Elogi de l'alegria tossuda

No em refereixo a l'alegria que encara té molt d'eufòria, que neix d'un balanç d'aspectes positius i negatius clarament decantat als positius, sinó a aquella alegria tossuda, que sap aferrar-se a la realitat, per més boteruda que sigui.


Aquesta alegria no té res a veure amb aquelles rialles d'anunci de clínica dental, és clar. Quan te n'ha passada alguna, estàs un temps que no saps parlar d'alegria. Després tornes a aixecar el cap i t'adones que has fet un passet més en això de saber viure: arran de terra descobreixes més clarament petites coses que tenen un gran valor, un valor que en circumstàncies normals no havies sabut detectar, i descobrir-les et fa sentir agraït, content i et deixa un particular regust de victòria immerescuda.

L'alegria aquesta de què parlem té molt de realisme, d'humilitat, de llibertat, de fortalesa, també d'una certa saviesa, de creixement allà on tot això ja semblava ben bé impossible.

I, curiosament, la puc començar a experimentar quan he abandonat la vana pretensió d'explicar-ho tot, d'entendre-ho tot, de planificar-ho tot... Quan supero el somni de ser Déu i accepto de grat que sóc només (només?) una persona humana.