La simpatia i l'amabilitat 

Tinc la sort de conèixer persones molt simpàtiques,

que tenen un do natural indiscutible

de gràcia, d'agudesa en el parlar, 

que les fa agradables i molt atractives.

Em sembla que la simpatia és un do personal: n'hi ha que el tenen i n'hi ha que no. Alguns, sense esforçar-s'hi gaire, aconsegueixen que tothom es trenqui de riure explicant senzillament un acudit o una facècia. Altres, per més que ens hi esforcem, fem més aviat pena i ens hem de conformar rient sols. Podem concloure, doncs, que la simpatia no es compra ni es ven: és un do innat.

L'amabilitat és tota una altra cosa: tots la podem adquirir perquè és una qüestió d'actitud. Ser amable, segons diu la mateixa paraula, és fer-se digne de ser estimat per l'actitud afable i cordial, pel tracte senzill, deferent i afectuós. I això no depèn d'una gràcia natural, sinó de la nostra voluntat.

L'amabilitat és sempre balsàmica. Sense cridar gaire l'atenció, es revela com una actitud beneficiosa per a tothom. Com sempre, amb un gran avantatge per al qui la cultiva en ell mateix: constatar que puc ser amable en tota ocasió, només volent-ho, em dona un gran impuls vital i veure els beneficis que aporta als altres m'acaba d'alegrar del tot. Realment, els qui es mantenen tothora rasposos com el paper de vidre em sembla que no toquen ni quarts ni hores: no saben el que es perden, pobres...