Anar interioritzant la finitud 

Cada dia s'acaba en el capvespre i la nit.

Cada etapa de la vida desemboca en la següent.

La mateixa vida en aquest món s'acaba:

en la meva agenda ja no hi ha ningú del segle XIX!

Tot s'acaba. Això és inqüestionable. I davant d'aquest fet que no es pot discutir, la gent adopta diverses actituds: n'hi ha pocs que s'ho miren serenament de cara i miren d'incorporar-ho en l'acció i el pensament; altres prefereixen no parlar-ne mai ni tan sols pensar-hi, en un intent inútil d'eradicar-ho... Com si dissimular una cosa aconseguís fer-la desaparèixer màgicament...

Però la cosa no desapareix, per més que alguns facin veure que sí. Si la veritat ens allibera, la dissimulació ens lliga a allò que més temem, i comencem una penosa i ridícula cursa per a intentar fugir d'allò que no ens agrada, sabent del cert que més tard o més d'hora ens barrarà el pas definitivament, ja no podrem dissimular més i, per postres, no estarem preparats per a encarar el que hi hagi darrere, que tothom sabia i jo no volia veure.

Em sembla una posició molt més intel·ligent i recomanable adaptar el pensament i l'acció a la realitat. La formulació sembla molt teòrica, però es pot traduir molt bé a la vida quotidiana: aprendre a acabar les coses sense deixar d'estar content (tornar de vacances, per exemple); recordar amb goig i agraïment tot allò fet; desprendre's de recances i nostàlgies; aprendre a llençar serenament totes aquelles coses que ja no hauré de fer servir més (com ara els apunts per a fer classes si ja m'he jubilat)...