Fer muntanya:
una escola de vida (4)

A la muntanya més val no anar-hi sol. Tant en les excursions com en la vida diària, els altres són molt importants. Però, quina mena d'"altres" desitjo a la vora? I jo, quina mena d'"altre" vaig aprenent a ser per als qui fan camí amb mi?

Fent muntanya aprenc a ser col·lega, en lloc de rival o competidor, o simple estaquirot. La companyonia és una de les experiències més maques de la vida i un dels principals ingredients d'una amistat veritable que vulgui durar anys, lluny tant de la cobdícia del rival com de la inexpressió de l'estaquirot.

La rivalitat ho espatlla tot, perquè neix d'interessos egoistes. Malament rai si volgués demostrar als meus companys d'excursió (o potser a mi mateixa?) que soc més ràpida, més forta, més àgil que ells... Potser més ens valdria a tots plegats quedar-nos a casa. I de l'estaquirot, què voleu que us digui? Que ni en vull ser ni em ve de gust envoltar-me'n.

Si fent muntanya cultivem tantes amistats i tan bones, potser és gràcies a la reciprocitat de mil detalls espontanis al llarg de l'itinerari: esperar-nos, oferir-nos un ganyip substanciós... I l'hora de les postres és com el castell de focs de la festa major, perquè tots hem portat alguna cosa per compartir que agradi als altres. Fer muntanya és, realment, una escola de vida i d'amistat.