L'altre no és cap endeví

Esperar que l'altre endevini sempre com em sento i què necessito és introduir virus en la comunicació: "obligar" l'altre a estar sempre a l'aguait (quin estrès!), a entrar en el joc sempre carregós i perillós de les suposicions i de les pressions...

Parlar clar i dir les coses pel seu nom no significa de cap manera parlar bruscament, ni ser desconsiderat, ni ofendre ningú; al contrari, parlar clar és facilitar la comunicació i, doncs, la naturalitat en el tracte i la bona convivència entre tots.

Si aprenc a expressar els meus sentiments i les meves necessitats amb normalitat permeto que al meu voltant els altres puguin estar tranquils i ser naturals. És bo que gosi dir ben clarament el que necessito o em convindria. Sí, hi ha qui haurà d'aprendre a "gosar" fer-ho sense cap angúnia i qui haurà de treballar a fons distingint què són necessitats i què són capricis.

Si parlem clarament evitarem situacions incòmodes que enrareixen l'ambient i que van preparant d'una manera somorta i acumulativa pròximes explosions. I ja no caldrà que els altres facin de detectius, intentant descobrir què em passa, ni que jo faci morros perquè l'altre no ha endevinat que necessitava un cop de mà en un determinat moment...

Dir les coses pel seu nom

Aprendre a viure a fons passa per millorar la comunicació amb els altres. Escoltar l'altre per comprendre'l, tot acollint-lo i respectant-lo tal com és; i al mateix temps manifestar-me jo sincerament, sense retallades, amb tota claredat.


No saber escoltar és un dèficit del nostre temps, marcat per l'individualisme i el desig, a vegades una mica desaforat, d'assegurar la pròpia afirmació. Sovint, quan l'altre parla ja estem ocupats pensant què li respondrem; això si no l'hem interromput. Però això no arriba a ser escoltar.

Escoltar de debò deu ser no separar la persona del que diu. Per això, quan només estem pendents del que diu, fem com el qui menja raïm: anem directament a les paraules, com si fossin els sucosos grans, i deixem de banda l'altre, com si fos una rapa seca i sense cap substància.

Però l'altra cara de la comunicació és parlar sense censurar-me. Quan dic clarament les coses pel seu nom facilito que l'altre em pugui escoltar i respondre adequadament. Quant de mal fa retallar l'expressió dels meus sentiments o de les meves necessitats en nom d'unes suposades dificultats o per qui sap quines pors!

Temperament i actitud

Una cosa és el temperament que té cadascú i una altra de molt diferent l'actitud que un va construint dia a dia. Hi ha persones que donen tanta importància al temperament,  que em sembla ben bé que s'equivoquen de mig a mig.

Posant com a exemple la construcció d'un edifici, podríem dir que el temperament, aquesta manera innata de veure la realitat i de relacionar-nos-hi, seria el terreny sobre el qual edifiquem, i l'actitud, l'edifici que anem construint.

És evident que ens convé conèixer bé la pròpia base temperamental i ser conscients de quina és l'herència rebuda, l'educació que hem tingut i el cúmul de circumstàncies de la nostra infantesa, de la mateixa manera que el bon coneixement del terreny ens assegura la construcció sòlida d'un edifici.

Però el que és important de debò no és el temperament que tinc a la base, sinó l'actitud que vaig construint una mica cada dia. És l'actitud ben construïda la que em permetrà afrontar les dificultats amb fortalesa, o recomençar les vegades que calgui, o ser fidel als meus principis, o resistir contra el desgast... Quan intento justificar la meva mediocritat culpant el temperament que tinc se'm veu el llautó: es nota que és una excusa com una catedral.

La senyora Por

Tots la coneixem una mica, aquesta senyora, i val a dir que no és gaire recomanable. És manefla i s'ha de vigilar de prop perquè fica el nas a tot arreu. Si bades, fa com la gelor, que se't fica al cos, i la feina que tens a treure-te-la de sobre...


A vegades es posa el vestit de la senyora Prudència, però no us deixeu enganyar: no és més que una disfressa. El que en realitat pretén aquesta senyora és desactivar-nos. Per això comença sempre per intentar espantar-nos fins a paralitzar-nos del tot, si la deixem.

