Elogi de l'alegria tossuda

No em refereixo a l'alegria que encara té molt d'eufòria, que neix d'un balanç d'aspectes positius i negatius clarament decantat als positius, sinó a aquella alegria tossuda, que sap aferrar-se a la realitat, per més boteruda que sigui.


Aquesta alegria no té res a veure amb aquelles rialles d'anunci de clínica dental, és clar. Quan te n'ha passada alguna, estàs un temps que no saps parlar d'alegria. Després tornes a aixecar el cap i t'adones que has fet un passet més en això de saber viure: arran de terra descobreixes més clarament petites coses que tenen un gran valor, un valor que en circumstàncies normals no havies sabut detectar, i descobrir-les et fa sentir agraït, content i et deixa un particular regust de victòria immerescuda.

L'alegria aquesta de què parlem té molt de realisme, d'humilitat, de llibertat, de fortalesa, també d'una certa saviesa, de creixement allà on tot això ja semblava ben bé impossible.

I, curiosament, la puc començar a experimentar quan he abandonat la vana pretensió d'explicar-ho tot, d'entendre-ho tot, de planificar-ho tot... Quan supero el somni de ser Déu i accepto de grat que sóc només (només?) una persona humana.

Mentir invalida

Popularment afirmem que al qui menteix li cauen les dents, una manera d'expressar que dir mentides no fa res més que rebaixar la persona que les diu. I aquest procés de rebaixar pot arribar fins a invalidar del tot el mentider.

La nostra pròpia experiència ens ho confirma amb rotunditat: quan un m'ha enganyat una vegada ja no me'l puc tornar a escoltar amb tota la confiança del món. Més aviat, quan se m'acosta de nou, no puc evitar posar-me a l'aguait, en estat d'alerta.

Hi ha moltes maneres de mentir: dir mitges veritats, generalitzar sense miraments, fer córrer notícies sense contrastar-les... Una dita prou coneguda afirma: "Si vols mentir, digues el que sents a dir". Estiguem alerta per no fer com una bona colla de bones persones que conec, que a poc a poc han anat perdent la rectitud en aquesta matèria. De tant parlar a la lleugera han acabat perdent la consciència de faltar a la veritat. Això, que és bastant gruixut, és també una llàstima.

I encara hi ha unes altres maneres de mentir no tan descarades, però més subtils i segurament més perilloses, perquè toquen les actituds més fondes, més vitals: ocupar-se més de semblar que de ser realment, instal·lar-se en la dissimulació, la indefinició sistemàtica, especialitzar-se tant a "nedar i guardar la roba"... que un pot acabar fàcilment perdent bous i esquelles, és a dir, perdent la roba i ofegant-se ell mateix en l'engany més lamentable.