Tots hem rebut molts dons

A més de les vint-i-quatre hores que se'ns regalen cada dia, dels cinc dits a cada mà, de la vista, etc., cadascú ha rebut uns dons més personals: alegria, claredat de pensament, empatia, saber escoltar, creativitat, capacitat d'organitzar, d'acompanyar...

Tant si ens considerem creients com si no, sabem prou bé que aquests dons no són exclusivament per a nosaltres, sinó per a posar-los a disposició de tots. Tant de bo que tots i cadascun dels dons que hem rebut beneficiïn molta gent!

De tota manera, aquest bon desig no es complirà pas d'una manera automàtica: és qüestió de saber descobrir i ser conscients de quins dons he rebut, de treballar-los amb seny i diligència, i de posar-los al servei dels altres, perquè els seus beneficis arribin a molts.

Per què dic tot això? Perquè en el fet de posar els dons que hem rebut al servei dels altres està precisament la nostra realització com a persones i la nostra felicitat.

Elogi de la modèstia

Enmig de tants personatges que no tenen altre mèrit conegut i reconegut que sortir als mitjans, un enyora un valor d'escassa cotització avui: la modèstia, diguem-ne senzillesa o bé humilitat. Serà qüestió, doncs, de revalorar-la.

Revalorar la modèstia no entenc pas que sigui retallar-se, ni anar encongit, ni sentir-se com un drap brut, és clar que no. 

Primer voldrà dir aturar-se i pensar-hi, "mirant" amb tota atenció les actituds de molts altres per aprendre'n tant com puguem. Els uns ens ensenyaran en positiu (els qui uneixen la senzillesa a molts altres valors) i alguns altres, en negatiu (els qui darrere la seva immensa vanitat demostren tenir ben poca cosa més).

Donar més valor a la senzillesa o la modèstia, com ens agradi més, passarà necessàriament per tornar-ne a descobrir la validesa i la gràcia, i per fer-li un bon lloc en la nostra manera de fer: adquirir-la, treballar-la, enfortir-la, construir-la degudament i fer-la servir amb tota convicció i amb goig.

   

L'opulència 
també deshumanitza

Que la misèria deshumanitza es veu ben clar. És tan evident que no cal gastar gaires paraules explicant-ho. Si a algú li queda el més petit dubte, el pot desfer fàcilment provant-ho. Sí, vivint com si estigués a la misèria. A veure quantes hores aguanta...

La misèria no permet viure amb dignitat; coses com ara un raspall de dents són una mena de luxe per a molta gent que ha d'ocupar tot el dia procurant omplir-se la panxa (la pròpia i la dels seus). Per això podem afirmar amb tota veritat que la misèria deshumanitza, perquè ens impedeix ser i sentir-nos persones, viure com a persones. Això em sembla que tots ho veiem clar.

El que no veiem tan clar és el que afirma el títol. Potser us preguntareu seriosament si estic boja, però jo n'estic ben convençuda: a l'altre extrem de la misèria, l'opulència també ens dificulta ser persones, fent disminuir la nostra humanitat. "El fart no coneix el dejú", diu sàviament la dita, indicant com allò que acumulem ens allunya dels menys "afortunats". I això no és deshumanització? 

Els béns de consum acostumen a pujar al cap, com un vi de molt grau, i formen una teranyina, espessa i consistent, que ens pot arribar a ofegar. Aquesta teranyina no es veu, però la notem perquè ens va apartant cada cop més de la realitat: quan compro sense haver de menester res, quan només m'esforço pel que em dona beneficis, quan ja no soc capaç de valorar la poesia de la vida, la bellesa d'una flor o els colors encesos d'un cel de posta... I això no és deshumanització? 

La cultura 
de la sobrietat compartida

Fa anys que vaig llegir un llibre de Jon Sobrino sobre això. Em sembla recordar que fins i tot el vaig llegir en diagonal, però aquesta frase va il·luminar clarament les meves inquietuds davant les desigualtats en el món: hem d'anar cap aquí!

No cal ser una persona extraordinària per a veure que així no podem continuar: uns pocs (un 20%) rebentant-se el 80% dels recursos i la resta (un 80%) intentant subsistir amb el 20% restant! I no podem continuar així perquè no té sentit, perquè és absolutament injust per al 80% de les persones i, per acabar-ho d'adobar, perquè els del 20% tampoc no semblen pas gaire millorats pel fet de disposar de gairebé tot.

Davant d'aquest panorama, només hi ha un camí intel·ligent: l'alliberadora sobrietat que permet i inclou compartir i que tendeix a fer-se cultura, és a dir, consciència lúcida del valor que té en si mateixa, una consciència que es va imposant socialment pel seu propi pes.

Tenim molta feina a fer, començant per revisar amb valentia els nostres criteris, replantejar-los si cal, tenint sempre en compte el benefici que reporten per a un mateix i per als altres. No es tracta pas de privar-se de res, sinó de triar allò millor. Pensem-hi i ja en tornarem a parlar.