Quan hi ha una dificultat

Les dificultats formen part de la vida

i de tant en tant ens surten de trascantó.

Se'ns presenten sense demanar hora ni avisar.

En un primer moment és lògic que ens descol·loquin.

Tanmateix, gestionar correctament

les dificultats petitones

ens va preparant per a saber afrontar un dia

les més gruixudes.

El pitjor que podem fer davant la dificultat és arronsar-nos, acoquinar-nos, ensorrar-nos... i, per postres, estomacar-nos amb el sentimentalisme, aquell sentimentalisme irracional amb què acostumem a tractar les coses que ens venen més costa amunt. A l'extrem oposat, una actitud de gladiador seria igualment impròpia i, sigui com sigui, tampoc no la podríem mantenir gaire temps.

En qualsevol cas, ens tocarà arribar a acceptar la pròpia feblesa i necessitat sense posar-nos patètics, cosa que té la seva gràcia i que requereix un cert temps per a adaptar-se i elaborar-ho. Una cosa és conèixer una situació teòricament i una altra, haver-la viscuda. Això és cert. Però també sabem per experiència que difícilment sabrem elaborar una situació adversa si ni tan sols ens l'hem plantejada.

Pretendre eliminar la dificultat és una estupidesa, perquè és impossible. Més aviat convé concentrar tota l'energia a gestionar-la bé. Encarar bé una dificultat es podria plantejar com una qüestió d'economia. És a dir, prendre un paper i fer-se una mena d'enquesta a un mateix (seria molt bo que ho féssim!): Si m'ho prenc bé, què hi guanyo i què hi perdo? Si em reboto, m'enfado o m'ensorro, què hi guanyo i què hi perdo? Les quatre llistes que em sortiran m'acabaran de convèncer de cop, per poc racional que sigui, que val la pena que m'ho prengui bé.