És ben conegut que no pot veure la Confiança ni en pintura: és la seva enemiga número u. Arribats en aquest punt, és evident que m'he de decantar per l'una o per l'altra, i, què voleu que us digui, a ulls clucs em decanto decididament per la Confiança, perquè m'ajuda a reflexionar i a fer front a qualsevol contingència de la millor manera possible.

I de la senyora Por, què en faig? Potser sí que tenen raó els especialistes quan diuen que el millor és mirar-la a la cara sense arrugar-se, perquè, quan ho fem, s'aprima de tal manera que no sembla la mateixa. I jo, que no soc especialista, hi afegeixo: quan estigui ben escarransida i desmillorada, aprofitem de clavar-li una bona puntada de peu al cul. Au, a pastar fang!

Elogi de la integritat

Ser íntegre és ser d'una peça, tan flexible com es vulgui, però d'una sola peça. La integritat, sempre inacabada i perfectible, ens unifica: el que pensem, desitgem, diem i fem és el mateix o bé s'assembla molt. Tendir-hi és curatiu.

Només les persones íntegres poden ser un referent, i de fet ho són. Si són mediàtiques o no és una qüestió ben poc rellevant, perquè si són un referent no és pas pel fet de ser mediàtiques, sinó de ser íntegres.

En tota persona íntegra hi podem trobar alguns "ingredients" molt importants: veritat i realisme, una gran llibertat, una coherència sempre en creixement, un bon fer natural que neix del sentit comú, una honestedat que la fa digna de confiança..., i tot plegat amanit amb la més gran senzillesa.

Pel camí de la integritat hi pot transitar tothom. Som conscients que és molt i molt bo avançar per aquest camí? Indiscutiblement té uns efectes molt beneficiosos: ens unifica, fa que ens sentim cada vegada menys desintegrats, menys dividits, amb totes les esferes de la nostra vida cada cop més harmòniques. Val la pena. 

Tenir ànims per a donar-ne

Tots voldríem tenir a prop persones animoses que ens donessin ànims en moments de dificultat. Però això és passiu... La meva proposta és just al revés: per què no treballar per ser jo la persona que procura tenir ànims i en dona?

Mala actitud aquesta d'esperar que ens ho donin tot fet i pastat... La vida, gràcies a Déu, no és pas un bufet lliure, on tot està preparat, sinó un fogó on vas aprenent a guisar. La gràcia de la vida és viure-la, no que te la visquin.

Una de les millors coses de profit que podem fer és canviar la veu passiva per l'activa, com en un exercici de gramàtica: procurar ser per als altres tal com ens agradaria que els altres fossin per a nosaltres.

Procurar tenir ànims en tota ocasió està molt bé, però si només ho féssim per lluir un tarannà optimista i dinàmic, ens quedaríem a mig camí: els ànims no són per a lluir-se, sinó per a animar i sostenir els altres. No sé si us hi heu fixat, però hi ha gent que les passa ben magres, i una mica d'ànims no els sobrarien pas.

La pregunta

Hi ha moltes preguntes que fem per a saber, comprendre, interessar-nos... Però n'hi ha una que és "la" pregunta. Ens ressona per dins, i més val que ens la plantegem ara que no pas quan ja sigui massa tard: Què he fet pels altres?


Pot ser formulada en tots els temps verbals: què he fet pels altres?, què faig pels altres?, què crec que podria fer pels altres?, al final de la vida, què m'agradaria haver fet pels altres?...

Sovint molts cometen l'error de pensar que aquesta pregunta està reservada per a algunes persones especials, com ara la Mare Teresa de Calcuta o altres de característiques similars. Doncs no. "La" pregunta és per a tots: per a mi, per a tu i també per als qui defugen preguntes incòmodes (incòmodes per a la seva comoditat). Potser sobretot per a aquests...

I per què "què he fet pels altres?" és "la" pregunta? Perquè, contra el que alguns pensen, l'essencial en la vida no és tenir les butxaques ben plenes, ni saber molt, ni tenir una presència espaterrant, ni aconseguir renom i fama... L'essencial és aportar alguna cosa als altres; s'entén alguna cosa positiva, perquè de fabricants de coses negatives en sobren a tot arreu.

