fer a mi mateix i no haver d'agrair res a ningú? ¿Sé estar content/a, encara que no tot vagi com m'agradaria?  Sé agrair de cor? Sóc persona d'esperança?, o em quedo potser en un optimisme epidèrmic?

Si me'n pot ensenyar, de coses, la festa de la Pasqua...!