Remuntar

Per a remuntar,

necessitem veure la nostra realitat tal com és i acceptar-la.

Això com a primer pas imprescindible.

La nostra naturalesa humana és molt barrejada: llums i ombres, innombrables desigs generosos i també alguns d'egoistes i miserables, fins i tot tenebrosos; això sí, normalment inconscients, dissimulats o fins i tot disfressats de cosa bona. Fa un munt de segles, Pau de Tars —un home bregat, culte i amb una bona formació— ho constata dintre seu i ho explica d'una manera clara que ha il·luminat l'experiència personal de multitud de generacions fins avui: «En realitat, no acabo d'entendre el que em passa: no faig allò que voldria i acabo fent justament allò que detesto» (Rm 7,15). Tota persona humana mitjanament profunda descobreix aquesta divisió interna dintre seu.

Anhelem la unitat, la integritat dins nostre i, en canvi, no ens és pas fàcil de viure establement en harmonia amb nosaltres mateixos. Sovint ens sentim disgregats, esquinçats entre pulsions i raonaments, desigs i realitat, seguretat i pors, i experimentem que una cosa és el que vull i una altra el que faig. Davant d'aquesta contradicció moltes vegades se'ns acut aplicar algunes solucions que no ho són de cap manera: normalment, reprimir i dissimular la nostra part més fosca —és a dir, amagar-la sota la catifa— o bé lluitar més i més aferrissadament a cops de voluntat per suprimir-la; però ni l'una ni l'altra no donen cap mena de bon resultat, prou que ho sabem per experiència...

L'únic camí cap a la unitat i l'harmonia és acceptar humilment la nostra realitat tal com és, per galdosa o impresentable que sigui. I acceptar implica conèixer, admetre i abraçar amb tota l'estima tot el que soc: tant la part més neta, forta i brillant, com la més fosca i malalta. Remuntar és això, no vivint-ho com qui fa una mena de tràmit i després continua fent com si res, sinó mantenint-nos en una actitud de modèstia tan lúcida i permanent com puguem, fins a la pròxima crisi i la pròxima remuntada. 

Els moments baixos

Si poguéssim fer un gràfic de la vida no seria mai recte,

sinó que tindria sempre pujades i baixades.

Som persones; no màquines.

Com que som persones humanes no podem aspirar asèpticament a no tenir moment baixos, per més que ens agradés. Encara que tinguin «mala premsa», els moments baixos ens són necessaris per a créixer, perquè és quan es fa patent d'una manera més clara la nostra veritable realitat. Tots plegats acostumem a mostrar als altres —i sobretot a mostrar-nos a nosaltres mateixos— la part més brillant i bonica que tenim, però és a la part més fosca, la que normalment queda a l'ombra, on afloren les deficiències i els problemes que més sovint ens perjudiquen.

Normalment anem vivint motivats per la nostra manera de pensar, pel que creiem, per la filosofia de vida que tenim, però arriba un dia que comencem a perdre peu. Què ens passa? D'una manera imperceptible ens anem encapsulant, tancats en nosaltres mateixos i, naturalment, si no reaccionem, acabem perdent l'harmonia personal i l'alegria. A l'un l'assalta el mal humor com mai; a un altre, la mandra; a un altre, la vanitat; un altre se sent terriblement insatisfet... Depèn.

El problema no és tenir un moment baix —benvinguts siguin els moments baixos que ens permeten veure una mica allò que sempre queda inconscient i dissimulat dins nostre—, el problema és saber com remuntar. Ens convé aprendre'n, perquè és clau. Primer de tot, observem què ens ha anat passant: Quin ha estat el detonant (mal humor?, mandra?, tancament?, insatisfacció?...)? Com va començar la davallada? Ara que ja me n'he adonat, procuraré no entretenir-me en el malestar que sento, que no deixa de ser orgull ferit de veure que no soc tan perfecte com em pensava. La setmana vinent procuraré dir alguna cosa més de la remuntada. 

 

Una primera resposta

Entrar a dins per respondre'ns preguntes essencials

ens fa mandra i una certa por —ho hem dit moltes vegades—,

però no hi ha més camí que aquest,

si volem viure de veritat.

