La bola de neu

Interpretar les intencions dels altres

és una acció corrosiva molt perillosa per a les relacions humanes,

perquè pot falsejar ben fàcilment el que pensa o sent l'altre. 

Intentar definir l'altre és un greu error, perquè la veritat és que ens és impossible de fer-ho. Definir és "donar una idea exacta" i, com podria donar una idea exacta d'un altre jo que no soc capaç ni de donar una idea exacta de mi mateixa? Tota definició que pretenc fer d'un altre, doncs, diu molt més de mi que de l'altre. Literalment: pretendre definir un altre fa que jo quedi ben retratat o retratada.

Les suposicions són perilloses perquè llisquen amb molta facilitat: començo suposant una cosa i al cap de poca estona ja em sembla que allò que he suposat és gairebé una realitat comprovable... Hauríem de tenir tothora molt present que a dins tots tenim una mena de guionista potencial que confon i barreja ficció i realitat d'una manera lamentable.

Per postres, n'hi ha que tenen el mal costum de remugar en sentit literal, com les vaques. És a dir, que no paren de donar voltes al cap a tot allò que han interpretat, suposat o intentat definir d'un altre, com si ho masteguessin, oblidant que les seves percepcions sense contrastar creixen i es deformen llastimosament com les boles de neu. Poden començar tenint la mida d'una nou i acabar que semblin una carabassa bonyeguda. Vés a saber...

Temptacions de la bona gent

No us penseu pas que la bona gent, la gent normal,

en mals moments se senti temptada de robar,

d'assassinar ningú o de dedicar-se al narcotràfic,

per dir alguns dels oficis coneguts de mala reputació...

Les seves temptacions són unes altres.

Sobretot quan ens anem fent grans, per exemple, sentim vivament la temptació de tancar-nos i erigir-nos en el centre de la nostra pròpia vida, oblidant que amb els anys el nostre món ja es va empetitint prou... O també la temptació de fer el repatani, de no donar el braç a tòrcer ni que em pengin, de voler imposar la meva voluntat, de no fer cas d'aquells que tinc a la vora, m'estimen i volen el meu bé.

També sentim la temptació de pensar que el passat era molt millor, com si aquesta falsa creença ens donés llicència per a rondinar i repotegar, avinagrar-nos, queixar-nos de tot i trobar pegues a tot arreu, fins i tot allà on no n'hi ha cap..., oblidant les moltes coses bones que tenim. El qui té i manté aquesta actitud rep el nom de «mastegatatxes», pintoresc i molt expressiu. Hi ha qui fa la víctima habitualment (i això en totes les franges d'edat!), en lloc de reconèixer amb goig que en molts aspectes som ben bé uns privilegiats.

Just en aquest moment —el present que va fluint fins a convertir-se en passat—, tenim la gran oportunitat de cultivar tot allò que és més equilibrat i real: agrair, col·laborar, confiar més en els que ens acompanyen; somriure, que és baratet; fer una mica de broma, que el bon humor fa que tot es torni més lleuger... Cada dia té un moment importantíssim per a aprendre a viure amb sentit, i aquest moment és ara.

 

Les portes s'obren des de dins

Això de créixer és una gran cosa,

però, ves per on, només ho fa

el qui ho vol fer de debò i s'hi dedica amb ganes;

no el qui em sembla que en té més necessitat.

 Per més que argumentéssim fins a l'afonia,

ningú no creixeria si no volgués fer-ho

amb tot el convenciment.

Aquest títol, el primer que em suggereix és que cal que jo m'espavili a créixer i m'hi dediqui amb tota l'aplicació, sense esperar que ho faci primer o també aquest, aquell o aquell altre. Sense cap mena de dubte, el creixement no es produeix en ramat, sinó d'un a un, personalment, cadascú al seu temps.

Cada persona va fent el seu procés, amb un ritme propi. Tots tenim una velocitat: bastant ràpida en algunes qüestions i molt més cançonera en segons quines altres, i un tempo, com les peces musicals. És tasca de tots aprendre a respectar-los en els altres.