La llei més antiga

Contra el que algú pugui pensar, no és pas l'anomenada llei del talió (ull per ull, dent per dent). La llei més antiga és la de l'embut: un forat ample i un d'estret. Aquesta llei és a l'origen de molts mals en el món de tots els temps.

I no és que l'embut sigui en ell mateix un estri nociu o perillós perquè tingui dos forats, un d'ample i un d'estret; el que és nociu i perillós és el fet de quedar-me sempre l'ample per a mi i deixar l'estret per als altres.

Aquesta llei la portem tots inscrita en l'ADN. Però no ens esverem, perquè també tots portem inscrites a dins moltes altres lleis. Per exemple, la de l'estimació.

El que em sembla que cal és plantejar-se quina mena de persona vull ser, quina mena de vida vull viure (ja feia dies que no sortia la cadira de pensar...) i començar a treballar. Perquè això d'anar vivint com una fulla seca que el vent s'emporta no s'adiu gaire amb els éssers humans, que ens caracteritzem per tenir intel·ligència, llibertat i voluntat. Oi?

Dificultats per a la solidaritat

Totes es podrien resumir en cinc paraules: egoisme, individua-lisme, indiferència, excuses i sofismes. Totes aquestes coses condueixen a la gasiveria, la mesquinesa, la garreperia... En un mot: a ser uns cagamiques ronyosos i rancis.


Aquestes actituds que dificulten la solidaritat ens poden servir com a barem, ja que assenyalen el nivell d'humanitat de tota persona: si som molt egoistes (tant és si l'egoisme que gastem és un estar centrat en mi com si és estar-ho en "els meus"), malament rai; vol dir que estem sota mínims d'humanitat. Probablement, la maleïda indiferència ens ha anat deshumanitzant i l'empatia se'ns ha desinflat a poc a poc fins a ser només una paraula del diccionari. És llavors quan necessitem justificar-nos amb excuses i sofismes que ens acaben de deixar retratats.

Però allò de "primer jo, després jo i sempre jo" no du enlloc. Bé, sí, de fet du a la buidor i a la manca de sentit. Encara que tot m'ho hagi guardat per a mi o per als "meus", no soc feliç. ¿Havia oblidat potser que els diners i les coses materials no fan la felicitat? ¿O que fa més feliç donar que rebre?

El més important que tenim és, sens dubte, la vida. En això em sembla que coincidim tots. El temps, imparable, me la va prenent a mossegades. Per més que volgués, no podria guardar-la. Tant per tant, la dono. Tenint en compte que "només tenim el que donem", aquest és l'únic "egoisme" intel·ligent.

Ser solidaris, una qüestió de cap

Conec moltes bones persones que parteixen de la idea que la solidaritat és una qüestió de cor i, ben sincerament, em sembla que s'equivoquen: per a poder compartir no necessitem pas sentir llàstima, sinó fer servir el cap i tenir determinació.

Jo no he fet cap mèrit per néixer al primer món, ni encara menys per néixer al si d'una família amb més conviccions que diners. A molts altres, amb els mateixos mèrits que jo (és a dir, cap ni un), els ha tocat un entorn molt més difícil, fins al punt de no poder beure en tota sa vida ni un got d'aigua que no sigui tèrbola...

L'autèntica solidaritat no s'activa amb la llàstima (ai, pobret...), sinó amb un plantejament de justícia. Per això, i per molts altres motius lògics, els entesos recomanen sempre no donar diners pel carrer. La picaresca que hi ha en el món de la pobresa no ens ha de dur pas a desentendre'ns-en i a tancar la butxaca, sinó a col·laborar amb entitats solvents i professionals.

D'altra banda, permeteu-me afirmar que la solidaritat és molt més que afluixar quatre centimets de tant en tant... Si és una qüestió de justícia, cal fer comptes i plantejar-se sense excuses què puc fer amb el que tinc. I procurar no fer ridiculeses.

Lluitar també cap endins

Aprendre a viure és, d'alguna manera, aprendre a lluitar, sí. Amb una mirada molt lúcida, positiva, amb realisme i amb fortalesa. I no solament cap enfora, sinó, sobretot, endins, ja que l'interior és l'únic "lloc" on cadascú pot treballar.


