Elogi de l'ordre

Una vida sense ordre és un autèntic galimaties.

L'exercici de l'autèntica llibertat necessita ordre, un cert autocontrol,

un punt de disciplina també, i carretades de responsabilitat.

Si no, la vida diària es converteix en can seixanta.

Necessitem saber-nos governar amb una mica de senderi. Cadascú segons els seus criteris, però que n'hi hagi algun, de criteri, si us plau! Massa sovint, en nom de la llibertat, el que abonem és el caos; i el caos no ens podrà satisfer mai. Viure de debò demana trobar i respectar cadascú el seu ritme. La natura té els seus ritmes: tenim el ritme dels batecs del cor, de la respiració; tenim el ritme de la llum, amb el dia i la nit, tenim el ritme de les estacions de l'any... Si vull viure de debò hauré de trobar el meu propi ritme segons les meves circumstàncies i l'etapa que visc. Viure de debò és aprendre a trobar el punt d'equilibri: entre la indolència i l'atrafegament; entre la rauxa i la responsabilitat; entre les pulsions i la consciència personal...

Em sembla que l'ordre ve a ser aquest punt d'equilibri necessari per a l'harmonia, en què integro desigs, pulsions, possibilitats, responsabilitat, il·lusions, camí personal, direcció i sentit de tot el que faig... L'ordre és, doncs, personalitzat, creatiu; no és de cap manera una cotilla estàtica, sinó un camí cap a l'harmonia que vaig estassant cada dia amb lucidesa i dedicació.

L'existència de massa gent és un autèntic desori. Perquè l'ordre comporta també coherència. Per això desconfio del metge que fuma com un carreter i encara se'n vanta amb displicència. No mereix la meva confiança. Tampoc no la mereix aquell professional que té una tirallonga de títols, com si en fes col·lecció, però que no sap mantenir el pes adequat, per exemple. M'asseguren que és molt intel·ligent i que està molt capacitat, però si tan intel·ligent fos, sabria governar-se una mica i no aniria arrossegant cinquanta o seixanta quilos sobrers amunt i avall fent-se malbé la salut, oi?

Pasqua: moment de renovació

Al cor de la primavera, en què la natura reneix,

celebrem la Pasqua, la festa més bonica de l'any,

que ens parla de vida i de renovació.

Una festa és per a celebrar-la, però per a fer-ho dignament hem de conèixer i comprendre bé què celebrem. I després queda el llarg capítol de viure allò que hem volgut celebrar: perquè celebrar una cosa i no viure-la seria tan impropi com parar acuradament la taula i finalment no dinar.

La festa de Pasqua ens convida d'alguna manera a plantejar-nos si vivim realment o bé ens acontentem amb qualsevol dels molts succedanis que pot tenir el fet de viure: fer la viu-viu; anar deixant passar els dies abúlicament, sense preguntar-nos quin sentit té viure així i si és aquesta la millor direcció que pot prendre la nostra vida; agitar-se i embotir l'agenda d'activitats per mirar de sentir-se atrafegat i important...

Replantejar-se un cop més la manera més autèntica de viure ens porta al desig d'una veritable renovació. Sovint el fem malbé, aquest desig, generalment reduint-lo a coses materials: canviar un moble, renovar algunes peces de roba, comprar algun aparell..., coses segurament bones i fins i tot necessàries, però que no ens poden pas dur a renovar-nos de veritat. Això, ¿no pot ser senyal que més que la renovació, el que desitgem en el fons és ser transformats? Felicitem-nos-en, perquè, com que d'això no en venen a les botigues, hem d'entrar dins nostre i començar a treballar: buscar, llegir, reflexionar, aplicar, avaluar, ajustar... Així segur que tindrem una bona Pasqua!

 

Dèficits del nostre temps, 9

L'acceptació dels límits

Es veu que moltíssima gent vol sentir-se sempre forta,

sense mostrar mai cap signe de fragilitat,

com si hagués aconseguit extirpar tota mena de límit.

Però la vida no va per aquí. Va al revés.

Els límits formen part de la vida, tant si ens agrada com si no. El temps passa molt de pressa, i quan voldríem alentir-lo perquè estem en un moment dolç, sembla que s'acceleri encara més. Les circumstàncies són canviants, a vegades ens venen de cara i altres, se'ns posen ben bé de través. Confessem-ho? No controlem res; només quatre nimietats: a quina hora surto, quin vestit em poso, què prenc per esmorzar...

Tant és que ens ho prenguem bé com malament: els límits continuen formant part de la vida i no els podem fer desaparèixer de cap manera. No es tracta de ser fatalistes, sinó de mirar les coses tal com són sense enganyar-nos i d'agafar el toro per les banyes. Si fent una gran rebequeria poguéssim fer-los desaparèixer, valdria la pena de fer el ridícul com un nen malcriat, però les rebequeries només serveixen per a malgastar energies. Ha arribat, doncs, el moment d'aprendre a acceptar.

Començar a aprendre d'acceptar els límits comporta esborrar les idees preconcebudes, com aquell qui esborra una pissarra a consciència: Qui ho ha dit que tota limitació és destructiva?, que no té una funció bàsica en la vida? Tots hem conegut persones de qui diem que ho han tingut tot, i ben sovint veiem que això no els ha fet pas més felices, més fortes, més persones; a vegades veiem més aviat que tenir-ho tot a alguns els ha fet simplement més estúpids... Quan faig via pel camí de l'acceptació dels límits, sento que em vaig fent més persona, més modesta, més humana, més lliure d'expectatives forassenyades. Més creativa i alegre. Més feliç. Més bona. Qui ho ha dit que cal ser perfecte per a anar endavant?

 

Dèficits del nostre temps, 8

El sentit comú

Ja ho diuen, que és el menys comú dels sentits...

Aquest dèficit fa que tot pugui coixejar,

del més essencial al més anecdòtic.

El que falla primer, normalment, és la reflexió: aquell moment d'aturada per a veure i comprendre la situació i per a poder sentir quina és la millor opció a prendre. L'experiència m'ensenya que la precipitació, l'agitació i l'atabalament em condueixen sovint a equivocar-me i, en canvi, la calma, l'assossegament i l'atenció m'ajuden a encertar-la. No cal pas ser un gran pensador de fama mundial per a veure quines coses em fan més persona i quines no; només cal tenir una mica de sentit comú.

Pensant-ho bé, potser no és cert això que és el menys comú dels sentits..., perquè em sembla que en un grau o en un altre tots en tenim, de sentit comú. El que ens passa sovint és que deixem que se'n adormi o més aviat que ens quedi soterrat per piles de prejudicis, d'arguments de pacotilla o per la por que generalment ens fa apartar-nos del que diu o fa la majoria. Quant de bé que ens fa a tots plegats comptar sincerament amb aquesta capacitat regalada, que és font de creixement, de sensatesa i de goig! I de canvi quan convé.

A més d'un moment de reflexió assossegada, ens cal també situar-nos senzillament en la veritat: «sentir» a dins nostre què ens edifica i ens construeix com a persones, ni que fos exigent, i al contrari, què és allò que no ens omple ni ens satisfà, encara que sigui molt distret. I si la vida no ens funciona, el mateix sentit comú ens ajudarà a descobrir què hem de canviar. El que no seria de sentit comú és continuar pel mateix camí si veiéssim que no condueix enlloc.