Remuntar

Per a remuntar,

necessitem veure la nostra realitat tal com és i acceptar-la.

Això com a primer pas imprescindible.

La nostra naturalesa humana és molt barrejada: llums i ombres, innombrables desigs generosos i també alguns d'egoistes i miserables, fins i tot tenebrosos; això sí, normalment inconscients, dissimulats o fins i tot disfressats de cosa bona. Fa un munt de segles, Pau de Tars —un home bregat, culte i amb una bona formació— ho constata dintre seu i ho explica d'una manera clara que ha il·luminat l'experiència personal de multitud de generacions fins avui: «En realitat, no acabo d'entendre el que em passa: no faig allò que voldria i acabo fent justament allò que detesto» (Rm 7,15). Tota persona humana mitjanament profunda descobreix aquesta divisió interna dintre seu.

Anhelem la unitat, la integritat dins nostre i, en canvi, no ens és pas fàcil de viure establement en harmonia amb nosaltres mateixos. Sovint ens sentim disgregats, esquinçats entre pulsions i raonaments, desigs i realitat, seguretat i pors, i experimentem que una cosa és el que vull i una altra el que faig. Davant d'aquesta contradicció moltes vegades se'ns acut aplicar algunes solucions que no ho són de cap manera: normalment, reprimir i dissimular la nostra part més fosca —és a dir, amagar-la sota la catifa— o bé lluitar més i més aferrissadament a cops de voluntat per suprimir-la; però ni l'una ni l'altra no donen cap mena de bon resultat, prou que ho sabem per experiència...

L'únic camí cap a la unitat i l'harmonia és acceptar humilment la nostra realitat tal com és, per galdosa o impresentable que sigui. I acceptar implica conèixer, admetre i abraçar amb tota l'estima tot el que soc: tant la part més neta, forta i brillant, com la més fosca i malalta. Remuntar és això, no vivint-ho com qui fa una mena de tràmit i després continua fent com si res, sinó mantenint-nos en una actitud de modèstia tan lúcida i permanent com puguem, fins a la pròxima crisi i la pròxima remuntada.