Aprendre és tasca de tota persona, potser la tasca principal que té; i no aprenem sense una certa lluita. Cal tenir els ulls ben oberts per a poder veure el que hi ha, no el que m'agradaria que hi hagués o el que sé segur que hi hauria d'haver..., i això no és fàcil ni automàtic.

Per a aprendre necessito obertura i, al seu torn, l'obertura necessita una mínima flexibilitat: com podré veure, si no, el que hi ha i no el que "sé segur" que hi ha d'haver? Una de les coses que trobo més lamentables és la incapacitat (ho veig en persones i en col·lectius) de treure algun ensenyament de la pròpia experiència.

I quan m'hagi equivocat em caldrà reconèixer que no he sabut tenir la millor actitud. I hauré de lluitar (perquè baixar del ruc no és tan fàcil com enganyar-se), per a incorporar alguna millora en una ocasió semblant.

Jo rebutjo

Intentar viure a fons passa necessàriament per atrevir-se a sortir de la pròpia zona de confort i encarar la realitat sense fer l'orni. En la vida faríem bé d'aplaudir moltes coses i també de rebutjar-ne moltes altres enèrgicament.

Jo faig la meva llista i convido cadascú a fer la seva, ben convençuda que "la veritat ens fa lliures". Avui és un bon dia per a fer-ho.

Jo rebutjo la mentida sota les seves mil formes: intoxicació, calúmnia, mitges veritats, desinformació interessada, difusió de rumors sense fonament, autoengany, tergiversació sistemàtica, mandra de plantejar-se l'origen de les coses, de buscar bones fonts, de contrastar informacions...

Jo rebutjo la violència, sobretot la de guant blanc, que amenaça, oprimeix, espanta, humilia, conculca els drets de qui li convé, criminalitza, utilitza el poder per a emmordassar la dissidència, trepitja el qui gosa protestar, i encara fa l'ofès. La del desesperat, la puc comprendre, perquè és humana ("Qui perd el seu perd el seny", diu la dita); però aquesta la rebutjo de ple.

Jo rebutjo la hipocresia, una mentida encara més llefiscosa que les de curs normal: voler ser vist com una cosa sent-ne una altra bastant pitjor, fer propaganda per emblanquir conductes impresentables, manipular-ho tot perquè la culpa sempre sigui de l'altre...

La solidaritat, tasca de tots

Per a ser solidari no es necessita tenir cap creença religiosa, només fer servir una mica el cap: és un deure de justícia per a tots, no solament per als creients, perquè si jo tinc què dur-me a la boca, n'hi ha molts que no tenen res.

La desigualtat és, potser, el problema més gran que veiem en el món, si ens atrevim a obrir els ulls ben oberts: uns tenen de tot fins al punt que els fa mal en molts sentits i altres no tenen ni el més imprescindible. Hem de compartir. Si jo formés part del grup dels qui no tenen res, veuria ben clar que compartir és de justícia. I urgent! Per tant, no s'hi val a mirar a una altra banda.

Ben sincerament crec que no podem considerar que vivim de debò si no ens plantegem la solidaritat com un deure i, doncs, com una partida més entre les despeses previstes.

Cadascú s'ha de plantejar la proporció, les maneres, els destinataris..., de la pròpia solidaritat: conec una família que destinava a la solidaritat i al lleure la mateixa quantitat; hi ha qui prefereix apadrinar persones amb necessitats concretes i qui s'estima més donar suport a una entitat... El que és important és ser solidari.

Si els bandarres volessin...

...no veuríem mai el sol, cantava el Quico Pi de la Serra, amb una expressió més directa però força inexacta, perquè un pot no tenir escrúpols i la seva mare ser un exemple de virtuts en tots sentits; el que anomenem una santa, vaja.

Primer de tot una precisió lingüística: segons el diccionari, un bandarra és una "persona sense escrúpol capaç de qualsevol mala acció". On vull anar a parar amb tot això? A dues coses. La primera és que els bandarres són sempre massa gent, és clar, i que no cal pas que ens hi sumem, això si de debò volem aprendre a viure.