Si l'objecte d'aquest blog fos estrictament literari, exposant belles idees ben redactades ja hauria acabat, però no es tracta pas d'un exercici d'escriptura, sinó d'un exercici de vida, que és una cosa bastant diferent, i això demana posar en pràctica les bones intuïcions i posar a prova les idees en la pròpia realitat. Al capdavall, tot el que ens allunyi de fer vida els pensaments no és més que una enganyifa ben disfressada.

Quina mena de persona vull ser? Una persona bona, honesta, positiva, agraïda, profunda, que aporti al llarg de la vida alguna cosa de bo. I per començar, he de ser realista, per recordar tothora que, com a persona humana que soc, seré sempre imperfecta, limitada, feble, fal·lible... Modèstia, doncs, humilitat i senzillesa en tot moment, valor que ens agrada molt trobar en els altres, però que segur que faríem bé tots de cultivar més dintre nostre.

Cap a quin horitzó vull orientar la meva vida? Més important que obtenir grans consecucions, em sembla que és trobar una bona direcció per encertar el rumb i poder arribar al final a bon port: autenticitat, honestedat, esperit de servei, fortalesa, profunditat, resistència, generositat, comprensió, humanitat, bon humor i alegria, molta alegria... Indiscutiblement, això val molt més que tots els diners del món i altres coses materials. I els altres, amb la seva amistat i el seu afecte sincer, són el patrimoni més valuós que podem arribar a tenir.

La pregunta imprescindible 

Si ens acostumem a donar-ho tot per fet,

acabem que no sabem on som,

si és que som en algun lloc.

És hora que ens plantegem una pregunta essencial.

Quina mena de persona vull ser? Això ens ho hem de preguntar i mirar de respondre tots plegats un dia o altre amb tot el deteniment que reclama la transcendència de la qüestió; i més val que no triguem gaire a dedicar-hi una bona estona perquè, podent viure com una persona, per què ens hauríem de conformar vegetant com una bestioleta qualsevol?

Puc plantejar-me la pregunta de moltes maneres: Cap on vull que s'encamini la meva vida? Quines coses crec que han de tenir pes i importància per a mi? Quines coses vull valorar realment i quines no crec que valguin gaire? Evidentment, les respostes, amb el temps i les experiències, s'aniran enriquint i adquiriran més i més profunditat. També és cert que tot sovint m'hauré de tornar a repetir aquesta pregunta essencial en totes les formulacions que se m'acudeixi donar-hi...

Plantejar-nos sincerament aquesta pregunta imprescindible ens ajudarà a entrar en contacte amb el nostre nucli més profund i més autèntic: el cor i el cap, tot junt, en coordinació i harmonia. Per això dic que és imprescindible. Això ens demostra que, encara que condicionadament, som lliures i que aquesta nostra llibertat s'exerceix sobretot en la manera com decidim viure.

 

 

Fer una mica de llum

Aquesta és la missió de tota persona.

La llàstima és que no totes les persones ho saben

i que no totes les que ho saben ho practiquen.

El món és ple de coses bones, d'iniciatives formidables, de bona gent, però en les altes esferes, malauradament, hi ha massa mediocres passius, ambiciosos, arribistes, gent sense ètica ni principis, neuròtics de poder i de cobdícia... I una mica entre tots, davant la indiferència còmplice de molts, han anat construint espais tenebrosos: guerres, pobresa, fam, desigualtat, opressió, injustícia, aïllament, mentida, repressió, abusos, explotació...

Hem de procurar, però, no deixar-nos abatre pel fet de conèixer les realitats tenebroses del món, perquè això ens deixaria fora de combat. Precisament és enmig de la foscor més inhòspita que tota persona de bé té com a missió encendre una mica de llum: fer les coses ben fetes, agrair, ajudar, respectar i dignificar, compartir, fomentar l'amistat i el coneixement, tractar bé els més vulnerables, participar en iniciatives alliberadores i regeneradores, fer companyia, encomanar amabilitat i alegria, millorar l'autoestima al nostre voltant, animar i un llarguíssim etcètera gairebé infinit.

Tots hem de mesurar ajustadament les pròpies forces per mirar fins on podem arribar en aquesta tasca apassionant que és la construcció d'un món millor, més just, humà i fraternal. I amb això de mesurar les forces vull dir exactament que hem de fer el que puguem: ni m'he de desanimar si només puc fer poquet, ni m'he de conformar fent poquet si puc fer molt més. És evident que ens cal reflexionar i, com sempre, jugar net amb nosaltres mateixos.