Ens acostuma a passar que aquest respecte ens costa especialment d'aplicar a les persones que estimem més. Els voldríem engrescar a créixer, cosa bona, però sovint no encertem gaire la manera. Jo diria: Valores molt el creixement? Doncs creix tu. Així seràs veritablement engrescador o engrescadora: obraràs com moltes flors, que fan bona olor i l'escampen al seu voltant cridant l'atenció del caminant sensible, i t'estalviaràs de fer-te pesat o pesada com una mena de muetzí carregós insistint a dalt d'un minaret.

Observar per créixer 

És una gran eina, l'observació.

Sempre, però sobretot quan es tracta

de créixer com a persona.

Si som observadors,

la vida de tots es converteix en un autèntic manual 

que ens estalvia marrades i ens dona pistes

molt valuoses per a tirar endavant.

Sobretot quan les coses no són fàcils, els qui se'n surten més bé són els qui saben observar; els qui a més de mirar hi veuen. Els qui són capaços d'observar com obren els altres davant d'una situació semblant a la que viuen ells, no per jutjar-los o criticar-los, ni per tafaneria, sinó per aprendre de les seves actituds, descobreixen un munt de recursos que no se'ls haurien acudit mai.

La llàstima és que moltes vegades no sabem observar  gaire. Diguem que estem desentrenats, perquè sovint ens removem massa, volem fer massa coses alhora, vivim de l'epidermis enfora i no sabem aturar-nos i recollir-nos. Això és agitar-se, i vet aquí que agitar-se i observar són dues accions oposades i incompatibles: si m'agito no puc observar, perquè no tinc prou concentració per a fer-ho.

També ens pot passar que no sapiguem mirar els altres prou netament: quan hi veiem alguna cosa bona de debò, sempre hi ha qui cau en la temptació d'envejar-los. Per què? Vés a saber... Se m'acut de pensar que per a envejar no cal moure un dit i per a copiar una bona actitud sí. Però si volem créixer no tenim més remei que treure'ns la son de les orelles i aplicar-nos-hi, que vol dir intentar-ho una vegada i una altra, sense escatimar-hi esforços.

  

 

Quan hi ha una dificultat

Les dificultats formen part de la vida

i de tant en tant ens surten de trascantó.

Se'ns presenten sense demanar hora ni avisar.

En un primer moment és lògic que ens descol·loquin.

Tanmateix, gestionar correctament

les dificultats petitones

ens va preparant per a saber afrontar un dia

les més gruixudes.

El pitjor que podem fer davant la dificultat és arronsar-nos, acoquinar-nos, ensorrar-nos... i, per postres, estomacar-nos amb el sentimentalisme, aquell sentimentalisme irracional amb què acostumem a tractar les coses que ens venen més costa amunt. A l'extrem oposat, una actitud de gladiador seria igualment impròpia i, sigui com sigui, tampoc no la podríem mantenir gaire temps.

En qualsevol cas, ens tocarà arribar a acceptar la pròpia feblesa i necessitat sense posar-nos patètics, cosa que té la seva gràcia i que requereix un cert temps per a adaptar-se i elaborar-ho. Una cosa és conèixer una situació teòricament i una altra, haver-la viscuda. Això és cert. Però també sabem per experiència que difícilment sabrem elaborar una situació adversa si ni tan sols ens l'hem plantejada.

Pretendre eliminar la dificultat és una estupidesa, perquè és impossible. Més aviat convé concentrar tota l'energia a gestionar-la bé. Encarar bé una dificultat es podria plantejar com una qüestió d'economia. És a dir, prendre un paper i fer-se una mena d'enquesta a un mateix (seria molt bo que ho féssim!): Si m'ho prenc bé, què hi guanyo i què hi perdo? Si em reboto, m'enfado o m'ensorro, què hi guanyo i què hi perdo? Les quatre llistes que em sortiran m'acabaran de convèncer de cop, per poc racional que sigui, que val la pena que m'ho prengui bé.