Si allò a què aspirem, declaradament o secretament, és a fer diners ràpidament i sense suar gaire, a ser famosos per no res, a ser admirats simplement pel nostre aspecte espaterrant o a qualsevol altra estupidesa, afegir-nos a aquest estol podria ser una opció lògica.

I la segona és que hem d'aprendre a guardar-nos-en. En primer lloc sabent que hi són. Segonament posant distàncies. Hi ha entorns als quals és millor no acostar-se gaire... Ep!, que viure a fons no comporta pas enganyar-se ni anar amb el lliri a la mà com una bleda assolellada. Viure a fons és cosa de persones lúcides i amb una mica de tremp.

No surrender

Aprendre a viure comporta també aprendre a no rendir-se com a actitud de fons, sense ni un bri de teatralitat: actuar per convicció, no solament quan són bastants els que em miren i m'aplaudeixen, sinó també quan no em veu ningú...

Amb això de no rendir-se no em refereixo pas a una certa tossuderia temperamental, ni encara menys a una actitud bloquejada. De cap manera. És més aviat l'actitud natural que correspon al fet de saber que les dificultats formen part de la vida, i a acceptar-ho, que és un pas més.

En tots els àmbits de la vida, davant la malaltia o la limitació que un dia o altre fan acte de presència..., en qualsevol situació de dificultat, de pressió o de desgast, seria bo que no ens rendíssim. M'atreveixo a dir que aquesta actitud de no rendir-se és el que mostra més el valor de la persona.

Miquel Martí Pol, el poeta de Roda, que patia una malaltia greu i invalidant, va tenir la valentia d'afirmar en els seus poemes, segons el meu parer amb tota la raó del món: "L'única mort és desertar". I desertar és una de les mil formes de rendir-se.

Elogi del contacte amb la natura

Si no oblidéssim tan sovint que formem part de la natura, encara que per diverses raons o circumstàncies tinguem potser uns costums més o menys urbanites, ens trobaríem més bé, gaudiríem més i em sembla que fins i tot seríem millors.

És ben cert que les vacances afavoreixen molt aquest contacte, sigui al mar o a la muntanya, amb una percepció molt més afinada de la bellesa i l'harmonia de la natura, però seria una llàstima que durant tot l'any no sabéssim viure també aquest contacte tan beneficiós. Per a fer-ho, a mi em cal simplement estar en mi, desencauar-me i mirar més enfora: vet aquí que l'admiració s'activa tota sola.

Hi ha alguns aspectes de la natura que m'atreuen molt: el silenci, que a vegades és trencat d'una manera intensíssima (pensem en una tempesta elèctrica o una forta pedregada; per cert, heu sentit mai com es va acostant una pedregada o una xafegada forta?), però que sempre torna a planar sobre el paisatge, i sobre nosaltres. També el cel, amb els seus núvols i les seves llums canviants.

Encara que visqui en una ciutat gran, res no em priva d'estar més a l'aire lliure, d'anar a peu sempre que pugui i, sobretot, de mirar amb tota intensitat la riquesa de colors, clarors i formes que la natura m'ofereix tothora gratuïtament.

Viure també és lluitar

Lluitar no es refereix pas a anar a bufetades ni a calbots. Lluitar vol dir no voler benes als ulls, dedicar-se a alguna cosa que creus que val la pena, treballar-hi intensament, sense excuses i sense fer-se enrere quan no t'aplaudeixen.


Les coses no van sempre com una seda, tal com havíem previst. Ningú amb dos dits de front no pot pensar el contrari, ni esperar que el camí de la vida sigui sempre planer o de baixada.

Per això ens cal saber lluitar amb fortalesa. Sabent amb lucidesa que el sistema ens vol esllanguits, estomacats i amb el cap ben emboirat, perquè només li interessen els calerons de la nostra butxaca i que deleguem en ell la facultat personal de pensar amb llibertat.

Per aconseguir els seus propòsits el sistema utilitza sempre el mateix: la propaganda, la desinformació interessada i, sobretot, la munió de babaus i curts que s'han deixat enlluernar, i l'encara més reprovable ramat de pocavergonyes i bandarres que pretenen arrossegar més babaus i aprofitar-se'n. ¿Us sona una mica aquesta descripció tan descarnada?

