L'altre no és cap endeví

Esperar que l'altre endevini sempre com em sento i què necessito és introduir virus en la comunicació: "obligar" l'altre a estar sempre a l'aguait (quin estrès!), a entrar en el joc sempre carregós i perillós de les suposicions i de les pressions...

Parlar clar i dir les coses pel seu nom no significa de cap manera parlar bruscament, ni ser desconsiderat, ni ofendre ningú; al contrari, parlar clar és facilitar la comunicació i, doncs, la naturalitat en el tracte i la bona convivència entre tots.

Si aprenc a expressar els meus sentiments i les meves necessitats amb normalitat permeto que al meu voltant els altres puguin estar tranquils i ser naturals. És bo que gosi dir ben clarament el que necessito o em convindria. Sí, hi ha qui haurà d'aprendre a "gosar" fer-ho sense cap angúnia i qui haurà de treballar a fons distingint què són necessitats i què són capricis.

Si parlem clarament evitarem situacions incòmodes que enrareixen l'ambient i que van preparant d'una manera somorta i acumulativa pròximes explosions. I ja no caldrà que els altres facin de detectius, intentant descobrir què em passa, ni que jo faci morros perquè l'altre no ha endevinat que necessitava un cop de mà en un determinat moment...

Dir les coses pel seu nom

Aprendre a viure a fons passa per millorar la comunicació amb els altres. Escoltar l'altre per comprendre'l, tot acollint-lo i respectant-lo tal com és; i al mateix temps manifestar-me jo sincerament, sense retallades, amb tota claredat.


No saber escoltar és un dèficit del nostre temps, marcat per l'individualisme i el desig, a vegades una mica desaforat, d'assegurar la pròpia afirmació. Sovint, quan l'altre parla ja estem ocupats pensant què li respondrem; això si no l'hem interromput. Però això no arriba a ser escoltar.

Escoltar de debò deu ser no separar la persona del que diu. Per això, quan només estem pendents del que diu, fem com el qui menja raïm: anem directament a les paraules, com si fossin els sucosos grans, i deixem de banda l'altre, com si fos una rapa seca i sense cap substància.

Però l'altra cara de la comunicació és parlar sense censurar-me. Quan dic clarament les coses pel seu nom facilito que l'altre em pugui escoltar i respondre adequadament. Quant de mal fa retallar l'expressió dels meus sentiments o de les meves necessitats en nom d'unes suposades dificultats o per qui sap quines pors!

Temperament i actitud

Una cosa és el temperament que té cadascú i una altra de molt diferent l'actitud que un va construint dia a dia. Hi ha persones que donen tanta importància al temperament,  que em sembla ben bé que s'equivoquen de mig a mig.

Posant com a exemple la construcció d'un edifici, podríem dir que el temperament, aquesta manera innata de veure la realitat i de relacionar-nos-hi, seria el terreny sobre el qual edifiquem, i l'actitud, l'edifici que anem construint.

És evident que ens convé conèixer bé la pròpia base temperamental i ser conscients de quina és l'herència rebuda, l'educació que hem tingut i el cúmul de circumstàncies de la nostra infantesa, de la mateixa manera que el bon coneixement del terreny ens assegura la construcció sòlida d'un edifici.

Però el que és important de debò no és el temperament que tinc a la base, sinó l'actitud que vaig construint una mica cada dia. És l'actitud ben construïda la que em permetrà afrontar les dificultats amb fortalesa, o recomençar les vegades que calgui, o ser fidel als meus principis, o resistir contra el desgast... Quan intento justificar la meva mediocritat culpant el temperament que tinc se'm veu el llautó: es nota que és una excusa com una catedral.

La senyora Por

Tots la coneixem una mica, aquesta senyora, i val a dir que no és gaire recomanable. És manefla i s'ha de vigilar de prop perquè fica el nas a tot arreu. Si bades, fa com la gelor, que se't fica al cos, i la feina que tens a treure-te-la de sobre...


A vegades es posa el vestit de la senyora Prudència, però no us deixeu enganyar: no és més que una disfressa. El que en realitat pretén aquesta senyora és desactivar-nos. Per això comença sempre per intentar espantar-nos fins a paralitzar-nos del tot, si la deixem.

És ben conegut que no pot veure la Confiança ni en pintura: és la seva enemiga número u. Arribats en aquest punt, és evident que m'he de decantar per l'una o per l'altra, i, què voleu que us digui, a ulls clucs em decanto decididament per la Confiança, perquè m'ajuda a reflexionar i a fer front a qualsevol contingència de la millor manera possible.

I de la senyora Por, què en faig? Potser sí que tenen raó els especialistes quan diuen que el millor és mirar-la a la cara sense arrugar-se, perquè, quan ho fem, s'aprima de tal manera que no sembla la mateixa. I jo, que no soc especialista, hi afegeixo: quan estigui ben escarransida i desmillorada, aprofitem de clavar-li una bona puntada de peu al cul. Au, a pastar fang!

Elogi de la integritat

Ser íntegre és ser d'una peça, tan flexible com es vulgui, però d'una sola peça. La integritat, sempre inacabada i perfectible, ens unifica: el que pensem, desitgem, diem i fem és el mateix o bé s'assembla molt. Tendir-hi és curatiu.

Només les persones íntegres poden ser un referent, i de fet ho són. Si són mediàtiques o no és una qüestió ben poc rellevant, perquè si són un referent no és pas pel fet de ser mediàtiques, sinó de ser íntegres.

En tota persona íntegra hi podem trobar alguns "ingredients" molt importants: veritat i realisme, una gran llibertat, una coherència sempre en creixement, un bon fer natural que neix del sentit comú, una honestedat que la fa digna de confiança..., i tot plegat amanit amb la més gran senzillesa.

Pel camí de la integritat hi pot transitar tothom. Som conscients que és molt i molt bo avançar per aquest camí? Indiscutiblement té uns efectes molt beneficiosos: ens unifica, fa que ens sentim cada vegada menys desintegrats, menys dividits, amb totes les esferes de la nostra vida cada cop més harmòniques. Val la pena.