Una nova oportunitat

Tot és una oportunitat per a aprendre i créixer. També ho és veure l'actitud irresponsable de molts. No puc convèncer ningú a plantofades, ni em convé fer-me mala sang ni enfadar-me perquè poso en risc el meu sistema immunitari...

Però sí que puc enfortir la meva llibertat i convicció personal. Quina mena de persona vull ser? Profunda o superficial? Responsable o irresponsable? Empàtica o indiferent? Conscient i lliure o bé imitadora acrítica dels més estúpids? En poques paraules: vull ser una persona o un carallot?

L'experiència ens demostra que si volem aprendre a ser cada dia més persones, ens trobarem sempre anant una mica contra corrent. Per què? Doncs perquè molts n'hi ha que per damunt de tot volen fer diners, molts diners; o bé fer més patxoca que ningú; o bé admirar-se a si mateixos... Si pretenguéssim esperar que l'entorn ens ajudés a funcionar bé, ja caldria que ens busquéssim una bona butaca per a no cansar-nos tant esperant aquest moment hipotètic...

En lloc d'enfadar-nos i mantenir el cor ressentit amb els qui no hi ha manera que es posin a la raó, aprofitem la magnífica oportunitat que tenim d'envigorir la nostra llibertat i de reforçar les nostres conviccions personals.

Resistir els rebrots

Amb tants que no tenen res dintre el cap, es preveia un rebrot aviat. Ja el tenim aquí. Ara vindrà allò dels ais i uis, i qui sap si encara diran que en tenen la culpa les autoritats... Qualsevol cosa abans que ser responsables...

En aquest primer rebrot sentim, d'alguna manera, que tot té un aire de déjà vu... Podem ben dir que plou sobre mullat: tornem-hi que no ha estat res... I la veritat és que ens ve una mica costa amunt.

La pandèmia és una qüestió delicada i no podem estar mai segurs del tot que estem fora de perill de contagi. El que sí que sabem segur és que si ens dediquem a fer exactament al revés del que recomanen les autoritats sanitàries, per més aires de perdonavides que adoptem, ens perjudicarem nosaltres i, cosa encara molt pitjor, perjudicarem els altres.

Davant l'actitud irresponsable de tants panolis, les noves restriccions que ens ensumem, davant la incertesa per la impossibilitat de preveure res..., hem de resistir. Resistir al mal humor, resistir a la mala sang, resistir al desànim. Resistir...

Superar la por
i mantenir la prudència

Ara toca això: res de por, però sí fer tot el que està a les nostres mans per a ser prudents i responsables en tot. Curiosament podem observar que els qui al principi feien més escarafalls de por potser no són ara els més prudents...

De fet, al nostre voltant veiem gent assenyada i també persones que fan tots els papers de l'auca: despreocupats, barruts, despistats, maniàtics, repatanis, tarambanes, desobedients compulsius..., i altres elements de la rica fauna ciutadana. Gent sense mascareta o que la porta deixant la nàpia a fora, al coll, al colze o literalment per barret...

Potser no m'he informat prou bé, però tenia entès que la Covid-19 s'encomanava sobretot per les vies respiratòries... Veient la fauna descrita, qualsevol podria pensar que els punts de contagi més perillosos són potser l'os del colze, la nou del coll, la barbeta o la punta dels cabells...

Quan era petita i dèiem a la meva àvia que teníem por d'alguna cosa, responia sempre: "Por? Molta por i poca vergonya...!" Què ens diria avui?

I ara, què?

Ja ho diuen els experts, que confinar és molt més fàcil que desconfinar. No a tothom li resulta de bon fer anar tornant progressivament i a poc a poc a la vida normal, aplicant-hi amb sentit comú tot el que hem après...

La Covid-19 ens planteja un horitzó incert. Hi haurà rebrots? Com serà el coronavirus en un futur pròxim?S'hauran experimentat remeis adequats? No serà una vegada més un negoci per a uns pocs?... No ho sabem i els experts tampoc.

El futur de la Covid-19 és incert, igual com el futur de tot. Perquè la vida és incerta. Buscar-hi seguretats materials és com pretendre trobar terra ferma enmig d'un oceà sense illes. És fer-se il·lusions i enganyar-se, això que atreu i fascina tants i tants membres de la humanitat.

Si la vida és incerta, hem d'aprendre a viure en la incertesa. Viure en la incertesa és viure d'una manera realista, és a dir, assentada en la veritat i no en somnis de color de rosa. Però això no està pas renyit amb la confiança, una confiança valenta que s'atreveix a fer un pas més enllà de les coses materials.