Una moda que es manté?

Jo era petita i ja sentia dir al meu pare, amb convicció i un punt de sarcasme: "És moda ser estúpid". Segons el diccionari, ser estúpid vol dir ser curt i, sobretot, molestar o irritar per falta d'oportunitat, discreció, o per presumpció...


D'això que he dit ja fa molts anys, però obrar amb poc senderi, gastar molts fums i afartar els altres per manca d'oportunitat o de discreció continua sent de rabiosa actualitat. Per això és pertinent preguntar-se si ser estúpid és una moda permanent...

¿Us imagineu una senyora que sempre es mareja per no res i no se li acut res més que apuntar-se a un viatge en veler que dura vint dies? És un cas real, viscut, indiscutible.

Vaig llegir una afirmació atribuïda a Einstein, que deia més o menys: "En el món hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana; però de la primera no n'estic ben segur".

És evident que urgeix recuperar la sensatesa!

Fantasmes amb llençol i sense

Ja fa anys, per Carnestoltes sortien molts fantasmes amb llençol. Cada any no podia deixar de pensar: "Malaguanyat llençol...", perquè s'hi retallaven dos forats per mirar que desgraciaven l'extensa tela amb què volien fer por a la gent.

Avui dia no en veig, de fantasmes amb llençol, ni per Carnestoltes. Però, qui sap si per compensar, en veig molts dels altres, dels que van sense.

Sense buscar-los, en veig en molts llocs: persones marcadament irrellevants que sembla que es dediquin amb aplicació a aparentar que són qui sap què. D'aquests personatges, a casa sempre n'havíem dit "fantasmes". I trobo que aquest nom tan descriptiu els queda molt bé.

Com és recomanable de fer, si volem aprendre a parlar amb propietat, vaig buscar-ho al diccionari i hi vaig llegir exactament això com a quarta accepció de la paraula "fantasma": "Persona que fa el fatxenda, que presumeix molt, però que no respon a les expectatives que desperta". Tant de bo que no ens fem mai mereixedors d'aquest epítet!

Assessors d'imatge o de contingut?

Que em perdonin tots els qui es dediquen a aquest ofici tan digne com qualsevol altre, però he de confessar que la primera vegada que en vaig sentir a parlar em van venir ganes de riure: què és més important, ser o semblar?

Anant pel món trobes moltes persones que es dediquen principalment a semblar, i ja no parlem de si mirem segons quins canals televisius, que, sigui dit de passada, faríem bé de no connectar, més que res per preservar el sentit comú i els principis més elementals. Però, què aconsegueixen? Només que se'ls vegi el llautó.

Quan vivim al dictat, sigui de la moda, del sistema o del gregarisme generalitzat, caiem molt fàcilment en conductes sense lògica: per què esforçar-nos a semblar si el que importa és realment ser?

El qui és de debò amable, deferent, empàtic..., en definitiva, un autèntic amic, no necessita pas assajar posats per a semblar-ho; com que ho és, ja es veu. Estic ben convençuda que val la pena invertir temps i esforços a ser i no a semblar. Sense cap mena de dubte, jo trio un assessor de contingut. 

Les conviccions personals

A vegades sentim comentar com si tot ho haguéssim de fer entre tots, així en bloc. Què us diré... Em sembla que les coses no funcionen com a P3, que van tots en corrua. Malament rai si tota acció no neix de les conviccions personals...

És evident que les moltes accions que fa cadascú arrenquen normalment de les pròpies conviccions, però fins i tot les grans accions col·lectives neixen del mateix punt: la convicció personal, en aquest cas, compartida amb molts altres.

El diccionari diu que les conviccions són "idees fermes, coses de què estem convençuts (perquè les hem viscut i experimentat, hi afegeixo jo), sobretot en qüestions socials, religioses, polítiques, etc."

Les conviccions són, doncs, com els fonaments d'una casa. Si l'edifici no s'aguantés al damunt d'una base sòlida se n'aniria en orris en un tancar i obrir d'ulls. I el mateix passa quan qualsevol acció no es recolza en unes conviccions personals sòlides: és llavors quan sentim parlar per parlar, i veiem fer o deixar de fer per quedar bé, perquè això es porta, per fer enveja, o per qualsevol altra ruqueria.

