Bons propòsits per a viure de veritat

17. Millorar la meva relació

amb el menjar

A tots ens convé —a uns més que als altres, cert—,

plantejar-nos el tema del menjar.

Si descobreixo que soc llepafils, perepunyetes

golafre, descontrolat, addicte,

potser em podré endreçar una mica.

El menjar forma part de la vida humana, perquè sense menjar ens morim. És un bon àmbit per a reflexionar-hi, perquè ens pot dir moltes coses de nosaltres mateixos, sobretot dels nostres descontrols.

En una persona normal —a subratllar el sentit de l'adjectiu 'normal', molt diferent del de 'corrent'; hi ha coses normals que no són corrents i coses corrents que no són gens normals—, hi ha una estructura clara: el cap és el qui governa; no el gust ni el rampell momentani. Com funciona això en mi? Qui governa dintre meu? El gust, el rampell momentani o la raó? 

¿M'adono que el fet de ser llepafils o perepunyetes, és a dir, excessivament primmirat o sensible respecte al que menjo, és un defecte —digueu-li deficiència, tara, mancança o com vulgueu? ¿I que el fet de ser golafre o qualsevol de les seves variants és una addicció? Si me n'adono, doncs, potser que en lloc de fer-ne gala, procuri posar-hi remei. En el món ric és massa freqüent menjar d'una manera compulsiva, descontrolada. Quantes persones que asseguren sentir-se ansioses, soles o insatisfetes, si anessin una mica més a fons, podrien descobrir més aviat que no fan més que experimentar la buidor real de la seva pròpia vida...! Sense sortir de l'àmbit del menjar, potser la immensa multitud dels qui es moren de gana ens podria donar una bona pista: només de tenir-la present de debò, aquesta multitud ingent, se'ns esvairien de cop tots els miraments excessius —que si això és una mica massa dur, o massa tou, o poc cruixent...—, i ens adonaríem de la feinada que tenim els qui podem menjar tres cops el dia: procurar que ho puguin fer també tots els famolencs de la terra.

Bons propòsits per a viure de veritat

16. Gestionar bé el temps

La nostra vida transcorre

dins la coordenada del temps,

per tant, gestionar-lo bé és indispensable

des de qualsevol punt de vista que es miri.

Gestionar bé el temps comporta governar el rellotge i l'agenda adequadament. És a dir, és bo que cadascú miri de trobar el ritme que necessita en les seves obligacions i activitats, d'acord amb la seva manera de ser i l'etapa concreta que viu.

Es tracta d'aprofitar el temps, però sense sentir-se ofegat ni aclaparat per un ritme que superi les nostres possibilitats. Hi ha èpoques en la vida que ens imposen un ritme més accelerat, com ara quan els fills són petits i els pares ja són grans i estan més limitats. De tota manera, sempre hem de reflexionar sobre el que fem, perquè a vegades té ben poc sentit: com aquella parella amb dos fills que treballaven com esclaus per a poder viure amb luxe i fer llargs viatges, en lloc d'optar per viure amb més sobrietat i més reposadament.

La nostra agenda expressa la nostra veritat. Allò que fem i la freqüència amb què ho fem indica quines són de debò les nostres prioritats, amb molta més fidelitat  que no pas les nostres pròpies paraules, que ben fàcilment es poden convertir en justificacions i discursos desencarnats, encara que siguin molt ben confegits. Aquest bon propòsit d'aprendre a gestionar bé el temps, doncs, pot donar com a primer fruit aprofundir en la meva realitat, aportant-me coneixement propi, objectivitat i coherència, cosa que no està pas gens malament, oi?

 

 

Bons propòsits per a viure de veritat

15. Gestionar bé els diners

Hi ha una riquesa immensament més gran

que els diners:

el bon sentit per a saber-los

administrar bé.

La veritat, no em sembla pas que els diners siguin el més important de la vida, ni de bon tros, tal com pensen molts dels meus coetanis, però tampoc no els puc considerar una qüestió banal, ja que molta gent mor —també avui dia— fet i fet per manca de diners (d'aliments, de medicines, de seguretat...). Podríem dir, doncs, que es tracta d'una matèria greu. Per tant, no podem gestionar-los de qualsevol manera, sinó amb els cinc sentits.

En la qüestió dels diners hi ha un aspecte més pràctic, nascut sobretot de l'experiència —especialment en moments de dificultat i fins i tot de penúria— que dona autoritat a les més senzilles observacions. ¿És assenyat gastar en coses que no es necessiten? No. Farem bé, doncs, d'anar a comprar amb una llista del que necessitem en lloc de refiar-nos del que vegem als prestatges del supermercat; així no ens deixarem enlluernar ni temptar pel que veiem. També farem bé de ser curosos i endreçats, i no malbaratar el menjar, deixant que es faci malbé en un racó de la nevera, ni l'aigua, deixant-la rajar a gratcient, ni l'electricitat, deixant-nos llums encesos, ni res.

En l'economia també hi ha un aspecte més filosòfic: quina mena de persona vull ser?, quin estil de vida em correspondrà tenir? La resposta a aquestes preguntes condicionarà sens dubte la meva manera de gestionar els diners. Si estalvio, podré fer front a qualsevol despesa imprevista —que se'm trenquin alhora la nevera i la rentadora, per exemple— sense haver de molestar ningú ni demanar un crèdit fent més grossa la despesa. Un aclariment: estalviar vol dir fer un raconet; no pretendre acumular una fortuna ni viure de renda, dues coses ben poc ètiques. Si gestionem bé els diners i controlem les despeses, per poc que guanyem fins i tot podrem ser solidaris i no pas amb garreperia.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

14. Redescobrir que soc 

«d'utilitat pública»

Contra el que molts creuen a ulls clucs,

tots som «d'utilitat pública»

i ens ho hem de recordar tot sovint per a aconseguir

viure d'acord amb el que som.

Si la meva vida fos com una simple «propietat privada», la meva manera de viure seria molt diferent: per mínima coherència, jo en seria el centre —o els meus, cosa que ve a ser el mateix—, formant allò tan conegut de l'egoisme d'un, de dos, de tres o de quatre: els «meus». Alhora, en seria també la beneficiària principal, si no l'única. Aquesta és la manera de viure que practica una majoria no comptada però extensa.

Resulta, però, que no sóc «propietat privada», sinó «d'utilitat pública». Per tant, la meva manera de viure diferirà bastant del patró anterior. El centre de la meva vida ja no seré jo, ni els «meus», sinó els altres. Aquells altres amb qui jo —una simple persona humana— em puc arribar a relacionar, un «altres» sempre indeterminat i sempre susceptible d'obrir-se i eixamplar-se. I els beneficiaris? Evidentment, també els altres, tothom.

La identitat configura la manera d'entendre i de viure la pròpia vida. Aquí podríem anar especificant més i més: si vull ser una persona de bé o vull fer simplement el que em dona la gana; si vull ser una persona altruista o egoista; si em considero més aprofitadora que aprofitada; si estic a favor de fer un món millor, en lloc d'anar tirant de la rifeta, sobretot quan la rifeta m'afavoreix a mi; si estic d'acord o no amb la injustícia, sigui qui sigui el qui l'hagi de suportar... En tots els casos, la meva identitat configurarà la meva manera de viure. I, segons com visqui, seré feliç o no. Qui se centra en si mateix no ho serà mai; qui es dona, sí. Aquesta és la saviesa que tots hauríem d'arribar a tenir.