Dèficits del nostre temps, 9

L'acceptació dels límits

Es veu que moltíssima gent vol sentir-se sempre forta,

sense mostrar mai cap signe de fragilitat,

com si hagués aconseguit extirpar tota mena de límit.

Però la vida no va per aquí. Va al revés.

Els límits formen part de la vida, tant si ens agrada com si no. El temps passa molt de pressa, i quan voldríem alentir-lo perquè estem en un moment dolç, sembla que s'acceleri encara més. Les circumstàncies són canviants, a vegades ens venen de cara i altres, se'ns posen ben bé de través. Confessem-ho? No controlem res; només quatre nimietats: a quina hora surto, quin vestit em poso, què prenc per esmorzar...

Tant és que ens ho prenguem bé com malament: els límits continuen formant part de la vida i no els podem fer desaparèixer de cap manera. No es tracta de ser fatalistes, sinó de mirar les coses tal com són sense enganyar-nos i d'agafar el toro per les banyes. Si fent una gran rebequeria poguéssim fer-los desaparèixer, valdria la pena de fer el ridícul com un nen malcriat, però les rebequeries només serveixen per a malgastar energies. Ha arribat, doncs, el moment d'aprendre a acceptar.

Començar a aprendre d'acceptar els límits comporta esborrar les idees preconcebudes, com aquell qui esborra una pissarra a consciència: Qui ho ha dit que tota limitació és destructiva?, que no té una funció bàsica en la vida? Tots hem conegut persones de qui diem que ho han tingut tot, i ben sovint veiem que això no els ha fet pas més felices, més fortes, més persones; a vegades veiem més aviat que tenir-ho tot a alguns els ha fet simplement més estúpids... Quan faig via pel camí de l'acceptació dels límits, sento que em vaig fent més persona, més modesta, més humana, més lliure d'expectatives forassenyades. Més creativa i alegre. Més feliç. Més bona. Qui ho ha dit que cal ser perfecte per a anar endavant?