Quan no tinc clares les meves conviccions, m'arrugo a la primera dificultat i ja no sé caminar si no és en ramat.

Elogi de la prudència

No vull elogiar de cap manera una prudència que sigui por disfressada, sinó aquella actitud raonable que no pot néixer de res més que de la consciència o percepció ajustada de la realitat i de la humilitat (digueu-ne realisme, si us agrada més).

Si volem viure de veritat, més tard o més d'hora ens haurem d'apartar de les actituds grandiloqüents, ampul·loses, podríem dir-ne operístiques... No som gladiadors, sinó homes i dones que volem ser autèntics i aprendre a viure de debò.

Hi ha consignes voluntaristes que poden sonar tan bé com vulgueu i fer molt de goig per a un anunci, però que em queden tan lluny de la normalitat que, en lloc de motivar-me, m'embafen, m'enfarfeguen i, fet i fet, més aviat em bloquegen.

Reconec que el que em dinamitza i treu el millor de mi és aquesta prudència humil que elogio, que parteix raonablement d'allò que puc considerar factible, i que m'empeny a fer-ho possible, posant en joc tots els ressorts de què disposo (que sempre són més, molts més que no em semblava). És això que crec que ens fa laboriosos i lluitadors, lluny tant de la grandiloqüència com del conformisme.

Recuperar els plaers naturals

Tant ens podem deixar artificialitzar a poc a poc i dissimuladament pel sistema que arribem fins a perdre el goig dels plaers naturals. El contacte amb la natura i la pràctica de l'excursionisme ens ajuden molt a recuperar-los.

Quan ens esforcem en una pujada costeruda i la motxilla sembla que cada vegada pesi més, aturar-nos i simplement treure'ns-la de l'esquena és un gran plaer. I si, a més a més, trobem una pedra plana on seure, dono fe que ens sembla el més flonjo dels seients encoixinats. És l'esforç de la pujada qui ens retorna l'enorme plaer del descans.

I quan arriba el moment de fer un mos més o menys complet, com que el nostre cos, trescant, ha consumit un munt de calories, aturar-se, menjar i fer un bon traguet d'aigua fresca és un gust com pocs n'hi ha. Aleshores un senzill entrepà de qualsevol coseta té un gust immillorable. Res a veure amb tastar llepolies sense gana ni set, gairebé perquè toca o perquè ho fa tothom... 

Una vida cada cop més natural ens aporta moltes coses bones, que és una pena que ens perdem. Cadascú sap o hauria de saber el que vol i el que més li convé. Mentre ho anem aclarint, ens pot ser bo obrir més els ulls i anar-nos fent conscients de per què fem el que fem. Així potser evitarem que ens facin beure a galet.

Fer muntanya:
una escola de vida (4)

A la muntanya més val no anar-hi sol. Tant en les excursions com en la vida diària, els altres són molt importants. Però, quina mena d'"altres" desitjo a la vora? I jo, quina mena d'"altre" vaig aprenent a ser per als qui fan camí amb mi?

Fent muntanya aprenc a ser col·lega, en lloc de rival o competidor, o simple estaquirot. La companyonia és una de les experiències més maques de la vida i un dels principals ingredients d'una amistat veritable que vulgui durar anys, lluny tant de la cobdícia del rival com de la inexpressió de l'estaquirot.

La rivalitat ho espatlla tot, perquè neix d'interessos egoistes. Malament rai si volgués demostrar als meus companys d'excursió (o potser a mi mateixa?) que soc més ràpida, més forta, més àgil que ells... Potser més ens valdria a tots plegats quedar-nos a casa. I de l'estaquirot, què voleu que us digui? Que ni en vull ser ni em ve de gust envoltar-me'n.

Si fent muntanya cultivem tantes amistats i tan bones, potser és gràcies a la reciprocitat de mil detalls espontanis al llarg de l'itinerari: esperar-nos, oferir-nos un ganyip substanciós... I l'hora de les postres és com el castell de focs de la festa major, perquè tots hem portat alguna cosa per compartir que agradi als altres. Fer muntanya és, realment, una escola de vida i d'amistat.